i els cabells esbullats, la mirada falsament rebel que els conferia un deix punk, com de coberta de disc. Els feia aquella gràcia imprecisa.
Quan, festius, començaven a idear un món conjunt i encara no podien preveure’s els gestos, s’havien fet tatuar una mateixa estrella diminuta a la depressió que hi ha al final de la mandíbula, just darrere el lòbul de l’orella. Algú podria pensar que havien estat covards, que amagar un tatuatge és no acabar-s’ho de creure, que quan un arrisca ho ha de fer sense pensar-s’ho gaire. Algú també podria opinar que tatuar-se una mateixa estrella insignificant no comporta cap risc, que no és res més que el resultat d’un atac d’exuberància sentimental. Una estrella. Se suposava que la d’ella exerciria una influència en el destí d’ell, i la d’ell en el d’ella. La iconografia acriaturada sobre la pell madura. Encara els queda per endavant una immensitat de temps, però en ell, la sensació d’hedonisme despreocupat ha començat a minvar des que n’ha fet trenta-tres; se sap instal·lat en una llibertat volàtil, en part imposada per un sistema que facilita una mena de resistència a la maduresa. Intentar viure bé li sembla un objectiu prou sòlid, fer-ho al costat d’algú que esclata de vitalitat, una poció llegendària que garanteix la vida eterna. És un adult amb una estrella tatuada darrere l’orella, prou que l’hi recorda la seva mare quan li repeteix amb un discurs rítmic, gairebé rapejant, que ella a la seva edat ja tenia dos fills, treballava, portava la casa i enviava diners al poble. I et penses que m’ajudava algú?, afegeix sempre amb un punt de ressentiment. La mare és una crítica ferotge de la infructuosa transició cap a una suposada edat adulta.
La joventut ja no els proporcionava descomptes ni assegurances de viatge totalment de franc, però ells la duien incrustada com una patologia poètica i confonien els riscos, o no es volien creure que n’hi hauria d’altres que els negarien aquella manera de viure per sempre com falsos esperits lliures. Quan caminaven tan a prop l’un de l’altra, tatuar-se la mateixa estrella darrere l’orella era el risc més gran, i la vida potser anava d’això, només d’això, de llocs comuns repetits arreu i al llarg dels anys, dels segles; un món primitiu com les pedres, no controlat per la raó i enganyosament harmònic.
Hi havia hagut aquell primer senyal de canvi un any enrere, quan van formalitzar un lloguer conjunt i van començar a reunir sota el mateix sostre les coses de l’un i de l’altra: els tics de cadascun, el baròmetre daurat que havia estat del pare d’ell, les olors corporals, els amics, les amigues, els llibres dels dos, una petita gallina de ceràmica d’un viatge que ella havia fet al Perú, les càmeres d’ella i la claqueta d’ell. I el gos, també. L’adopció del Rufus havia estat, sense saber-ho, l’última gota d’indolència deliberada, l’estranya calma abans de la tempesta.
—Treu el gos d’una vegada, hòstia, Dani, ja vigilo jo el sopar!
—Que no, carinyo, que estan tots a punt d’arribar. El baixo després un moment, quan tothom hagi pres posicions.
—Però aprofita ara que no plou, pobra bèstia, que porta tot el dia sense sortir! Oi, Rufus? Si no fos per mi, qui et cuidaria, a tu? Va, fes el favor de treure’l d’una vegada.
És un labrador de pèl daurat, vell, amb artrosi i un cap gros. Té el musell humit i la mirada de qui ja ho ha vist tot. És un gos solemne que fa gal·la d’una dignitat que commou. Jau confiat sobre les catifes gastades que l’àvia paterna de la Marta li va donar ja fa molts anys. Quan l’àvia Jutta va morir, la Marta les va portar de Berlín i les ha anat passejant per tots els pisos de Barcelona on ha viscut. Quan les trepitja amb els peus descalços, diu que sempre es recorda de l’àvia acaronant-ne la llana. Ell no la va arribar a conèixer mai, aquesta àvia alemanya, però forma part dels records de la Marta d’una manera incisiva. Tot sovint la porta a col·lació tossudament, com qui penja una bandera al balcó. Quan parla de l’àvia Jutta, té la sensació que la Marta, en el fons, reclama una nacionalitat que voldria tenir estampada en un passaport i no només a l’ADN; rere el record de l’àvia sempre hi ha un clam d’orgull i pertinença, i, tanmateix, ell no pot evitar percebre-hi un matís de rancor pel fet d’haver nascut on ha nascut, en un lloc i no en l’altre, com si aquest detall la desposseís de dignitat. De l’àvia, però, no n’hi queda altra cosa que les catifes, una entonació berlinesa peculiar quan la Marta esquitxa alguna conversa amb paraules en alemany, aquella menuda gepa òssia de sobre el nas heretada i que ella detesta amb tanta força, i l’art d’ordir estratègies d’urgència. Sens dubte era una estratègia i era urgent fer-li passejar el gos just en aquell moment.
Davant la seva insistència, el Dani es va treure el davantal de mala gana i va fer espetegar la llengua mentre posava la corretja al gos. L’expressió de criatura contrariada.
No podien saber, ni home ni gos, que baixarien al carrer i mentre ell s’encendria un cigarret, el que repetidament diu que serà l’últim des de fa setmanes, ella correria al bany i estriparia l’embolcall d’un test d’embaràs, el segon que es faria aquell dia. Fa dos anys que estan junts. Dos anys, gairebé un sencer sota el mateix sostre. El Dani l’admira, se l’estima i a vegades la detesta una mica durant estones breus per petits curtcircuits provocats per la mateixa convivència. El temps i una imaginació desbordant li concedeixen l’habilitat d’immortalitzar una imatge que en realitat ell no va veure mai. És fàcil. La imagina mentre espera asseguda sobre la tapa del vàter. Es mossega una ungla, distreta. La pensa tan sols com la imatge reiterada de tantes altres dones, o potser de tantes pel·lícules vistes, com aquella fotografia dins d’una altra fotografia que a la vegada apareix en una altra fotografia, o com el reflex d’un mirall que reprodueix la imatge d’un altre mirall repetint-la fins a l’infinit, cada vegada més petita, una dins l’altra, d’una dona asseguda sobre la tapa del vàter, les cames encreuades, mossegant-se una ungla, distreta, sostenint el tros de plàstic xop d’orina amb la mateixa indolència amb què sosté el primer cigarret quan surt al balcó a trenc d’alba abrigada amb el jersei gruixut de llana, i es posa a rumiar. Amb els braços plegats i la mirada perduda, ordena les sessions de fotos, decideix els objectius que farà servir, calibra la llum i pensa en la càmera mentre el sol lleva el dia i ella, amb cada pipada, el vela de fum i de misteri.
Spiegel im Spiegel, mirall en el mirall, una dona asseguda sobre la tapa del vàter amb el gest heretat de mossegar-se una ungla, distreta. Una dona i un embrió, i a baix al carrer, sobre el terra mullat, l’home responsable en part del material genètic s’atura impacient, mira el rellotge i pensa que deuen estar tots a punt d’arribar, i que segur que la Marta no sabrà si a la salsa li calen uns minuts més i que, per no haver-hi de pensar més, apagarà el foc. El gos aixeca la pota amb el ritme propi de la senectut, ruixa la soca d’un arbre i ell fa l’última pipada tot arrufant les celles, llença el cigarret a terra i el trepitja amb la punta de la sabata, el recull i s’afanya cap al portal de casa. No sap que quan hi entrarà, l’embrió del seu futur fill ja farà setmanes que haurà baixat per la trompa de Fal·lopi amb la facilitat de qui es deixa caure per un tobogan.
Aquell vespre no caminaven junts com sí que havien fet abans tantes altres vegades, amb el vell Rufus mig metre per darrere, pendent només de marcar el territori, únic testimoni de l’entusiasme frenètic de dues ànimes que senten encara tanta gratitud.
—Marta! Has apagat el foc?! Però si t’he dit que encara no estava!
La imagina al bany amb les dents serrades renegant perquè ell havia tornat massa ràpid per la salsa. Segur que ella va deixar anar un renec, me cagon la salsa dels collons! o alguna cosa així. És malparlada, cavallot, alegre, força inaccessible, un pèl consentida, molt intel·ligent i gens possessiva. Quatre minuts i uns quants segons. Les pupil·les que es dilaten i aquell dolor abdominal que provoquen les presses, la vergonya, els ensurts, l’espera d’un resultat imminent en la intimitat. Agitava el test d’embaràs com un vano. Unes gotes de suor freda fent un efecte lupa sobre el borrissol tan fi del llavi superior, d’un ros germànic, el cor a tot drap i un munt de reaccions en espera. Es va afanyar a recollir el plàstic i a entaforar-lo al fons de la cistella de la roba bruta i, sola davant del destí, es va compadir d’ell, que feia estrèpit amb els estris de cuina per posar de manifest l’enrabiada per un foc apagat massa aviat. La vida es posava seriosa i ell es disgustava per un temps de cocció.