a resposta van reproduir la maleïda cançó infantil dels gossos que eren assassinats i enterrats i la nena que no mostrava gens de pena. Quina cabrona havia de ser la nena dels nassos!
—No té ni puta gràcia! —vaig tornar a cridar i aquesta vegada sí que vaig obtenir resposta.
—Sembla una mica espantat —va interrompre l’home de barba esclarissada amb un rostre somnolent, amb pudor de bourbon.
—Vol fer el favor d’aturar aquesta fotuda cançó?
—vaig exigir.
—Em pensava que no m’ho demanaria mai —va dir fent mofa al mateix temps que va interrompre la cançó prement una tecla del reproductor—. Alguna cosa més?
—Què collons passa en aquest castell?
L’home es va limitar a tornar-me a donar un dels díptics promocionals de la Setmana del Terror. El vaig fer miques i li vaig llançar a la cara. No pensava sucumbir a aquella parafernàlia que aquella gent de poble havien creat amb la intenció d’atraure a algú en aquell lloc recòndit.
—Per què l’ha tancada? —li vaig dir, mentre assenyalava amb el mentó cap a la porta de fusta.
L’home es va acostar i fent un cop sec, estirant el pom de ferro, la porta va cedir.
—Necessita menjar alguna cosa i recuperar forces.
No té bon aspecte —va dir, amb aquell somriure estúpid de polític decadent.
—Pugi’m un entrepà de tonyina i una cervesa — vaig ordenar mentre li girava l’esquena, reprenent la tornada a la meva alcova.
Després de la nostra segona trobada no vaig poder concretar el temps que havia transcorregut. Havia escrit mil nou-centes paraules quan l’home va colpejar la porta de l’habitació.
—Li deixo la safata a terra —vaig sentir que deia darrere la porta, amb la veu afectada per la ingesta d’alcohol—. Que passi una bona nit, senyor escriptor.
Vaig fer una parada al camí, vaig esperar que se n’anés i vaig treure el cap al vestíbul amb la intenció de recollir la safata. Un cop més, la silueta del monjo havia estat moguda. Aquesta vegada l’havien deixat encarat a la porta de la meva habitació. «Serà cabró, el vell aquest.» Vaig sopar tranquil, amb la mirada perduda en la foscor que emergia de la finestra. La raquítica llum dels fanals desvestia part del mur del castell donant-li una aura senyorial.
Vaig escurar la cervesa d’un glop i abans de tornar a la pantalla de l’ordinador vaig consultar el mòbil. No tenia cap missatge de la Laura. Tot indicava que de sobte no existia per al món, únicament per a en Paco Blue. Ell no m’oblidava. Vaig intentar reprendre el ritme de la meva narració. M’havia quedat en un final de capítol en què el meu personatge principal, la Sandra, es preguntava amb els ulls negats de llàgrimes i davant del mirall, si havia d’anar a la comissaria a denunciar en Marco, el seu millor amant. La inflor de l’ull no admetia dubtes. En canvi ella l’estimava com no havia estimat mai ningú, tenia moltes coses bones i un mal dia el pot tenir qualsevol. El meu personatge no era una d’aquestes meuques que a la mínima et foten la vida enlaire, era humana i comprensiva amb en Marco i li donaria una segona oportunitat. Al cap i a la fi les històries romàntiques no poden acabar malament. A les dues del matí ja havia escrit més de tres mil paraules i això em va relaxar. Em vaig estirar al llit amb el llum obert i em vaig quedar adormit a l’instant. L’estrèpit de la porta em va despertar al cap d’un temps imprecís. Em vaig alçar i vaig comprovar a través de la finestra la presència d’un vent desbocat que sotmetia tota la vegetació. Vaig apagar el llum i vaig intentar agafar el son, però aquesta vegada no ho vaig aconseguir. En plena foscor vaig sentir una altra vegada el sanglot d’una dona, molt més proper que el de la dutxa. Tant, que vaig donar puntades i cops de puny al voltant del meu llit, tractant d’espantar aquella presència que no parava d’expressar el seu dolor. Amb l’ajut de la llanterna del telèfon mòbil vaig localitzar el commutador de la llum i el vaig girar. El sanglot va desaparèixer. Recuperada la calma em vaig tapar amb l’edredó i vaig mirar d’agafar el son, cosa que no fou possible. Una concatenació d’imatges en què es fusionaven soldats amb uniformes desmanegats, rostres clapejats de sang seca, i els crits punyents d’una jove, que estava sent violada per dos soldats i cridava «No em feu mal», em van mantenir desvetllat tota la nit. Vaig estar temptat d’ingerir les píndoles que el metge em va prescriure uns mesos enrere, just abans de tenir aquelles estranyes desconnexions amb la realitat, però alguna cosa em deia que ja era tard per fer-ho. A trenc d’alba tenia els dits sobre el teclat de l’ordinador. Havia escrit quatre mil paraules, em quedaven poques hores perquè finalitzés el termini però no tenia res més a dir. Ni aquell dia ni els que havien de venir. Alguna cosa en mi havia canviat durant aquelles hores al castell. De sobte no tenia por del que pogués passar, que es descobrís que era un farsant, que es conegués la meva ineptitud. Li vaig enviar l’arxiu incomplet a en Paco Blue, desafiant-lo. Ell sabria ben bé què havia de fer. Una part del valor d’aquells soldats que van morir en aquella mateixa habitació se m’havia quedat a dins. Em vaig preguntar si només era això o hi havia alguna cosa més. Quan la primera llum del dia va envair l’estança, vaig agafar la maleta que ni tan sols havia obert i vaig sortir al vestíbul sense passar pel bany. La figura del monjo em mirava amb fixació però amb la claror del dia li mancava qualsevol mena de maldat. La meva sorpresa fou notable quan al taulell de recepció hi vaig veure una noia jove que em va dir bon dia amb un somriure dels que et fan quequejar. No devia tenir més de trenta anys, un cos proporcionat i una mirada verda, com de gateta de dibuixos animats.
—Ja se’n va? —va voler saber—. No vol un cafè? El té inclòs.
Vaig negar amb el cap i li vaig fer entrega de la targeta de crèdit.
—Una mala nit? —va preguntar, després d’un breu escrutini visual, gairebé divertida, amb aquell halo de satisfacció que envolta aquells qui ostenten una virtut que els fa únics.
Vaig assentir comprimint els llavis, llançant un sospir prolongat al mateix temps que la jove m’entregava el datàfon, sol·licitant-me els quatre dígits corresponents que autoritzessin l’operació. A l’instant, l’aparell va escopir un rebut i la jove va fer el gest d’entregar-me’l. Vaig declinar-lo amb la mà i li vaig fer un somriure de comiat. Poc abans de creuar la porta de fusta em vaig aturar i em vaig girar.
—L’home que em va atendre ahir...
—En Quimet? —em va preguntar—. Tenia barba i els cabells de boig?
Vaig assentir sense dir res més.
—És el pare de la propietària del castell. És una miqueta peculiar, però és un bon home.
Em va tranquil·litzar saber que el vell no era fruit de la meva imaginació. Però com li havia de preguntar pels sanglots d’aquelles dones que varen envair la meva estança i no es deixaven veure, per les presències que fins i tot es van atrevir a esgarrapar-me la cara, per l’estranya energia que desprenia el casc del soldat, per aquells somnis en què uns homes sodomitzaven una jove.
Quan vaig sortir al pati de pedra, la boira no em va deixar veure més enllà de dos metres. Ja m’hi havia endinsat, en el camí cap a l’estacionament de terra on vaig deixar el cotxe aparcat, quan vaig tornar a sentir la veu de la jove.
—Perdoni, tinc una cosa per a vostè.
—Soc aquí —vaig dir perquè em pogués localitzar.
De sobte la jove va aparèixer com una figura fantasmal.
—No li faci mal.
—Com diu?
La jove no em va respondre, va retrocedir i la seva figura es va esvair entre la boira. La vaig seguir amb el pas accelerat fins a arribar a la porta del castell. Com que no vaig trobar senyals de la seva presència, vaig tornar a entrar i em vaig plantar davant el taulell.
—Senyoreta! —vaig cridar.
Com a resposta va sonar la cançó de la nena assassina