Sortir a robar cavalls. Per Petterson

a terra, sabia que no podia ser una sensació qualsevol. Quan ets mort, ets mort, però ¿i el brevíssim instant d’abans de morir? ¿Sabies en aquell moment que era l’últim? ¿I què senties? Una escletxa estreta, com una porta entreoberta, m’atreia i jo m’hi acostava perquè en realitat volia entrar-hi, la veta de sol refulgia en penetrar sota les meves parpelles i de cop i volta vaig ser a dins; estic segur que va ser només un instant, una foguerada, i que no em va fer gens de por, més aviat pena, i estranyesa per la quietud que hi regnava. Quan vaig obrir els ulls, la sensació no va desaparèixer. Vaig passejar la mirada per la superfície de l’aigua fins a albirar l’altra riba. Encara hi era. Vaig observar el rostre del pare com si ho fes des de lluny, vaig aclucar els ulls diverses vegades i vaig respirar fondo, fins i tot, potser, em vaig estremir, perquè el pare va somriure encuriosit i em va dir:

      —¿Estàs bé, noi?

      —I tant —vaig dir després de pensar-m’ho un moment.

      Però quan vam tocar terra i amarrar la barca i començar a pujar vorejant la cleda, vaig notar com un petit deix en algun plec interior, una taca tota groga que no sabia si la podria esborrar mai.

      Quan vam arribar al prat de dalt ja hi havia gent. En Barkald s’estava al costat de la segadora amb les regnes a la mà, a punt d’enfilar-s’hi. Vaig reconèixer el cavall —l’entrecuix encara em feia mal de cavalcar-hi—, també hi havia un parell d’homes del poble i una dona que no coneixia però que no feia pinta de pagesa, potser era parenta de la casa, i la senyora Barkald xerrant amb la mare d’en Jon. Duien els cabells recollits en un monyo desmanegat, un vestit de cotó florejat, descolorit i cenyit al cos, les cames a l’aire i els peus entaforats en unes botes de mitja canya, i a la mà un rampí amb el mànec que en feia dues com elles. A peu de camí ja sentíem les seves veus que fendien l’aire matinal. La mare d’en Jon no era la mateixa allà a fora que tancada entre les quatre parets de casa seva, i era tan evident que me’n vaig adonar de seguida i no tinc cap dubte que el pare també. Quasi sense voler, vam girar el cap alhora i en creuar les mirades vam endevinar el que l’altre havia vist. A mi se’m van encendre les galtes, estava tens i molest, però no sabia si era la sorpresa dels meus propis pensaments o d’adonar-me que el pare tenia els mateixos que jo. Quan va veure que em posava vermell, se li va escapar un riure tímid però sense menyspreu, ho admeto. Va riure i prou. Amb entusiasme, gairebé.

      Vam creuar el prat fins a la segadora i vam saludar els Barkald, la mare d’en Jon ens va donar la mà tot agraint-nos que haguéssim assistit a l’enterrament de l’Odd. Tenia el posat seriós, els ulls una mica inflats, però no se la veia desfeta. El sol li havia emmorenit la pell i el bronzejat l’afavoria, el vestit blau, els ulls blaus i brillants, i això que no era gaire més jove que la meva mare. Estava radiant i per mi va ser com si fos la primera vegada que la veia ben bé, i em vaig preguntar si era a causa del que havia succeït, si un fet com aquell podia fer que algú brillés amb llum pròpia. Vaig haver de mirar a terra per evitar els seus ulls, vaig dirigir la vista al prat i me’n vaig anar cap a la pila d’estaques on tenien els arreus; vaig agafar una forca i m’hi vaig estintolar, la mirada en el buit, tot esperant que en Barkald s’hi posés. El pare es va quedar a xerrar una estona més, fins que també va anar a buscar una forca entre dues bobines de filferro, la va clavar a terra i es va posar a esperar igual que jo, evitant que es creuessin les nostres mirades, i llavors en Barkald, assegut a la sella de la segadora, va arriar el cavall, va abaixar els tallants i es va posar en marxa.