increment anual de biomassa, sobretot de fusta, demostra la bona salut de l’agrupació d’arbres. Junts es reparteixen entre tots els nutrients i l’aigua de manera òptima, i tots es mantenen en plena forma. Si els ajudem a treure’s de sobre la suposada competència, es converteixen en arbres solitaris. El contacte amb els veïns desapareix perquè només hi queden soques. Aleshores, tots van a la seva i es detecten grans diferències en la productivitat. Alguns individus s’atrafeguen tant duent a terme la fotosíntesi que el sucre vessa. D’aquesta manera creixen millor i estan en forma, però no viuen més anys perquè, als arbres, les coses els va tan bé com al bosc que els envolta. I ara també hi ha molts perdedors. Els exemplars més dèbils, que abans rebien l’ajuda dels més forts, de sobte es queden enrere. Tant li fa si és a causa d’una falta de nutrients o del lloc on han arrelat, d’un malestar temporal o de la disposició genètica, el cas és que ara són víctimes fàcils dels insectes i dels fongs. Però, que potser això no forma part de l’evolució, un procés en què només sobreviuen els més forts? Els arbres respondrien que no. El seu benestar depèn de la comunitat i tots hi surten perdent quan desapareixen exemplars suposadament dèbils perquè, aleshores, el bosc ja no està tancat, el sol ardent i els vents de tempesta arriben fins al terra i alteren el clima humit i fresc. Els arbres forts també pateixen malalties al llarg de la seva vida i, en aquestes situacions, depenen del suport dels veïns més dèbils. Si no en queden, amb un atac inofensiu d’insectes n’hi pot haver prou per segellar fins i tot el destí d’uns gegants.
Una vegada, jo mateix vaig ser el desencadenant d’un cas extraordinari d’ajuda. Els primers anys que treballava d’enginyer forestal, feia anellar faigs joves. L’anellament consisteix a treure’ls una franja d’escorça a un metre d’altura per provocar-los la mort. Es tracta d’un mètode d’explotació en què no es tallen troncs, sinó que es deixen els arbres secs com a fusta morta dins el bosc. Així i tot, fan lloc als vius perquè les capçades no tenen fulles i permeten que entri molta llum cap als veïns. Sona brutal, oi? A mi també m’ho sembla perquè triguen uns quants anys a morir, i per això vaig decidir que no ho faria mai més. Vaig veure com lluitaven els faigs i, sobretot, he observat que alguns han sobreviscut fins ara. Normalment, això seria impossible perquè els arbres sense escorça no poden transportar sucre des de les fulles fins a les arrels, que es moren de gana i ja no poden bombejar res. Aleshores, com que no arriba aigua a la capçada a través de la fusta del tronc, l’arbre s’asseca. Amb tot, en el cas que us he explicat, molts exemplars van continuar creixent, més o menys eixerits. Ara sé que el que ho va fer possible va ser l’ajuda que rebien dels arbres veïns intactes, que van assumir el subministrament ininterromput a les arrels a través de la xarxa subterrània per fer possible la supervivència dels seus companys. Alguns fins i tot van aconseguir restablir la falta escorça fent-ne créixer de nova. Confesso que encara m’avergonyeixo quan penso el que vaig fer, però almenys he après que la comunitat dels arbres pot ser molt potent. L’antiga dita «Una cadena és tan forta com l’anella més dèbil» se la podrien haver inventat els arbres. Ho saben intuïtivament i s’ajuden de manera incondicional.
AMOR
La calma dels arbres també s’expressa en la reproducció, ja que la planifiquen com a mínim un any abans. El fet que ho facin o no ho facin totes les primaveres depèn de les espècies. Així doncs, mentre que les coníferes intenten enviar cada any les seves llavors de viatge, els arbres de fronda segueixen una altra estratègia. Abans de florir, decideixen entre tots si s’hi posen la pròxima primavera o millor s’esperen un o dos anys. Els arbres del bosc s’estimen més florir tots alhora perquè d’aquesta manera es poden barrejar els gens de molts individus. És el que fan les coníferes, però els arbres de fronda han de tenir també en compte un altre element: els porcs senglars i els cabirols. Aquest animals es tornen bojos pels aglans i les fages, que els ajuden a acumular greix de cara a l’hivern. Els fruits dels roures i dels faigs contenen fins a un 50% d’olis i midó, més que cap altre aliment, i per això se’n deleixen. A la tardor, sovint exploren zones senceres de bosc i ho arrasen tot, de manera que a la primavera no pot germinar gairebé cap llavor. Per això els arbres es posen d’acord. Si no floreixen cada any, els porcs senglars i els cabirols no es poden preparar per quan arribi el fred. Les femelles prenyades han de passar l’hivern amb pocs aliments i algunes no se’n surten, de manera que la descendència es manté limitada. Quan tots els faigs i els roures floreixen finalment i produeixen fruits, els pocs herbívors que queden no se’ls poden cruspir tots i sempre queden prou llavors amagades que poden germinar. Aquests anys, la taxa de natalitat de porcs senglars pot arribar a triplicar-se perquè a l’hivern hi ha menjar de sobres als boscos. Antigament, els pagesos aprofitaven la benedicció d’aquest anys per treure els porcs domèstics als boscos, on s’engreixaven alimentant-se de fruits silvestres abans de la matança. L’any següent, la població de porcs senglars acostuma a caure un altre cop en picat perquè els arbres s’agafen un nou període sabàtic i el terra del bosc queda buit.
La floració en intervals d’uns anys també té greus conseqüències per als insectes, sobretot per a les abelles. Els passa el mateix que als porcs senglars: uns anys de descans fan que la població decaigui. O millor dit, faria, perquè les abelles mai poden formar grans poblacions al bosc. El motiu és que els boscos autèntics passen d’aquests petits ajudants. De què els serveixen uns quants insectes pol·linitzadors quan s’obren milions de flors al llarg de centenars de quilòmetres quadrats? Als arbres se’ls ha d’acudir una estratègia més eficaç i que no els reclami res a canvi. I què millor que acceptar l’ajuda del vent, que aixeca una polseguera de pol·len i el porta als arbres veïns? El vent encara té un altre avantatge i és que també bufa amb baixes temperatures, fins i tot a 12º sota zero, un valor que les abelles consideren massa fred i les obliga a quedar-se a casa. Probablement, aquest és el motiu pel qual les coníferes també adopten aquesta estratègia, tot i que realment no els caldria perquè floreixen gairebé cada any. A més, no han de témer els porcs senglars perquè les petites llavors que produeixen no són una font d’alimentació atractiva, tot i que hi ha ocells que en mengen; per exemple, el trencapinyes o bectort, que claven el seu bec corbat i fort a les pinyes i en treuen les llavors. Ara bé, tenint en compte la quantitat que en produeixen, no sembla que els ocells siguin un gran problema. I com que gairebé a cap animal li ve de gust omplir el rebost amb llavors de coníferes per passar l’hivern, els arbres les deixen anar tranquil·lament, dotades d’una mena d’ales que fan que caiguin de les branques molt a poc a poc i que el vent se les pugui endur fàcilment. En qualsevol cas, les coníferes no necessiten fer pauses com els faigs o els roures.
A més, com si també volguessin superar en la reproducció els arbres de fronda, les coníferes produeixen quantitats ingents de pol·len. Aleshores, només que bufi un vent suau sobre els boscos de coníferes en flor, s’aixequen uns núvols de pols enormes i fa l’efecte que hi hagi foc sota les capçades. Com es pot evitar l’endogàmia enmig d’aquest desordre? Els arbres han perdurat fins ara perquè han mantingut una gran diversitat genètica dintre d’una mateixa espècie. Si tots alliberen el pol·len alhora, les minúscules llavors de tots els exemplars es barregen i arriben a les capçades de tots els arbres. Ara bé, el pol·len es concentra sobretot al voltant de l’arbre que l’allibera, amb la qual cosa pot acabar fecundant les flors femenines del mateix. I, com que no és això el que volen pel motiu que he esmentat abans, les coníferes han desenvolupat diverses estratègies per evitar-ho. Per exemple, les pícees aposten per la planificació temporal. Les flors masculines i les flors femenines broten amb uns dies de diferència, de manera que les darreres són fecundades majoritàriament pel pol·len d’altres exemplars. Els cirerers de bosc no tenen aquesta possibilitat, ja que els òrgans sexuals masculins i femenins es troben a la mateixa flor. Però es refien dels insectes i són de les poques espècies de bosc que es deixen pol·linitzar per les abelles. Ara bé, quan els insectes n’escorcollen sistemàticament les capçades, és inevitable que també hi escampin el pol·len. Amb tot, els cirerers són molt sensibles i noten quan els amenaça el perill de l’endogàmia. Examinen els grans de pol·len que cauen sobre l’estigma de l’aparell reproductor femení de la flor i hi penetren cap a l’ovari amb el tub pol·línic per créixer allà. Si el pol·len és del mateix arbre, el procediment s’atura