Tot comença amb un tartamudeig del Dani sobre la logística de dimecres. Informació sobre l’estona que durarà, on serà, què passarà. A continuació hi ha tres o quatre indicacions breus de la Marta que a ell l’incomoden molt fins a omplir-lo d’un sentiment de vergonya pueril. És el vocabulari que fa servir ella. El temps retrocedeix fins que el Dani té onze anys i un pòster cobreix la pissarra de la classe amb els aparells genitals femení i masculí. La professora passa el tràngol de cada any per transmetre uns coneixements que tots fan veure que saben però del qual, en realitat, aquell grapat de preadolescents revoltosos no en sap res de res. La ginecologia pertany al llenguatge de les dones, a certa clandestinitat i misteri que rodeja dolors i sagnats que els homes sempre s’han mirat de lluny. Un món pel qual no ha mostrat cap mena d’interès més enllà del que el sexe exposa exteriorment: els òrgans de què presumim, els que oferim, els que desitgem, els que toquem i llepem. I ara, tot d’una, la Marta l’empeny cap a l’interior de l’anatomia de tots aquests òrgans. Totes les parts físiques que li han donat tant de plaer, les seves, les d’ella, es buiden de la seva capacitat per satisfer els sentits i l’omplen d’una torbació humiliant. Trobar-se cara a cara amb la ciència de les dones l’incomoda i excepte que actuï sota l’aparença d’home de ferro per dissimular-ho, no sap com encarar la situació. Així doncs, compungit, fingeix normalitat mentre s’imposa una fèrria disciplina castrense. Es posa bé les ulleres, sent una suor freda a les aixelles que amara el cotó del pijama, i tot seguit es prepara per parlar.
—Ostres, Marta. No sé ni què dir. És que no n’hem parlat mai, d’això. De tenir fills, em refereixo. Almenys seriosament.
—No. Tens raó. —Parpelleja una mica i es mossega un repeló del dit. Després el mira com si tot d’una hagués entès la seva pròpia confusió—. No, esclar que no n’hem parlat mai! És molt aviat per a nosaltres. No ens coneixem tant, tampoc, o sí, no ho sé, Dani, però no és el moment. Jo sento que em va molt gros, i ara com ara no m’és una prioritat, i a més, tinc ganes de fer altres coses, ja ho saps. Trobar una mica d’estabilitat d’una vegada. La meva vida laboral és com un esport de risc.
Es llepa el dit índex i amb petits cops s’hi va adherint sucre de l’ensaïmada que ha quedat als plats. Després es posa el dit a la boca. Està nerviosa i les ninetes dels ulls són dos pics negres que no saben per on han de fugir.
En realitat li voldria parlar de la seva independència, de l’autonomia, de la seva llibertat i de les idees que percep com a projectes de vida. Projectes en què ha pensat i dels quals ha parlat amb tothom, també amb el Dani. Es refereix a la certesa que té que hi ha altres maneres de deixar un llegat valuós a banda dels fills. Intenta explicar-li l’impuls de crear que sent i que ella creu que s’assembla a l’impuls de ser mare. Que potser amb allò ella ja en té prou. Intenta expressar-ho amb l’entusiasme de les intencions que hi ha al darrere de cada pensament, les ganes de ser ella mateixa, però nota com les paraules se li entrebanquen sota el paladar i es redueixen a un seguit de frases que no saben contenir-ne la transcendència. El llenguatge debilita les creences i limita els sentiments. Tot i així, ho intenta arrodonir.
—Donar classes, inspirar els altres, si vols. No crec que sigui bo o dolent tenir-los o no tenir-los. Simplement, que, per ara, no crec que estigui fet per a mi. Tu t’ho havies plantejat mai?
—No, què va, què va. Si hi havia pensat, ho havia fet de passada, com qui pensa, jo què sé, si algun dia es comprarà una BMW, però no, no m’ho havia plantejat seriosament. Els fills imagino que te’ls planteges igual que et planteges la jubilació, vull dir que hi penses seriosament només quan arriba el moment.
Però en algun lloc recòndit del seu cervell s’ha posat a funcionar l’engranatge de la memòria i per això el que el Dani està negant no és del tot cert. La seva promesa adolescent de no abandonar mai el seu fill comença a emergir. Ell encara no ho sap.
—Sí, suposo. És una putada que passi ara. Quina merda, Dani.
—No parlis així, Marta! Que no estem parlant d’una caldera que s’espatlla, collons! Als trenta o als trenta-cinc no s’és ni massa jove ni massa vell, no? Dius que no és el moment de plantejar-s’ho, però m’imagino que si hi ha un bon moment per parlar-ne, és justament aquest. Vull dir que som en el moment en què les coses haurien d’anar de debò. Almenys jo ho sento així.
—Doncs jo encara haig d’assimilar que en tinc trenta, Dani. I tu tampoc no em parlis així a mi.
S’arremanga les mànigues i es posa els cabells darrere les orelles.
—Perdona però amb trenta ja no ets una nena, eh? No voler fills, i no parlo d’aquest en concret, sinó tenir fills en general, a la nostra edat i en la nostra situació, és una decisió que té un punt innegable d’egoisme per part nostra.
—Egoisme! Però què dius? —La Marta s’escandalitza. Borbolleig de la cafetera, soroll de les potes de la cadira que enretira per apagar el foc, alterada—. Egoisme seria tenir-los per no sentir-te egoista.
—Marta, no ho portis tot sempre tant als extrems, renoi. Em refereixo a…
—Suposo que et refereixes a sentir-te complet.
El talla. Li posa el cafè fumejant dins la tassa. Se serveixen el sucre directament del paquet. Ell nega la suposició de la Marta. Es refereix a una cosa semblant a la valentia d’agafar-se a projectes de per vida i a deixar enrere el simulacre de vida feliç on no passa mai res de definitiu ni comprometedor. Que potser egoista no és la paraula, afegeix, i que seria més adequat dir que gairebé ningú s’atreveix a plantejar-se tenir fills si el futur no és optimista, que no són una prioritat.
—Som covards, Marta. I no dic que jo vulgui tenir-ne, però s’ha de poder parlar amb propietat. Mira els meus pares, per exemple. Segur que per tenir, tenien molt menys que nosaltres. Tu i jo sortim, viatgem, de tant en tant comprem coses que no necessitem per a res, amb l’aigua al coll i pencant com bèsties, però fem el que més o menys ens dona la gana. A ells no els faltava valentia per tirar endavant, i sí, esclar, em diràs que és un tema generacional, però tenir fills és més vell que el món, el que passa és que ara ho posem a un altre nivell, al nivell d’una experiència més.
La Marta nega amb el cap fent petits glops de cafè.
—L’error, Dani, és voler-ho tenir tot. Tenir un fill per sentir-te complet. Això per mi és egoisme.
Ell no l’hi diu, però pensa que l’egoisme és impossible de conciliar amb l’afecte d’una família, i que no costa tant reconèixer que el que de veritat fa por és deixar de ser qui són per bolcar-se en algú altre, omplir la vida de pors que ara no tenen, iniciar alguna cosa conjunta i per sempre.
—Doncs a mi m’ha semblat entendre que no ho vols tirar endavant per potenciar la teva carrera com a fotògrafa, no?
Ella s’ofèn. Li pregunta indignada com s’atreveix a jutjar-la en unes circumstàncies que són només de la seva incumbència, d’ella i de ningú més. Que si es pensa que és fàcil, tot això, que tant de bo es reduís tot a una qüestió professional. I que no torni a posar en dubte el que ella pensa sobre aquest tema.
—M’agradaria veure’t al meu lloc. No és el teu futur el que està en joc.
Ell afluixa, i tot i que li sembla important comprendre què vol dir amb això, entén que hi ha una barrera que no pot traspassar. Coneix la fúria de la Marta, les jerarquies que s’estableixen entre ells dos quan hi ha hagut discussions mínimes. En pocs minuts la terra ha tremolat sota els seus peus. Considera que discutir sobre això és d’una altra magnitud, que no es tracta d’un simple càlcul de pèrdues i guanys. Ella surt al balcó a fumar i la conversa queda distorsionada i incompleta. S’han limitat a cobrir lleugerament l’esvoranc, a parlar de la coberta d’un llibre que de moment va d’una ucronia de la seva pròpia vida, no pas d’una decisió que serà per sempre i que ja no podran revertir. No són conscients, encara, que es veuran obligats a passar cadascuna de les pàgines d’aquest llibre, a llegir-ne tots els annexos, les anotacions i les notes al peu de la pàgina. No sospiten que acabaran