altre color.
Convé aclarir ara per què els anys permeten contemplar el passat amb ulls nous, amb una visió clarificadora i positiva, amb una mirada complaent i ajustada. Cal que ho expliqui. Penso que en aquest cas passa alguna cosa semblant a quan diem que el misteri de Jesús el desxifrem i interpretem des de la Pasqua.
És el mateix que pensem quan diem que els arbres no ens deixen veure el bosc. És així. Les coses que ens passen a la vida només tenen sentit quan les veiem en perspectiva, dins de la cadena d’esdeveniments que la configuren. Quan contemplem els esdeveniments del nostre passat aïlladament els veiem plans, insignificants, sense sentit. Només quan els relacionem amb el conjunt troben la seva raó de ser, el seu sentit. El context i la relació donen sentit a les coses, ens apropen la clau d’interpretació; els marxa el color esvaït de la indefinició i de l’ambigüitat que els dona l’aïllament.
Déu escriu recte amb ratlles tortes
Aquesta és la conclusió a què he arribat amb el temps. Fins a convertir-se en una convicció personal. Ho vaig sentir especialment amb el naixement dels meus fills. Dos, un d’alt i ros i amb ulls blaus, per les arrels celtes de la seva mare; l’altre moreno, com el seu pare, mesetari i d’influències andaluses. Jo pensava aleshores: no és possible que Déu, Pare bo i provident, estigui enfadat amb mi, i, al mateix temps, em premiï amb aquests dos fills. Perquè ells són una benedicció de Déu.
Quan abandones el convent i deixes d’exercir el ministeri; quan comences a compartir la teva vida amb una dona i tens fills amb ella; quan et converteixes en una persona qualsevol i, quan surts al carrer, ningú no et saluda ni et coneix; quan et veus obligat a abandonar la teva activitat docent, deixes de ser catedràtic i et converteixes en un zero a l’esquerra; quan trobes una feina i, després d’haver estat degà de Facultat, ara et contracten en la categoria laboral d’ordenança; quan els companys de feina t’elegeixen com a delegat sindical per defensar els seus drets i has d’assistir a les reunions del comitè i lluitar com un sindicalista experimentat i aguerrit; quan passa tot això, i altres coses que ara no us explicaré, aleshores penses que estàs escrivint la teva història amb ratlles tortes; començo a pensar que la meva vida ha iniciat una deriva catastròfica, condemnada al deshonor i al fracàs.
Però, de mica en mica, els vaivens de la meva vida comencen a canviar de color. La meva dona i jo ens incorporem a la comunitat de l’Esperança. Una comunitat cristiana de base, sensible davant dels problemes de l’Església del postconcili, molt oberta als nous corrents de renovació eclesial, compromesa amb els nous moviments socials, solidària amb els grups de pobres i de marginats. Molts dels seus membres treballen a Càritas, al Projecte Home, a Amnistia Internacional, Economia Solidària, Comitè d’Àfrica i altres organitzacions i ONG semblants. D’altres estan integrats en grups i partits polítics i aporten, en molts casos, una col·laboració molt activa. La pertinença a la Comunitat ha enriquit la nostra vida –la de parella–, ens ha permès viure i celebrar la fe des d’una sensibilitat nova, des del poble senzill, no des del presbiteri. Hem sentit els problemes d’una altra manera, amb altres accents i altres colors. Tot això indubtablement ha suposat per a mi un enriquiment.
Quan era dominic vaig publicar un parell de llibres. Un a Roma, el 1971, que portava com a títol Una liturgia viva para una Iglesia renovada (PPC, Madrid) fent-me ressò dels aires renovadors del Concili; més endavant, el 1985, vaig publicar-ne un altre titulat Iniciación al año litúrgico (Cristiandad, Madrid), que venia a ser un tractat sobre l’any litúrgic. Però la meva vocació d’escriptor es va incrementar notablement després d’haver deixat els dominics, un cop jubilat. Ha estat en aquesta època quan he publicat bona part dels meus llibres. He experimentat una mena de febre per escriure. Primer en l’Editorial San Esteban, dels dominics de Salamanca. En aquesta editorial he publicat tres llibres: Celebrar, un reto apasionante (2000), El Domingo, cara y cruz (2001), Cristianos en fiesta y en lucha por la justicia (2004). L’editorial Verbo Divino, d’Estella (Navarra), ha anat acollint durant aquests anys diverses publicacions meves: Para vivir el año litúrgico (1997), La Celebración. Bases para una comprensión de la liturgia (2010), Anáfora. Aproximación a la plegaria eucarística (2015). A més a més, hi ha hagut aquestes altres publicacions: tres a Barcelona: La Pascua en la tradición y en sus fuentes (CPL 2012) y Eulogía y eucaristía. Policromía de sentimientos en el alma del orante (CPL 2019) i Rescatar la Litúrgia (en aquesta mateixa col·lecció, el 2019); i una altra a Madrid: Reflexiones incómodas sobre la celebración litúrgica (PPC 2014). Explico això perquè no deixa de ser sorprenent. Justament, durant els anys en què estava dedicat a l’estudi, a la recerca i a la docència en la casa d’estudis dels dominics de Torrent, amb una gran biblioteca especialitzada a la meva disposició, amb instruments de treball apropiats a mà, durant aquests anys, doncs, amb prou feines si em vaig aventurar en la tasca d’escriure. Ha estat quan he estat jubilat, a Logronyo, secularitzat, amb escassos mitjans a la meva disposició i embolicat a més en les tasques de la casa i de la família, quan he pogut desenvolupar la meva vocació d’escriptor. Abocat, a més, a través dels meus llibres, en les més candents preocupacions de l’Església, inquiet pels problemes pastorals, percebuts ara i experimentats des de la base. Potser podria assegurar que avui, des de la meva situació d’espòs i de pare de família, bo i secularitzat, m’he sentit més dominic, més predicador, més sensible als problemes pastorals i teològics de l’Església del postconcili. Mai no hagués pogut pensar que, justament ara, en deixar d’exercir el ministeri sacerdotal, hagi tingut l’ocurrència d’escriure un llibre sobre l’Anàfora, la pregària més sacerdotal que tenim a la litúrgia, en el bell mig de la celebració eucarística. I ho he fet pensant en els meus germans preveres, per transmetre’ls informació doctrinal i sensibilitat litúrgica. Perquè continuo sentint-me solidari i compromès amb els problemes que preocupen els preveres, abocats al servei pastoral del Poble de Déu.
Hi ha un altre procés molt significatiu que ha marcat els meus anys durant molt de temps. Va començar ja a Roma, durant els meus anys de professor a l’Angelicum. Jo aleshores era un dels professors més joves de la Facultat de Teologia. Circulaven amb força en aquell moment els aires refrescants i renovadors del Vaticà II, recent estrenat, en la Roma dels anys seixanta. Començaven les primeres experiències litúrgiques, portades a terme per agosarats aventurers que no temien la intervenció severa dels alts jerarques romans. A la zona del Gianicolo va començar a guanyar notorietat la missa dominical d’una església en la qual es tocaven les guitarres i s’estrenaven cants juvenils desenfadats. Una novetat inimaginable i escandalosa en la Roma eterna. Jo em vaig afegir a aquests nous aires de renovació i vaig començar a transmetre en les meves classes nous estils de frescor i de joventut. En tornar a Espanya el 1973, vaig continuar mantenint aquesta mateixa línia. Eren temps en què les postures anticonformistes i promotores de nous canvis a les comunitats anaven guanyant la batalla als plantejaments immobilistes i servidors de la tradició. Van ser moments difícils, carregats de tensió i de durs enfrontaments. També en aquests casos em vaig apuntar als grups més oberts i rupturistes. Reconec que aquest tarannà donava color a totes les meves activitats, fins i tot a les meves tendències polítiques, apostant sempre pels posicionaments i ideologies més obertes i progressistes.
Però la blancor dels meus cabells, o la sensatesa dels anys, o una providencial evolució operada en la meva persona amb el pas del temps, han anat transformant la meva actitud de fons, el meu tarannà rupturista i renovador. La meva participació en les celebracions eucarístiques, durant els anys que porto secularitzat, m’ha permès constatar els comportaments desafortunats que es practiquen a les celebracions. Ho he pogut constatar en comunitats i parròquies diferents. Em refereixo a la forma de participar dels fidels, a les homilies dels capellans, al costum de dir tots alhora la pregària eucarística, a la forma de llegir i de cantar, a les improvisacions i invents dels capellans, i a una colla d’usos i costums difícils d’ajustar amb un elemental sentit litúrgic. De vegades penso que aquesta actitud meva de rebuig és fruit d’una mena de deformació professional, o d’un sentiment exagerat d’exquisidesa i de puresa litúrgica. El fet és que, al cap dels anys, m’he acabat convertint en un vell rondinaire i en un crític empedreït, fustigador d’errades i defensor de la disciplina.
Jo continuo pensant que darrere d’aquesta trama hi ha la mà de Déu. En tota la