ciutat és reconeguda internacionalment per la producció de pel·lícules d’animació, ja que disposa d’un equipament dedicat a aquest gènere cinematogràfic, la Casa da Animação, que organitza regularment sessions de cinema i exposicions i, així mateix, està preparada per acollir la producció de pel·lícules nacionals i estrangeres. A la ciutat propera d’Espinho, s’hi realitza anualment, a primers de novembre, un dels més rellevants festivals internacionals del gènere, el Cinanima. Igualment important és el festival de cinema fantàstic Fantasporto, celebrat al març, un dels certàmens europeus del gènere més importants.
Des de fa poc, Porto acull el moviment de curtmetratges Shortcutz (al costat de Lisboa, Londres i Berlín), amb sessions setmanals els dijous, a l’Espaço Maus Hábitos (Rua de Passos Manuel, 178).
Manoel d’Oliveira
Nascut el 1908, a Porto, el cineasta Manoel d’Oliveira es va estrenar amb les càmeres el 1928, quan va iniciar el rodatge de Douro, Faina Fluvial, estrenat l’any 1931. Deu anys després va realitzar la seva primera pel·lícula de ficció, Aniki-Bóbó, un dels documentals més commovedors sobre els barris històrics de Porto, vistos a través de les mirades d’un grup de nens. El títol de l’obra va donar nom a un dels primers bars que van obrir a la zona de la Ribeira, que encara funciona a la Rua da Fonte Taurina.
Amb Aniki-Bóbó, Oliveira va iniciar una carrera de gran prestigi que li ha valgut el reconeixement en nombrosos festivals europeus i un incipient homenatge inclòs a la pel·lícula Lisbon Story, del cineasta alemany Wim Wenders. Acto de primavera, del 1963, el va consagrar definitivament en guanyar la medalla d’or del Festival de Siena, a Itàlia, l’any 1964. Francisca, Amor de Perdiçaõ, Us Canibais, A Caixa i A Carta, compten entre algunes de les seves pel·lícules més importants.
Història
Porto va néixer al turó de Pena Ventosa, al costat del riu Duero. Allà s’hi han trobat vestigis de presència humana, que es remunten a l’edat de ferro. L’ocupació del turó va continuar durant el període romà i, després de les invasions bàrbares de finals del segle VI, es va convertir en seu episcopal. Ocupat pels àrabs després de la derrota visigoda el 771, la conquesta cristiana va arribar l’any 868.
Va pertànyer al Regne de Lleó fins l’any 1143, moment en què va passar a formar part del nou regne de Portugal sota el govern d’Alfonso Henriques, primer rei del país.
L’infante don Henrique va fer que Porto fos, al segle XV, una de les ciutats portuàries més importants del món a la recerca de les espècies i riqueses orientals. Les drassanes de la ciutat, de les quals encara queden vestigis a la riba del riu, tenien fama mundial. Més tard arribarien els desastres militars, la gradual pèrdua dels territoris d’ultramar i el declivi de la ciutat i de tot Portugal.
Muralha Fernandina.
L’any 1910 el país va passar a ser una República fins que, en els anys trenta del segle XX, va començar la dictadura d’Antonio Salazar, que sumiria el país en una profunda letargia fins al 1968. L’any 1986, sent ja un país plenament democràtic, va entrar a formar part de la UE. El 1996 el casc antic de Porto va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Aquest nomenament i el de Capital Cultural el 2001, van impulsar-ne la modernització.
Personatges il·lustres
En ser una ciutat antiga i carregada d’història, Porto ha anat reunint, al llarg dels segles, una respectable galeria de personatges il·lustres. L’infant don Henrique, considerat el gran impulsor dels descobriments marítims portuguesos, va néixer aquí, en un edifici que era, antigament, l’Alfândega Régia i que encara existeix com Casa do Infante —on funciona actualment un interessant centre del Museu da Cidade, que permet, a través dels vestigis arqueològics allà trobats, descobrir la història de l’antiga ciutat.
L’Infante D. Henrique
En el seu tron entre la lluentor de les esferes,
amb el seu mantell de nit i solitud
té als seus peus el mar nou i les mortes eres,
l’únic emperador que té, de debò,
el globus del món a les seves mans. (Fernando Pessoa, 1928)
Malgrat ser considerat, don Henrique, el més il·lustre dels fills de Porto, la ciutat compta amb altres personatges rellevants. Alguns, perquè van néixer aquí, uns altres perquè els seus noms van quedar fortament units a la ciutat. La llista es pot iniciar amb Fernando de Magallanes, capità de la primera expedició que va fer un viatge de circumnavegació al voltant del món, o amb Pêro Vaz de Caminha, cronista del primer desembarcament europeu en les costes de Brasil, continuant amb l’escultor Soares dos Reis, el pintor Vieira Portuense, la violoncel·lista Guilhermina Suggia i l’escriptor Camilo Castelo Branco, i acabant en l’actualitat amb personalitats de renom internacional: el cineasta Manoel d’Oliveira, l’antiga campiona olímpica de marató Rosa Mota, els poetes Sophia de Mello Breyner Andresen i Eugénio de Andrade, l’escriptora Agustina Bessa-Luís i científics com Manuel Sobrinho Simõés i Maria de Sousa.
També el creador de la Torre Eiffel, Gustave Eiffel, va deixar la seva empremta a la ciutat: l’antic pont ferroviari que unia la ciutat amb el sud del país. Més variada va ser l’empremta deixada per l’italià Nicola Nasoni, creador dels palaus més bells, i de l’església i la torre dos Clérigos, una de les icones més conegudes de Porto.
Álvaro Siza Vieira
Álvaro Siza Vieira va néixer el 1933 a la ciutat de Matosinhos i és el més gran ambaixador de l’arquitectura portuguesa i principal referent de l’escola d’arquitectura la seu de la qual es troba a Porto. Entre altres nombrosos guardons, el 1992 va obtenir el premi Pritzker, considerat com el «Nobel d’Arquitectura».
La seva obra està present en els més diversos racons del planeta, de Barcelona a Rio de Janeiro, de Tòquio a Berlín, i a Porto en destaquen el Museu d’Arte Contemporânea de Serralves, el barri d’habitatges socials de Bouça, la facultat d’Arquitectura i l’edifici al costat del riu on es troba el seu estudi. Siza Vieira és també autor del nou disseny urbà del centre de la ciutat, entre la Praça do General Humberto Delgado i l’Avenida de Vímara Peres.
En la veïna localitat de Matosinhos encara s’hi poden trobar alguns dels més antics i emblemàtics edificis creats per Siza Vieira, com la piscina das Marés de Leça da Palmeira, la piscina da Cinquena da Conceição, el monument a António Nobre i el saló de te de Boa Nova, emplaçat sobre les roques, en estreta unió amb el mar i la llum. És també responsable de la remodelació del passeig marítim de Leça da Palmeira.
Eduardo Souto Moura
Nascut a Porto el 1952, aquest deixeble de Siza Vieira s’ha convertit en un dels més reconeguts arquitectes portuguesos, apreciat per la seva modernitat i per la integració dels seus projectes en el paisatge circumdant. Diverses de les seves creacions han rebut alguns dels més importants premis internacionals. A Porto va projectar la Casa das Artes, la transformació de l’antiga Cadeia da Relação en el Centre Português de Fotografia, la rehabilitació de l’edifici d’Alfândega Nova, de la Casa do Cinema i la recuperació del passeig marítim de Matosinhos, a més d’altres obres menors.
Com moure’t per Porto
La mobilitat a la ciutat ha millorat radicalment al llarg dels darrers anys: l’aeroport s’ha renovat íntegrament i una nova xarxa de metro garanteix la connexió ràpida i còmoda amb els principals punts d’interès turístic.
Porto compta amb una xarxa de transports col·lectius bastant eficaç. Per facilitar l’accés a la ciutat es disposa de la Loja da Mobilidade (Rua Clube dos Fenianos, 25, T. +351 800 220 905, http://www.lojadamobilidades.com), on s’obté tota la informació necessària per conèixer la millor manera de desplaçar-se per la ciutat, segons cada punt d’entrada i sortida.
Bilhete