Com ser antiracista
CICLOGÈNESI 19 | RAIG VERD
Com ser antiracista
Ibram X. Kendi
Traduït per Josefina Caball i Blanca Busquets
Un manual sobre el racisme sistèmic de la nostra societat i de com conflueix amb altres opressions com el gènere, la classe o la sexualitat.
Primera edició: novembre 2020.
Títol original: How to be an antiracist
Copyright © 2019 by Ibram X. Kendi
This translation published by arrangement with One World, an imprint of Random House, a division of Penguin Random House LLC
© de la traducció de l'anglès, Josefina Caball i Blanca Busquets
© d'aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2020
Disseny de la coberta: Tono Cristòfol
Il·lustració de la coberta: ©Adobe Stock
Producció editorial: Xantal Aubareda i Sandra Balagué
Correcció: Francesc Gil i Xantal Aubareda
Disseny ebook: Víctor Sabaté (Iglú de libros)
Publicat per Raig Verd Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes 514, 1r 7a, Barcelona 08015
Clica sobre les icones per trobar-nos a les xarxes socials
ISBN: 978-84-17925-41-3
THEMA: JFSL, JFS
La traducció d'aquest llibre es regeix pel contracte tipus proposat per ACE Traductores.
Raig Verd Editorial forma part de l'Associació d'editorials independents Llegir en català.
Un cop llegit el llibre, si no el vols conservar, el pots deixar a l'abast d'altres, passar-lo a un company de feina o un amic a qui pugui interessar. En el cas de voler llençar-lo (cosa impensable), fes-ho al contenidor blau de reciclatge de paper.
L'editorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial d'aquesta obra per a ús personal.
Taula de continguts
Capítol 2. Consciència en conflicte
A la supervivència
La meva presentació racista
Jo detestava els trajos i les corbates. Durant disset anys havia viscut envoltat de gent que es mudava per anar a l’església, amb corbates asfixiants i barrets d’ales amples. El meu vestuari d’adolescent mostrava l’actitud desafiant del fill d’un predicador.
Era el 17 de gener de 2000. Aquell dilluns al matí van venir més de tres mil persones negres, a més d’unes quantes de blanques, totes ben endiumenjades, a la Hylton Memorial Chapel, al nord de Virgínia. Els meus pares estaven perplexos. El seu fill, que sempre s’embarbussava quan parlava, havia aconseguit arribar a la final del concurs d’oratòria Martin Luther King, del comtat de Prince William.
No m’hi vaig presentar amb coll blanc sota un trajo fosc i una corbata també fosca, com la majoria dels meus competidors. Lluïa una americana cridanera d’un marró daurat, una camisa negra molt elegant i una corbata ratllada de colors vius. Les vores dels pantalons, negres i folgats, em queien sobre les botes de color crema. Ja havia suspès la prova de respectabilitat abans d’obrir la boca, però, tot i així, els meus pares, la Carol i en Larry, eren tot somriures. No recordaven l’última vegada que m’havien vist vestit amb una americana i una corbata, encara que fossin tan llampants i extremades.
Però no era només la meva roba que no encaixava en l’escena. Els meus competidors eren prodigis acadèmics. Jo no. La meva puntuació mitjana, la GPA, no arribava a notable; a l’examen d’accés a la universitat, el SAT, vaig arribar amb prou feines a un aprovat alt. Les universitats reclutaven els meus competidors. Jo estava content d’haver rebut per sorpresa la carta d’admissió de dues