Miquel Martín Serra

La drecera


Скачать книгу

Illustration

      Miquel Martín i Serra (Begur, 1969) és escriptor i llicenciat en filosofia. Ha publicat les novel·les El riu encès (El Cep i la Nansa, 2017), Dictadors de butxaca (premi Maspons i Safont 2007), Cabells de Medusa (CCG, 2007) i L’estratègia de la gallina (finalista del premi Ramon Llull, Columna, 2001), a més del recull d’articles literaris Proses reposades (Diputació de Girona, 2017) i dels contes del llibre Hi ha amors que maten (Columna, 1996). També és autor de Llegendes de mar de la Costa Brava (Sidillà, 2012) i Llegendes de nit (Sidillà, 2019), així com de diversos estudis i treballs sobre literatura, especialment sobre Joan Vinyoli: s’ha encarregat de l’estudi preliminar i les propostes didàctiques d’una edició divulgativa de Vent d’aram (Educaula62, 2015) i firma «Les influències filosòfiques en la poesia de Vinyoli», inclòs al volum Joan Vinyoli i la poètica postsimbolista (L’Avenç, 2016). Col·labora en diversos mitjans de comunicació i imparteix tallers d’escriptura.

      El podeu trobar a miquelmartin.blogspot.com.

Illustration

      Eva Vàzquez, El Punt Avui – «La seva és una escriptura reflexiva, sense presses […]. Martín ha après a mirar el món a través de les paraules, les úniques, al capdavall, que tenen el poder de la resurrecció.»

      Toni Sala, pròleg de Proses reposades – «Costa avui trobar en català una prosa com aquesta, que demani una atenció paraula per paraula. […] Martín és tan clàssic i endreçat com Gaziel. No s’ha deixat entabanar per les sortides fàcils i els corriols efímers. Ni s’ha perdut ni s’ha enfangat en un marge.»

      Josep Pastells, Ara – «La seva prosa, sempre acurada, conté sovint fragments d’innegable alè poètic.»

      Isaac Cos, Núvol – «Martín s’apropa a la realitat amb una predisposició literària i aquest fet es concreta en una poètica d’escenes quotidianes i subtils. En definitiva, la seva escriptura crea les condicions perquè el lector pugui compartir aquesta manera de relacionar-se amb el món, a través de les paraules i de les frases.»

      Salvador Macip, Bloguejat – «La seva prosa té una qualitat que la posa un parell de graons per sobre de la resta. Miquel Martín és un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana contemporània.»

Illustration Illustration

       La drecera

      © Miquel Martín i Serra, 2020

      Primera edició: juny del 2020

      © de l’epíleg: Josep Maria Fonalleras, 2020

      © de la fotografia de la coberta: Adobe Stock / Sergey Lorgus, 2020

      © de la fotografia de l’autor: S. Ruiz, 2020

      © d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2020

      Publicat per Edicions del Periscopi SL

       [email protected]

      Web: www.periscopi.cat

      Facebook: www.facebook.com/Periscopi

      Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi

      Instagram: @edicions_del_periscopi

      Edició a càrrec d’Aniol Rafel i Marta Rubirola

      Maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol Casadesús

      Correcció: Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Núria Saurina Eudaldo

      Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol Casadesús

      Aquest llibre s’ha imprès amb un paper offset cru de vuitanta grams i ha estat compaginat amb la tipografia Caslon Pro en cos 12.

      Producció de l’ebook: booqlab.com

      ISBN: 978-84-17339-45-6

      Amb el suport de la Diputació de Girona

Illustration

      Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

      Als meus pares i al meu germà,

      que m’han ensenyat tantes dreceres.

      No hi ha lleure infinit sinó a la platja:

      mar al davant, us lleva tot esment,

      i és el seguir una vela bo i jaient

      la cosa més remota d’un viatge.

      L’onada acanalada, tendrament

      es desfà al vostre peu, com en servatge;

      us volta la llum viva del celatge

      i passen núvols i batecs de vent.

      I, alliberats del dubte i l’aventura,

      tota poquesa i tot enyor cessat,

      rebeu un pur secret de la natura

      en els ulls i en el cor, de bat a bat,

      l’indefinit somriure del que dura:

      els canvis tot voltant la identitat.

      Josep Carner, «Ajagut a la platja»

       1

      Era divendres i jo havia quedat amb en Llenas per anar a la vila a comprar balins, però just quan m’enfilava a la bici, la mare em va cridar i em va enviar a l’hort a buscar cebes i patates. No m’agradava gens, anar a l’hort, perquè el pare em feia arrencar les cebes a mi i llençar les patates podrides, que feien una pudor de mil dimonis, i a sobre, si trigava gaire, em deia, espavila’t, que se’t farà fosc. Quan ja tornava cap a casa i em pensava que podria marxar a can Llenas, la mare em va fer anar al mas Bou a buscar llet i mató, i en Pitu, només de veure’m amb aquella cara de pomes agres i la cantina a la mà, em va dir el de sempre, què, ja són aquí, els de can Fanga? I vinga riure, ell, amb aquelles dents ben tortes. Però en Pitu em queia bé, m’hi divertia, sempre m’ajudava, i un dia que per despenjar la pilota vaig trencar un vidre d’un cop de roc, s’ho va manegar perquè no em descobrissin. En tornant del mas Bou, la mare encara em va dir que anés a la botiga a comprar mantega i confitura de gerds, al rebost no en quedava cap pot i com que era la preferida de la senyora, sempre es posava de mala lluna si no n’hi havia. Jo vaig fer morros i vaig rondinar perquè ja veia que al final en Llenas estrenaria la balinera tot sol o se n’aniria a provar-la amb l’Escudero o algú altre. Total, que la mare es va enfadar de debò i, mig cridant, em va dir, doncs ves-hi amb bicicleta, a comprar, que no et fa llei d’ànsia quan has d’anar a la vila a buscar tebeos.

      Al final, la mare em va castigar sense anar a can Llenas i encara vaig tenir sort que no li va dir res al pare. Em va fer quedar a la cuina amb ella fins que els senyors van arribar al xalet. Era una cuina