rellegir la seva traducció de Crim i càstig, que la col·lecció Bernat Metge Universal publicarà aquesta primavera.
2
L’any 1981, cent anys després de la mort de Fiódor Dostoievski, els hereus de Vladimir Nabokov (1899-1977) van oferir un homenatge enverinat a l’autor d’Els germans Karamàzov: l’editorial Harcourt Brace publicava les notes i comentaris que el novel·lista havia escrit per a les classes sobre literatura a les universitats de Wellesley i Cornell, on Dostoievski sortia força malparat. La bona recepció de Lectures on Literature i Lectures on Ulysses —tots dos del 1980— havia esperonat, probablement, a compilar les Lectures on Russian Literature, en les quals l’escriptor oferia una mirada, tan experta com maliciosa, sobre sis tòtems d’aquella tradició literària en la qual ell mateix havia escrit una desena de títols fins que, a principis de la dècada dels quaranta, havia començat a publicar en anglès. Estrictament del segle XIX, el volum abordava Gógol, Turguénev i Dostoievski. També es fixava en l’extensa trajectòria de Lev Tolstoi, l’obra del qual arrenca a mitjan segle XIX i arriba fins a la primera dècada del segle XX. Nabokov analitza també la fèrtil, versàtil i controvertida producció d’Anton P. Txékhov, condensada en les dues últimes dècades del segle XIX i estroncada, prematurament, el 1904, a conseqüència d’una tuberculosi. L’última figura analitzada per l’autor de Lolita era Maksim Gorki, que va publicar fins ben entrada la dècada dels trenta del segle XX.
De tots ells, la relació més conflictiva és la que Nabokov manté amb Dostoievski. Després d’acceptar que els seus llibres contenen «instants amb un sentit de l’humor excel·lent», afegeix que, per desgràcia, entre aquests fragments hi ha «llargues extensions de terra erma, plenes de clixés literaris». Més endavant, l’escriptor i professor Nabokov imagina Dostoievski esperant-lo a fora del seu despatx universitari: «Lev Tolstoi és el millor escriptor rus de prosa de ficció. Si deixem de banda els seus dos precursors, Puixkin i Lérmontov, els quatre grans prosistes russos han estat: en primer lloc, Tolstoi; després, Gógol; en tercer lloc, Txékhov, i després d’ell, Turguénev. Si jo m’hagués trobat en la situació d’avaluar els exàmens d’ells i els altres, els que m’haurien esperat a la porta per comentar les seves males notes haurien estat Dostoievski i Saltikov».
Aturem-nos breument en aquells dos possibles repetidors: Mikhaïl Saltikov-Sxedrín (1826-1889) ha passat a la història com un dels satiristes russos més destacats de la segona meitat del segle XIX. Entre les seves obres més celebrades hi ha La família Golovliov, l’única traduïda al català, una saga de la petita noblesa russa ambientada durant les últimes dècades del tsarisme: el 2014, Marbot en va recuperar la versió que Francesc Payarols n’havia fet per a Proa el 1931, un dels molts encerts d’aquella dècada prodigiosa per a la literatura escrita en català —i per a la traduïda a aquesta llengua—, estroncada a partir de l’inici de la guerra civil.
L’ambició de Dostoievski desborda la sàtira ja des dels inicis de la seva trajectòria, amb Pobra gent (1846), i gràcies a novel·les com Crim i càstig (1866), L’idiota (1869) i Els germans Karamàzov (1880) —per citar només tres exemples— és encara un dels escriptors russos més apreciats, reeditats i llegits, quan enguany es commemoraran els dos-cents anys del seu naixement. «El paisatge que trobem en Dostoievski el formen idees, és un paisatge moral —afegia Vladimir Nabokov en un fragment més commiseratiu de les pàgines dedicades a l’escriptor—. Caracteritza els personatges a través de les situacions que viuen, dels seus dilemes ètics, de les reaccions psicològiques que tenen i del trontolleig interior». Un dels llibres que potser exemplifica millor aquesta exposició d’un paisatge moral —camuflat d’amoralitat— és Apunts del subsol (1864), títol que es troba, cronològicament, al centre de la producció de l’escriptor, a divuit anys de distància del seu debut, Pobra gent, i a setze d’Els germans Karamàzov, publicada per entregues, com moltes de les seves novel·les, l’última de les quals va veure la llum només quatre mesos abans de la mort de l’autor.
Per arribar fins al subsol i a la veu inquietant i polemista que narra la història, val la pena tirar enrere i conèixer l’epopeia vital i bibliogràfica d’un escriptor d’ulls vermellosos, barba llarga i actitud greu, preocupada, una figura que —segons el retrat que en pintava Vassili Perov el 1872— semblava carregar damunt les espatlles el pes asfixiant del món.
3
Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski va néixer l’11 de novembre del 1821 a Moscou, el segon de vuit germans. Tal com recorda l’historiador i diplomàtic anglès Edward Hallett Carr a Dostoievski. Lectura crítico-biográfica, assaig del 1931 —traduït al castellà per Arturo Licetti i publicat a Laia el 1972—, el futur escriptor va créixer en un ambient d’aïllament familiar, amb poques relacions socials i amb una devoció religiosa profunda. Segons recorda també el professor i traductor August Vidal a Dostoyevski. El hombre y el artista, a més de «resar diàriament al davant de les icones, l’assistència a les vespres i a la missa dels diumenges», la família no sortia de viatge «sense la benedicció del sacerdot», i en una ocasió, a Darovoie, «va fer una processó al voltant d’un estany acabat de construir per evitar que els peixos que s’hi acabaven d’abocar morissin i perquè ningú els pesqués de forma prematura». Igual que molts altres russos de l’època, un dels passatemps preferits dels germans i la mare era escoltar les llargues sessions de lectura en veu alta per part del pare.
«En una habitació petita, fins i tot el pensament s’empetiteix», afirma Carr en relació amb l’apilotament dels Dostoievski, i aventura que la «profunditat» i «estretor» del camp d’observació de Fiódor podrien haver començat a créixer gràcies a les circumstàncies de la família, amb un pare que passava gran part del dia fora de casa —era metge— i una mare ocupada, segurament fins a nivells difícils de tolerar, per vuit criatures. Fiódor i Mikhaïl van marxar a Petersburg a estudiar enginyeria a l’acadèmia militar, carrera que el primer —l’únic que hi va accedir— acabaria deixant perquè li semblava, segons explicava en una carta, «més avorrida que una patata».
Abans de fer divuit anys, Dostoievski havia perdut primer la mare —el 1837, al mateix temps que moria Puixkin— i dos anys després el pare, que s’havia aïllat en una casa de camp amb les filles després de la mort de l’esposa: tot i l’addicció a l’alcohol i la precària estabilitat mental de l’home, van ser els pagesos que treballaven per a ell els que el van matar. Aquest seria, segons Carr, el moment fundacional d’una biografia que bascula entre desgràcies, heroïcitats i penúries: a «l’assassinat del pare per part dels serfs» cal sumar-hi «l’experiència d’haver estat a punt de ser afusellat, l’exili posterior a Sibèria, els atacs d’epilèpsia, l’addicció al joc, la misèria i els deutes». Per a l’historiador, tots aquests elements «expliquen l’excepcional capacitat d’observació» de l’escriptor.
Caldria sumar-hi, com ell mateix s’encarrega de precisar més endavant, la filiació primerenca de Dostoievski al Romanticisme literari, encara vigent a Rússia a la dècada dels quaranta del segle XIX, a través de les lectures de Walter Scott i de Puixkin, als quals cal afegir Shakespeare, Schiller, Balzac i E. T. A. Hoffmann. Quan, el 1842, tip dels estudis d’enginyeria, va decidir provar sort com a escriptor, es va sentir dir, per part d’un cunyat comerciant: «No et deixis portar pel mal camí, per culpa de Shakespeare, que val menys que una bombolla de sabó». Aquell «jove irresponsable» que era Fiódor es va «enfonsar en la ruïna», en paraules de Carr, «i va seguir el camí de tots aquells que han arribat a ser grans escriptors, esperonats per la pobresa».
Si la prosa dels anys quaranta en rus era, encara, un «fèrtil caos»,1 va ser també el moment en què alguns escriptors van poder emprendre el camí de la professionalització. Després de traduir Eugénie Grandet, de Balzac («Miracle! Miracle! És una traducció excepcional!», escrivia al seu germà Mikhaïl), Dostoievski va debutar el 1846 amb Pobra gent. Els primers lectors d’aquella novel·la epistolar