Flush. Virginia Woolf. Читать онлайн. Hotlib. HOTLIB.NET

La família de la qual afirma que descendeix el protagonista d’aquesta biografia és reconeguda universalment com una de les de més antiga soca. No és d’estranyar, per tant, que l’origen del seu nom s’hagi perdut en la foscúria dels temps. Fa força milions d’anys, el país que ara anomenem Espanya bullia agitadament en el ferment de la creació. Les eres van transcórrer; hi va aparèixer la vegetació; on hi ha vegetació, la llei de la Natura ha decretat que hi ha d’haver conills; i on hi ha conills, la Providència hi vol gossos. Fins aquí, res no ens crida a la discussió o al qüestionament. Els dubtes i els entrebancs, però, comencen quan ens demanem per què el gos que caçava conills va anomenar-se spaniel. Alguns historiadors diuen que, quan els cartaginesos van desembarcar a Espanya, la soldadesca va cridar com un sol home: «Span! Span!», perquè veien sortir conills com sagetes de cada arbust, de cada bardissa. El país era ple a vessar de conills. I span, en la llengua púnica dels cartaginesos, vol dir conill. És per això que aquella terra fou anomenada Hispània, o sia terra de conills, i els gossos, que van ser descoberts gairebé alhora mentre encalçaven conills nit i dia, van ser anomenats spaniels o gossos conillers.

Molts de nosaltres ens acontentaríem amb aquesta explicació; però la veritat ens obliga a afegir que hi ha una altra escola filològica que pensa de manera ben diferent. La paraula Hispània, diuen aquests erudits, no té res a veure amb el mot cartaginès span. Hispània prové de la paraula basca españa, que significa límit o frontera. Si és així, cal que desterrem de la nostra imaginació conills, bardisses, gossos, soldats i tot aquest quadre romàntic tan agradable; i haurem de suposar, planerament, que l’spaniel es diu spaniel perquè Espanya es diu Spain en anglès. Hi ha encara una tercera escola etimològica que manté que, de la mateixa manera que un amant diu «monstre» o «moneta» a la seva enamorada, els antics hispànics anomenaven els seus gossos favorits «geperut» o «capserrat» (la paraula españa també pot tenir aquests significats). Si pensem, però, que un spaniel té una aparença notòriament oposada, cal molta imaginació per prendre seriosament una conjectura d’aquesta mena.

Deixant enrere aquestes teories, i moltes d’altres en les quals no ens aturarem pas aquí, arribem al País de Gal·les cap a mitjan segle x. L’spaniel ja és allí, portat, segons diuen alguns, pel clan espanyol dels Ebhor o Ivor molts segles abans; i certament en aquesta època de l’alta edat mitjana hom ja el considera un gos d’alta vàlua i reputació. «L’spaniel del rei val una lliura», registra Howel Dha en el Llibre de Lleis. I, si fem memòria del que es podia comprar amb una lliura l’any 948 —un grapat d’esposes, cavalls, bous, paons i oques—, se’ns fa evident que l’spaniel ja era un gos de molt prestigi i distinció. Ja tenia un lloc al costat del rei. La seva família era ja honorada abans que ho fossin moltes dinasties de monarques famosos. Anava pels palaus com si fos casa seva quan els Plantagenet, els Tudor i els Estuard arrossegaven l’arada dels altres pels camps fangosos dels altres. Força abans que els Howard, els Cavendish o els Russell s’haguessin alçat per damunt de la massa dels Smith, els Jones i els Tomkin, la família spaniel era ja una família distingida i diferenciada. A mesura que els segles van anar succeint-se, algunes branques menors es van separar de la soca paterna comuna. Gradualment, mentre la història d’Anglaterra seguia el seu curs, van sorgir com a mínim set famoses famílies spaniels: la Clumber, la Sussex, la Norfolk, la Black Field, la Cocker, l’Irish Water i l’English Water, provinents totes de l’spaniel original de les èpoques prehistòriques però mostrant ja trets distintius i reclamant, en conseqüència i sens dubte, privilegis distints. Sir Philip Sidney, en la seva obra Arcadia, testimonia que durant el regnat de la reina Elisabet I ja hi havia una aristocràcia entre els gossos: «... llebrers, spaniels i perdiguers», observa, «dels quals els primers vénen a ser com els lords, els segons com els cavallers, i els últims com els pagesos propietaris».

Tanmateix, si hem així d’assumir que els spaniels seguien l’exemple humà, i miraven els llebrers com a superiors i consideraven els perdiguers com a inferiors, cal admetre que la seva aristocràcia es va fonamentar en raonaments més sòlids que no pas la nostra. Aquesta, almenys, ha de ser la conclusió de qui estudiï les lleis de l’Spaniel Club. Aquesta augusta institució ha deixat ben establert quins són els vicis i quines les virtuts d’un spaniel. Els ulls clars, per exemple, no són gens recomanables; les orelles cargolades, encara pitjor; haver nascut amb un nas clar o amb un tupè al cap és una completa fatalitat. Els mèrits d’un spaniel són definits amb igual claredat. El cap ha de ser suau, s’ha d’enlairar a partir del morro sense mostrar una inclinació massa accentuada; el crani ha de ser més aviat arrodonit i ben desenvolupat, amb força espai per allotjar-hi la potència cerebral; els ulls cal que siguin plens però no exagerats; i l’expressió general ha de difondre intel·ligència i gentilesa. L’spaniel que mostra aquestes característiques és encoratjat i criat com a tal; l’spaniel que s’entesta a mostrar tupès i nassos clarets resta bandejat dels privilegis i emoluments dels de la seva mena. Així ho han pontificat els jutges i, tot pontificant-ho, imposen els càstigs i les recompenses que asseguren l’acatament de la llei.

Si ara, però, ens tombem cap a la societat humana, si en trobem, de caos i confusió, davant dels ulls! No hi ha cap club que tingui una

Скачать книгу