de preguntar-li com es deia.
Contra el meu costum, aquella nit vaig fer el salt a la novel·la policíaca que m’esperava al balancí i vaig presentar-me al bar del poble, un antre mal il·luminat i de mobiliari primitiu que feia olor de fregits amb triennis. L’únic detall de modernitat era una tele de grans dimensions que treballava a tot volum i a jornada completa. El cambrer era un home calb i sorrut de moviments camaleònics que feia anys que havia sobrepassat l’edat de jubilació.
Tot i que sempre les portava a la butxaca per evitar qualsevol atac d’angoixa, havia deixat de prendre aquelles píndoles grogues que m’emboiraven el cervell, per això em vaig animar a demanar un cubata de rom i cola, un homenatge als meus anys de festeig amb l’Adela. El cambrer va emplenar el meu got amb un trist glaçó, tres quartes parts de rom i una discreta taca de cola. Per a un convalescent que feia temps que havia perdut l’hàbit de beure, allò equivalia a un combinat de nitroglicerina. Amb el primer glop vaig sentir que el tamboret on m’havia assegut començava a girar per iniciativa pròpia. Crec que el segon em va fer levitar.
La clientela es reduïa a tres homenots de maneres rudes i riures estridents que envoltaven una rossa de cabells llargs, vestit vaporós i escot interminable. Mentre ells deien burrades, ella els oferia unes rialles que només semblaven amables. Era una dona atractiva... No, molt atractiva. Però el més pertorbador era l’estranya pal·lidesa de la pell: la cara sense màcula, els braços nus, unes cuixes generoses... Des de l’altra punta de la barra, la blancor d’aquella pell quasi m’encegava.
—Tu deus ser el professor...
La veu de la rossa em va treure del parèntesi que havia patit la meva consciència. La dona havia abandonat els seus contertulians, que en aquell moment em dedicaven una mirada poc amistosa, i havia caminat fins al meu racó de barra.
—Albert, em dic Albert.
—Ho sé. Me n’ha parlat l’Andrea. Jo em dic Ana. I soc vident. —No recordava haver dit el meu nom a la seva filla, però l’ofici de vident em va semblar prou justificació—. De fet, sabia que avui coneixeria una persona molt interessant.
Vaig somriure afalagat.
—Puc convidar-te a una copa d’anís? —vaig proposar.
—Com saps que m’agrada l’anís? —va dedicar-me una mirada sorpresa i un somriure realment encantador.
Suposo que jo també tinc alguna cosa de mag.
Llavors va fer una cosa que em va sorprendre. Va aixecar la mà esquerra, va reposar el tou del dit índex enmig del meu front i em va mirar als ulls com si pogués llegir dins del meu cap.
—Què amagues, Albert? —Vaig contestar amb un somriure absurd a aquella pregunta que no demanava resposta—. Hi veig por. Confusió. Culpa. És evident que no passes per un moment gaire bo. La teva ment s’esforça a bloquejar algun record dolorós. Voldria fer una predicció del que t’ha de passar, però sense conèixer el passat és impossible aventurar el futur.
Vaig somriure amb més convicció. Per alguna raó, aquell discurs barat de vident de barriada em va fer sentir fort i confiat.
—Bé, doncs. Caldrà que ens concentrem en el present.
Aquella nit per fi havia començat a refrescar i el seu llit era gran, però no vam deixar-hi ni un centímetre de llençol sense suor. L’Ana era una amant entusiasta i infatigable i jo arrossegava una abstinència massa prolongada. Molt de matinada, ella es va adormir als meus braços mentre jo em deixava bressolar per aquell corrent de sensacions agradoses que acabava de recuperar. A la llum d’una trista bombeta que entenebria la cambra des de la làmpada de la tauleta, vaig anar estudiant tot allò que m’envoltava. La urgència m’havia encegat fins al punt de no reparar en els detalls del dormitori. Una intensa flaire de lavanda semblava emanar de cadascun dels objectes. Em trobava en un llit senyorial, de fusta de noguer ennegrida amb un vernís brillant i, a cada punta, quatre pinacles acabats en unes boles llaurades per algun ebenista amb mans d’artista. La perxa de cinc braços que dormia en un racó del dormitori hauria fet bon paper a l’aparador d’algun antiquari de prestigi. No semblava l’edifici humil que jo observava cada dia des de l’exterior.
Només havia perdut uns segons la consciència quan vaig incorporar-me d’un salt, com si alguna cosa em tenallés la gola i no em deixés respirar. Estava nu i la jove Andrea em mirava des dels peus del llit amb el somriure de qui veu confirmades les seves prediccions sobre la fatalitat del món. Abans que pogués recuperar l’alè i dir-li res, la noia havia sortit de la cambra i havia desaparegut en la foscor de la casa.
A l’insomni pertinaç s’hi afegia el trasbals de la visita de la noia. Sabia que ja no seria capaç de dormir ni un sol segon, per això em vaig incorporar i vaig posar els peus sobre una catifa de dibuixos estranys. El tacte del pèl resultava agradable. Vaig vestir-me en silenci i vaig sortir descalç i de puntetes, amb les sabates a la mà. Quan vaig tancar darrere meu la porta de la cambra, vaig comprendre la precipitació d’aquella fugida. Aquella era una casa enorme i de construcció molt antiga, amb un terra irregular i plena d’habitacions de formes capritxoses i graons inoportuns, de passadissos tortuosos o bigues massa baixes... Tot es trobava completament a les fosques i jo ni tan sols era capaç de trobar un interruptor de la llum. Vaig entropessar molts cops amb mobles, rajoles soltes i parets il·lògiques abans de trobar una finestra. Quan vaig córrer la cortina, una claror molt tènue va començar a donar forma als objectes: una taula enorme i llampant perquè una reunió d’oficials de la cavalleria russa es regalés un festí, cadires amb parents a Versalles, làmpades de llàgrimes tristes, un bufet de vidres esmerilats i potes laboriosament tornejades que exhibia una coberteria daurada... Com si la llum de la lluna sabés què havia de buscar, es va concentrar en un retrat de cos sencer que penjava a la paret, una anciana amb els cabells esbullats, un abric esparracat i una mirada que feia empassar la saliva. La dona posava quasi d’esquena i amb el cap girat cap a qui mirés el quadre, com sorpresa pel pinzell del pintor mentre remenava amb les mans alguna activitat secreta, la naturalesa de la qual preservava amb el seu cos. Les arrugues del rostre, el gest de menyspreu que marcaven els llavis i el deix d’ironia que escapava d’uns ulls finament envermellits dibuixaven l’expressió d’un odi ferotge. Aquella mirada em va eriçar els cabells.
Vaig fugir d’aquell rostre ensopegant un altre cop amb un parell de cadires fins a creuar la primera porta que vaig trobar. L’Andrea, completament nua, respirava amb la cadència d’un son plàcid i innocent. El salt de la monstruositat del quadre a la bellesa de la noia va suposar tot un sotrac. Tenia una pell blanca, resplendent, quasi encegadora. Paralitzat per uns instants, no vaig saber què fer. Tot i que el fred havia començat a rosegar-me els peus, estava suant i respirava com si fes molta estona que estava corrent. De sobte vaig comprendre on era i què hi feia i vaig sentir un rampell de vergonya. Vaig sortir de la cambra i vaig baixar i pujar diversos trams d’escales i vaig obrir i tancar portes fins a aconseguir escapar d’aquell laberint com el lladre que acabava de robar un secret valuós.
El mer acte de creuar els vint-i-cinc metres que separaven aquell edifici de l’entrada al meu cau em va deixar glaçat. La tardor havia arribat de sobte, aquella nit, sense avisar, i a mi m’havia agafat descalç, corrent pel carrer amb les sabates a la mà. Vaig pujar les escales de dos en dos i em vaig afanyar a encendre la llar de foc. La llenya estava seca i va prendre ràpidament, però a mi em va costar molta estona foragitar la sensació de fred que m’havia calat fins a l’ànima. Molt després, per fi relaxat i amb una agradable sensació d’escalfor, em vaig abandonar al balancí. Amb l’embruix rítmic de les flames i el record dels dos cossos que havia deixat rere la porta de l’altra vorera, les hores van seguir avançant amb la mandra habitual, portadores d’imatges estranyes i pertorbadores que es retorcien dins del meu cervell com serps verinoses.
Tot i que el cos em reclamava alguna altra forma de descans, vaig fer l’esforç de llevar-me a l’hora de sempre i sortir a complir amb el deure autoimposat de la caminada diària. No va ser una gran passejada. Amb prou feines vaig fer els quatre-cents metres que separaven el poble del cementiri que vaig decidir girar cua. El cel amenaçava tempesta i una brisa gelada tallava la pell com una volada d’agulles