en parlo, més dolces que la mel (Salm 119,103)
Fa ja uns anys un monjo benedictí m’explicà una petita història de quan era nen. Feia poc que havia acabat la Guerra Civil espanyola. Els seus pares eren pobres i quasi no tenien diners per alimentar els fills. El monjo m’explicava que poques vegades li regalaven caramels, però que quan n’hi donaven un era un dia de festa major. Recordava que quan tenia el dolç a les mans, obria amb il·lusió l’embolcall, se’l posava a la boca, l’assaboria uns minuts i el tornava a embolicar. D’aquesta manera el caramel podia durar un dia sencer. Durant moltes hores romania el sabor d’aquella llaminadura en la boca del nen.
«Doncs el mateix passa –em deia aquell monjo– amb la Paraula de Déu en el nostre cor». Quan la llegim amb atenció, la meditem i en fem pregària, ens queda durant tot el dia el seu aroma de pau, alegria i amor.
Relata el rector d’Ars que un dia trobà en la seva parròquia un camperol que duia més d’una hora resant davant del sagrari. Quan el sacerdot li preguntà què feia allà tanta estona, li respongué: «Jo el miro, ell em mira i els dos som feliços».
La pregària pot omplir una nova dimensió a la nostra existència. La vida és un somni profund en què l’home s’abandona entre les mans de Déu. Cada dia ens podem posar en presència de Déu i oferir-li les nostres alegries i penes de la jornada. L’instant més petit de la nostra vida, Déu el pot convertir en quelcom meravellós, si li donem de cor.
Acabo amb l’adaptació d’un escrit del poeta Hafiz que ens pot ajudar a començar el matí i animar-nos a resar més:
«Aquell matí, quan vaig començar a despertar-me, aparegué de nou aquest sentiment que tu, estimat, havies estat vetllant-me i mirant-me tota la nit. Em vaig despertar amb aquest sentiment i tan aviat com vaig començar a despertar, vas besar amb els teus llavis el meu front i vas encendre una llum sagrada en el meu cor».
8. Un home bo
Jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre (Joan 6,51)
No puc parlar-vos de meu amic com d’un home docte ni erudit. No us en puc parlar com d’algú que parlés amb molta eloqüència, que fos capaç d’atraure les masses ni que irradiés un magnetisme irresistible. Només us puc dir que el meu amic Joan era un home bo.
En Joan fou un nen durant la terrible Guerra Civil espanyola. Sempre recordava quan pujava al terrat de casa amb imprudència de nen a veure com els avions llençaven sobre Barcelona la càrrega d’horror i mort.
Sofrí la gana de la postguerra i estudià per a capellà quan en el seminari vivien quasi tres-cents joves. Dels anys en el seminari m’explicava sovint una anècdota que em feu pensar.
L’amic Joan em relatava que dormia en una petita cambra que era en la part més alta del seminari. L’estança, junt amb la dels seus companys, era part d’un laberint format per un rusc de petites cel·les sense sostre. Les cambres eren modestes i senzilles, amb prou feines tenien un llit i una tauleta.
L’ambient d’aquell rusc era pietós i alegre, enfosquit a vegades per l’enyorança de la família i per l’escassetat de menjar. Eren temps d’estudi, de pregària i d’escolta atenta de la Paraula.
Un dia llegiren el text del llibre de l’Èxode en què Déu envià el mannà al seu poble: «El Senyor va dir a Moisès: “Jo us faré ploure pa des del cel”». El text fou per a molts seminaristes tant sols una anècdota curiosa. D’altres, més pietosos, el relacionaren amb l’Eucaristia. Només un d’ells n’obtingué, del fragment, un profit inesperat.
Aquell diumenge per la tarda, quan alguns dels seminaristes tornaven de casa dels pares per continuar la formació en el seminari, veieren quelcom d’inesperat. Alguna cosa queia del cel. Era blanca... Es tractava d’un paracaigudes construït enginyosament que duia penjats grans trossos de truita de patates.
Un dels seminaristes, que tornava de la granja dels seus pares, medità la Paraula i la posà en pràctica. Com diu el papa Francesc, la Paraula passà del seu cap al cor i del cor a les mans.
Aquell fou el pa que el Senyor els donà com a aliment aquell dia. Gràcies, mossèn Joan, per compartir la teva saviesa senzilla. Sempre la duré al cor.
9. Plou
Veniu, beneïts del meu Pare [...] estava malalt, i em vau visitar (Mateu 25,34-36)
Plou i fa sol. Els raigs del sol il·luminen i van assecant el carrer. Les fulles dels arbres estan plenes de petites gotes, brillants i rodones com perles. La gent surt de nou de les botigues, dels bars, de les seves cases i de les porxades. Tothom mira el cel, encara que sigui fugisserament.
Quan baixo al carrer que em duu a casa, una petita gota efímera mulla la meva cara i jo somric, sorprès i agraït. Prop del bar on prenc el cafè a migdia hi ha un home en cadira de rodes. Es tracta d’una cadira de rodes elèctrica, d’aquestes que es condueix amb un petit comandament. Tanmateix, l’home sembla amoïnat. El seu semblant és tens i els seus ulls brillen com si estigués a punt de plorar.
En el moment en què passo davant d’ell, l’home crida la meva atenció. M’hi acosto i em diu en veu baixa i ronca: «Disculpa, ¿em podries posar bé els peus?». És aleshores quan veig que els té fora del reposapeus. M’agenollo i els hi poso a lloc. L’home em diu en veu baixa: «Acosta’t». Llavors, com Maria als peus de Jesús, m’ajupo i poso l’orella a prop de la seva boca, com qui espera que el seu Mestre li digui quelcom d’important. Em diu, aleshores: «¿Saps què diu el papa Francesc? Que qui ajuda un malalt, ajuda el mateix Crist...».
Ens mirem els dos agraïts i, sense dir res, ens separem... Segueixo el meu camí a casa no sense abans girar-me un instant. En aquest moment veig que hi ha un home baixet que ens mira. ¿Haurà vist tota l’escena? ¿Haurà sentit les paraules del meu Mestre?
Quan obro la porta de casa no puc deixar de dir-te: Senyor, vull anar amb tu en companyia dels qui ploren, Que com a tu, bon Jesús, se me’n vagi el cor cap als pobres, ja que només en la trobada amb ells trobaré la fe i l’alegria.
10. Si algun dia ja no ens recordes
¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d’estimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna l’oblidés, jo mai no t’oblidaria (Isaïes 49,15)
La setmana passada, quan la meva dona i jo anàrem a veure el nostre amic Joan a l’hospital psiquiàtric, ens emportàrem una sorpresa. Ens va dir que no ens coneixia... Fins i tot ens preguntà els noms quan intentàvem fer-li memòria de la nostra amistat de quasi quatre anys...
Res... Res... I del fons d’aquest no res, nasqué aquesta carta.
Estimat Joan.
T’escric aquesta carta per si algun dia quan t’anem a veure ja no ens recordes. T’escric aquestes lletres per si algun dia, la malaltia cobreix tots els racons de la teva ment com una terrible boira, com una boirina amarga.
Que aquestes paraules que ara rellisquen de la meva ploma com llàgrimes serveixin per dir-te que un dia fórem amics. Recordo que ens esperaves la tarda dels dissabtes assegut en un banc del jardí i que t’alegraves de veure’ns. Un dia, fins i tot vas saltar d’alegria tot just ens vas veure entrar a l’hospital.
També em ve a la memòria com vas viure la mort sobtada del teu company, amb qui comparties soledat, alegries, penes i les poques monedes que gastaves cada dia en entrepans i algunes llaminadures. Recordo el que vas patir per la mort del qui tu en deies «germà d’hospital». No era de la teva família, però la seva presència senzilla i callada alleujava en tu la recança del viure.
Voldria tornar a rememorar amb tu els dia en què ens vas voler convidar a crispetes i patates fregides. Gràcies, Joan, per la teva generositat. Vas compartir amb nosaltres el que tenies per aquell dia. Fou per a nosaltres com viure l’alegria del «banquet del Regne».
No sé si la boira es retirarà un dia del teu cap, però crec que mai no envairà la teva ànima. Jesús serà, a partir d’ara,