Flush. Virginia Woolf

gos que el mirava amb ulls llampeguejants i la llengua fora! Es va quedar clavat, astorat. Després, va avançar ple de temor.

      Mentre avançava i reculava alhora, en Flush amb prou feines sentia, llunyans com el brunzit del vent entre les copes dels arbres, el murmuri i la xerrameca de les veus que enraonaven. Va prosseguir les seves investigacions, cautelosament, nerviosament, com un explorador que enmig de la selva mou els peus amb una cura extrema, insegur de si aquella ombra és un lleó o aquella arrel una cobra. Finalment, però, va adonar-se de l’enorme grandària i el tumult dels objectes que hi havia al seu damunt, i, trastornat com estava per les experiències rebudes durant l’última hora, va amagar-se, tremolós, darrere d’un paravent. Les veus van cessar. Va tancar-se una porta. Va aturar-se un instant en sec, perplex, desequilibrat. Aleshores, com la urpada d’un tigre, li va tornar la memòria. Es va trobar sol, abandonat. Va llançar-se cap a la porta. Era tancada. Va esgarrapar-la, va escoltar-hi. Va sentir passes que descendien. Era el trepig familiar de la seva mestressa. Les passes van aturar-se. No. Van continuar escales avall. Miss Mitford, a poc a poc, pesadament, a contracor, anava baixant les escales. I, a mesura que ella se n’anava i ell sentia com s’esvanien aquelles passes, el pànic l’anava guanyant. Les portes, l’una rere l’altra, se li tancaven a la cara mentre Miss Mitford baixava les escales; es tancaven a la llibertat, als camps, a les llebres, a l’herba, a la seva adorada i venerada mestressa, aquella estimada dama que l’havia rentat i atonyinat i alimentat del seu mateix plat quan a penes tenia menjar per a ella mateixa; i es tancaven, també, a tota la felicitat, l’amor i la bonhomia que havia conegut! Ara! La porta del carrer s’havia tancat. Estava sol. Miss Mitford l’havia abandonat.

      Aleshores el va envair una onada de desesperació i angoixa de tal mena, el va afligir tant la irrevocabilitat i la contundència del destí, que va alçar el cap i va udolar amb totes les seves forces. «Flush», va dir una veu. No ho va sentir. «Flush», va fer la veu altre cop. Es va espantar. Havia cregut que estava ben sol. Va girar cua. Hi havia algú a l’habitació? Hi havia algú al sofà? Amb l’esperança desenfrenada que aquell ésser, fos qui fos, podria obrir-li la porta i aleshores córrer ell darrere de Miss Mitford i atrapar-la, i confiant encara que es tractava d’una variant del fet a amagar a què solia jugar amb la seva mestressa a l’hivernacle de casa, en Flush es va llançar cap al sofà.

      «Oh, Flush!», va dir Miss Barrett. Per primer cop la noia va veure-li la cara. Per primer cop en Flush va veure la dama que jeia al sofà.

      Van quedar mútuament sorpresos. Uns atapeïts tirabuixons penjaven a cada costat del rostre de Miss Barrett, la grandària dels seus ulls li brillava, la seva ampla boca somreia. Unes atapeïdes orelles penjaven a cada costat del rostre d’en Flush, els seus ulls també eren grossos i brillants, i tenia la boca ampla. Tenien una retirada. Mentre es contemplaven, tots dos van pensar: aquí em tens. I, després, cadascú va afegir mentalment: però quina diferència! La de la noia era la cara pàl·lida i malaltissa d’una invàlida, privada d’aire, de llum, de llibertat. La d’ell era la cara càlida i rubicunda d’un animal jove, ple d’instint, salut i energia. Aquells rostres fets del mateix motlle i separats després, ¿podrien complementar-se i despertar l’un el que era latent en l’altre? Ella podia haver estat tot això; i ell... Però no. Entre tots dos hi havia l’abisme més gran que pot separar un ésser d’un altre. Ella parlava. Ell era mut. Ella, una dona; ell, un gos. Així, fortament units, immensament dividits, es miraven l’un a l’altre. Aleshores, d’un salt, en Flush va enfilar-se al sofà i va jeure on havia de jeure per sempre més... damunt de la flassada, als peus de Miss Barrett.