discussió a l'oficina privada, i sentia el grunyit profund i monòton de l'Amo i els crits amb què l'interrompia en Lingard —com dos mastins barallant-se pel moll d'un os. A les oïdes d'Almayer sonava, però, com un combat de Titans —una batalla dels déus.
Al cap d'un any si fa no fa, en Lingard, que havia estat sovint en contacte amb Almayer per afers de negocis, es va encapritxar —d'una forma sobtada i, per als qui s'ho miraven, més aviat inexplicable— amb el jove. En cantava les excel·lències, ja entrada la nit, mentre prenia una copa amb els col·legues a l'Hotel Sunda, i un bon matí va electrificar en Vinck tot declarant que volia llogar «aquell jove de sobrecàrrec. Una mena de secretari del capità. Que em faci totes les anotacions a bord». En Hudig hi va consentir. Almayer, amb el desig de canvi que era natural en un jove, hi va estar ben disposat, i després d'empaquetar les seves escasses pertinences, va començar amb el Flash una d'aquelles llargues travessies en què el vell mariner tenia el costum de visitar gairebé totes les illes de l'arxipèlag. Els mesos es van escolar, i l'amistat amb en Lingard semblava anar en augment. Sovint, recorrent amunt i avall la coberta amb Almayer, quan la tènue brisa nocturna, carregada amb aromàtiques exhalacions de les illes, empenyia el bergantí suaument sota el cel serè i brillant, el vell mariner obria el cor al seu extasiat oient. Li parlava de la seva vida passada, dels perills als quals havia escapat, dels grans beneficis en el seu comerç, de noves combinacions que en el futur li havien de reportar beneficis encara més grans. Sovint havia esmentat la seva filla, la noia trobada en el veler pirata, i en parlava amb una estranya assumpció de tendresa paterna. «Ara deu ser una noia gran», solia dir. «Deu fer prop de quatre anys que no l'he vista! Caram, Almayer, si no estic al cas acabarem aquest viatge a Surabaya.» I després d'una declaració com aquesta, sempre es capbussava dins la seva cabina mussitant per a ell mateix: «Cal fer alguna cosa—cal fer-la.» Més d'un cop en Lingard sorprenia Almayer anant ràpidament cap a ell i esclarint-se la gola amb un poderós «Ehem!» com si anés a dir-li alguna cosa, però llavors es girava abruptament, es recolzava sobre la barana de la coberta en silenci, i observava, immòbil, durant hores i hores, el centelleig i el llambreig del mar fosforescent al flanc del vaixell. Va ser la nit abans d'arribar a Surabaya que va reeixir un d'aquells intents de comunicació confidencial. Després d'aclarir-se la veu, va parlar. Va parlar amb un propòsit. Volia que Almayer es casés amb la seva filla adoptiva.
—I ara no te m'emprenyis perquè ets blanc! —va cridar, de sobte, sense donar temps al sorprès jove de dir un mot—. No em vinguis amb històries! No se n'adonarà ningú, del color de la pell de la teva dona. Hi ha massa dòlars pel mig, t'ho asseguro! I compte, n'hi haurà més encara, abans que no em mori. Hi haurà milions, Kaspar! Milions, et dic! I tots per ella. I per a tu, si fas el que et diuen.
Espantat per la inesperada proposta, Almayer va dubtar, i va restar silenciós durant un minut. Estava dotat tanmateix d'una imaginació forta i activa, i en aquell curt espai de temps va veure, com en un llampec de llum enlluernadora, grans munts de florins que brillaven, i es va adonar de totes les possibilitats d'una existència opulenta. La consideració, la indolència d'una vida còmoda —per a la qual se sentia tan ben dotat—, els seus vaixells, els seus magatzems, les seves mercaderies (el vell Lingard no viuria pas sempre), i, coronant-ho tot, en el futur llunyà resplendia com un palau de fades la gran mansió d'Amsterdam, aquell paradís terrenal dels seus somnis, on, proclamat rei entre els homes pels diners del vell Lingard, passaria la tardor dels seus dies en una esplendor inefable. Pel que fa a l'altre costat del quadre —la companyia de per vida d'una noia malaia, aquell llegat d'un vaixell de pirates— només hi havia dins seu una confusa consciència de vergonya, perquè era un home blanc. Amb tot, ella havia tingut una educació conventual de quatre anys!—i, a més, amb una mica de sort es podia morir. Ell sempre tenia sort, i els diners són poderosos! Fem-ho. Per què no? Tenia una vaga idea de tancar-la en algun lloc, en qualsevol lloc, fora del seu meravellós futur. Per a la seva mentalitat, era prou fàcil desfer-se d'una dona malaia, una esclava al capdavall —hagués passat o no pel convent, hagués passat o no per l'altar.
Va alçar el cap i va fer front a l'ansiós i gairebé enutjat mariner.
—Jo, és clar, tot el que vostè vulgui, capità Lingard.
—Digue'm pare, noi. Ella ho fa —va dir l'estovat vell aventurer—. La veritat, coi, és que em pensava que refusaries. Tingues en compte, Kaspar, que sempre me'n surto, i que per tant no t'hauria servit de res. Però no ets cap beneit.
Recordava prou bé aquell moment —la mirada, l'accent, els mots, l'efecte que van produir en ell, l'entorn mateix. Recordava l'estreta coberta inclinada del bergantí, la silenciosa costa adormida, la llisa superfície negra del mar amb un gran barrell d'or que hi estenia la lluna ascendent. Ho recordava tot, i recordava el sentiment d'exaltació folla davant el pensament d'aquella fortuna abocada a les seves mans. No era beneit aleshores, ni ho era ara. Les circumstàncies s'havien girat en contra d'ell i la fortuna s'havia esvaït, però l'esperança romania.
L'aire de la nit li va provocar un calfred, i de sobte va adonar-se de la foscor intensa que, amb la posta del sol, s'havia clos sobre el riu, tot esborrant els contorns de l'altra riba. Només el foc de branques seques encès a l'exterior de la palissada del clos del Rajà deixava veure de forma intermitent els troncs espellifats dels arbres del voltant, posant una taca de vermell fulgurant a mig camí del riu, on els troncs a la deriva s'afanyaven cap al mar a través d'una penombra impenetrable. Tenia un record vague d'haver estat cridat en algun moment del vespre per la seva dona. A sopar, probablement. Però un home enfeinat a contemplar les restes del naufragi del seu passat en l'alba de noves esperances no pot tenir gana sempre que l'arròs és a punt. Tanmateix, era hora d'anar cap a casa; es feia tard.
Va trepitjar amb cautela els taulons solts que menaven cap a l'escala. Un llangardaix verd, destorbat pel soroll, va emetre una nota planyívola i es va escapolir per l'herba alta que creixia a la riba. Almayer va baixar amb compte per l'escala, ara completament retornat a la realitat de la vida per la cura necessària per prevenir una caiguda en aquell sòl desnivellat, on les pedres, els taulons deteriorats i les bigues mig serrades s'apilaven en una inextricable confusió. Mentre es dirigia cap a la casa on vivia —«la meva casa vella», l'anomenava— la seva oïda va detectar, lluny en la foscor del riu, un xipolleig de rems. Es va aturar en sec al mig del camí, amatent i sorprès que algú fos al riu en aquella hora tan tardana i durant una revinguda tan forta. Ara podia sentir els rems clarament, i fins i tot una paraula ràpidament intercanviada en veu baixa, o els esbufecs dels homes que lluitaven amb el corrent, aferrant-se a la riba on era ell. Eren prou a prop, però tanmateix era massa fosc per distingir res sota els arbustos que penjaven.
«Àrabs, sens dubte», va mussitar Almayer per a si mateix, mirant atentament dins la sòlida negror. «Què fan ara? Algun dels negocis d'Abdal·là; maleït!»
La barca era molt a prop, ara.
—Ei, vosaltres! —va cridar Almayer.
El so de veus es va interrompre, però els rems treballaven tan furiosament com abans. Llavors l'arbust de davant Almayer va trontollar, i en la nit tranquil·la va ressonar el so agut dels rems que queien dins la canoa. Ara s'aferraven a l'arbust; però Almayer amb prou feines podia distingir, per damunt de la riba, la fosca silueta borrosa del cap i de les espatlles d'un home.
—És Abdal·là? —va dir Almayer, dubtós.
Una veu greu va respondre:
—Tuan3 Almayer parla amb un amic. No hi ha cap àrab, aquí.
El cor d'Almayer va fer un gran salt.
—Dain! —va exclamar—. Per fi! Per fi! T'he estat esperant cada dia i cada nit. Havia estat a punt de donar-te per perdut.
—Res no podria haver-me impedit de tornar —va dir l'altre, de forma gairebé violenta—. Ni tan sols la mort —va xiuxiuejar per a si mateix.
—Així parla un amic, i fa de bon sentir —va dir Almayer, cordialment—. Però què fas tan lluny? Baixa al desembarcador i deixa que els teus homes coguin l'arròs en el meu clos mentre nosaltres parlem a casa.
No hi va haver cap resposta a aquella invitació.
—Què