Com ser antiracista. Ibram X. Kendi

les persones autòctones dels seus propis països i amb les dels seus nous països. Els sociòlegs en diuen «avantatge del migrant». Com va explicar la sociòloga Suzanne Model al seu llibre sobre els immigrants antillans, «els antillans no són un exemple de persones negres que han prosperat, sinó un exemple de persones immigrants que han prosperat». Per això, les polítiques, des de les de Calvin Coolidge fins a les de Donald Trump, que limiten la immigració als Estats Units des de la Xina, Itàlia, el Senegal, Haití o Mèxic, han estat autodestructives per al país. Amb el racisme ètnic ningú no hi surt guanyant, tret del poder racista de dalt de tot. Com passa amb tota mena de racisme, aquest és precisament l’objectiu.

      A vuitè tampoc ningú no hi va sortir guanyant. A classe, jo cridava a l’atzar «Re!», un amic cridava «Fuuuuu!», i un altre deia ben alt «Giaaaaat». I llavors tots els afroamericans de la classe esclatàvem a riure mentre tots tres assenyalàvem en Kwame i cantàvem: «Re-fu-giat! Re-fu-giat! Re-fu-giat!». La mestra, amb mitja rialleta, ens deia que calléssim. En Kwame trencava el silenci amb burles defensives. I el cicle es repetia dia rere dia.

      Feia l’efecte que a en Kwame les bromes no el molestaven. En aquest sentit, s’assemblava al príncep Akeem de la pel·lícula, que era tan poderós i tan sofisticat i estava tan segur de si mateix que era capaç d’ignorar les bromes humiliants, de la mateixa manera que un atleta d’elit no fa cas d’una multitud hostil. En Kwame tenia un aire de suficiència que potser, inconscientment, ens feia venir ganes de fer-lo caure a terra. Com va descobrir Rosemary Traoré en un estudi sobre un institut d’una ciutat, «els estudiants africans no entenien per què els seus companys i companyes afroamericans els tractaven com si fossin ciutadans de segona; d’altra banda, els afroamericans no entenien per què els estudiants africans [semblaven] sentir-se o actuar com si fossin superiors a ells». De les tensions creades pel racisme ètnic no se’n beneficiaven ni els uns ni els altres; només creaven confusió i dolor en tots dos bàndols.

      No m’interpreteu malament, en Kwame s’hi tornava. En Kwame i d’altres no es descuidaven mai de recordar-me que era un capgròs. Mai no vaig entendre per què. No el tenia pas gaire gros, el cap, potser només una mica desproporcionat.

      Però aviat, a l’institut, faria una bona estirada.