section>
LA FOLLIA D'ALMAYER
Joseph Conrad
LA FOLLIA D'ALMAYER
Una història d'un riu oriental
Traducció de Josep M. Muñoz Lloret
L'AVENÇ
Barcelona
2020
Títol original: Almayer's Folly (1895)
Edició original: Barcelona, febrer de 2019
© de la traducció, Josep M. Muñoz Lloret
© d'aquesta edició digital, L'Avenç, S.L., 2020
Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona
Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16
www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat
Es reserven tots els drets.
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adreci's a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 93 272 04 47).
L'Avenç forma part de l'Associació d'Editorials Independents Llegir en Català.
Disseny i composició de l'edició original: L'Avenç
Disseny i composició de l'edició digital: Víctor Sabaté
ISBN: 978-84-122307-2-7
BIC: FC
Ref. aven107
Taula
Qui de nous n'a eu sa terre promise, son jour d'extase et sa fin en exil?
Amiel
A la memòria de T. B.
Nota de l'autor
M'he assabentat que en criticar aquella literatura que s'alimenta de gent estranya i s'esdevé en països llunyans, sota l'ombra de les palmeres, en l'esplendor inclement de les platges batudes pel sol, entre caníbals honestos i els més sofisticats pioners de les nostres glorioses virtuts, una senyora —distingida en el món de les lletres— va resumir la seva desaprovació dient que les històries que produïa eren «incivilitzades». Amb una frase com aquesta no només les històries, sinó també, entenc, la gent estranya i els països llunyans són finalment condemnats amb un veredicte d'aversió despectiva.
El judici d'una dona: intuïtiu, intel·ligent, expressat amb encant afortunat —infal·lible. Un judici que no té res a veure amb la justícia. El crític i jutge sembla pensar que, en aquelles terres llunyanes, tota alegria és un crit i una dansa de guerra, tot patiment és un udol i una espantosa rialla amb les dents serrades, i que la solució de tots els problemes es troba en el canó d'un revòlver o a la punta d'una atzagaia. I no és així. Però el magistrat errat pot al·legar com a excusa la naturalesa enganyosa de la prova.
La imatge de la vida, aquí com allí, es dibuixa amb la mateixa elaboració de detall, acolorida amb els mateixos matisos. Però en la cruel serenitat del cel, sota la resplendor despietada del sol, l'ull enlluernat perd el detall delicat, només veu els contorns forts, mentre que els colors, a la llum uniforme, semblen crus i sense ombra. No obstant això, la imatge és la mateixa.
I hi ha un lligam entre nosaltres i aquesta humanitat tan llunyana. Estic parlant d'homes i dones —i no pas dels fantasmes encisadors i elegants que es mouen en el nostre entorn, ple de fang i fum, i que s'il·luminen delicadament amb la resplendor de totes les nostres virtuts; que són posseïdors de tots els refinaments, de totes les sensibilitats, de tota la saviesa, però que, com que només són fantasmes, no tenen cor.
Les simpaties d'aquells estan (probablement) amb els immortals: amb els àngels a dalt o amb els dimonis a baix. Estic satisfet de simpatitzar amb els mortals comuns, no importa on visquin; en cases o en tendes, als carrers sota la boira o als boscos que hi ha darrere la línia fosca dels manglars ombrívols que envolten la vasta solitud del mar. Perquè, la seva terra, com la nostra, es troba sota els ulls inescrutables de l'Altíssim. Els seus cors, com els nostres, han de suportar la càrrega dels dons celestials: la maledicció dels fets i la benedicció de les il·lusions, l'amargor de la nostra saviesa i el consol enganyós de la nostra follia.
J.C.
1895
I
—Kaspar! Makan! 1
Una veu tan coneguda com estrident va despertar Almayer del somni d'un futur esplèndid i el va fer aterrar en la desagradable realitat de l'hora present. Era una veu desagradable, també. L'havia sentida durant molts anys, i cada any li agradava menys. No hi feia res, però, perquè aviat hi posaria fi, a tot plegat.
Es va bellugar, inquiet, però no va fer-ne més cas, de la crida. Repenjat amb els colzes a la balustrada de la veranda, va continuar mirant el gran riu que fluïa, indiferent i apressat, davant dels seus ulls. Li agradava mirar-se'l cap a l'hora de la posta; potser perquè en aquella hora el sol ponent escampava damunt les aigües del Pantai una resplendent lluïssor d'or, i el pensament d'Almayer estava ocupat sovint amb l'or: l'or que no havia aconseguit; l'or que els altres havien aconseguit —de forma deshonesta, és clar— o l'or que pretenia aconseguir encara, per mitjà dels seus propis i honrats esforços, per a ell i per a la Nina. Estava absort en un somni de riquesa i poder, lluny d'aquesta costa on havia residit durant tants anys, oblidant l'amargor del treball i del conflicte i amb la vista posada en una gran i esplèndida recompensa. Viurien a Europa, ell i la seva filla. Serien rics i respectats. Ningú no pensaria en la sang mesclada de la Nina, quan fossin en presència de la gran bellesa d'ella i de la immensa riquesa d'ell. Presenciant els triomfs de la filla, ell es tornaria jove un altre cop, i oblidaria els vint-i-cinc anys de lluita punyent en aquesta costa on se sentia presoner. Tot això era pràcticament al seu abast. Només calia que tornés