de porcellana d’ossos, el primer que havia tingut l’Eunice a la seva vida, i no hi va haver manera que em traspassessin els llavis les paraules «Em sap greu». La tristesa que va expressar quan va perdre aquell objecte em va deixar fascinada: una cosa tan carregada de dolor, tan aclaparadora, tan profunda que hauries dit que havia perdut algú a qui estimava molt. S’aferrava a aquella bossa gruixuda que li feia de panxa, s’estirava els cabells, es colpejava el pit; li anaven baixant cara avall unes llàgrimes com pedrots en un devessall que a mi, aquella personeta tan menuda, em va fer un efecte com si li hagués començat a brollar dels ulls una font, com en una llegenda o en un conte de fades. M’havia avisat moltes vegades que no toqués aquell plat perquè havia vist que me’l mirava amb una curiositat obsessiva. Sí que m’havia mirat intrigada aquell paisatge que hi havia pintat a la superfície, on es veia un gran camp cobert d’herba i flors de tons grocs, roses, blaus i verds d’allò més delicats; al cel, s’hi veia un sol brillant però no encès i uns núvols escampats com per decorar, però no d’aquells espessos i concentrats, que presagien desgràcies. Un paisatge d’un camp amb herba i flors en un dia assolellat i una atmosfera d’abundància secreta, de felicitat i calma latents; a sota, amb lletres daurades, la paraula paradís. No era una imatge del paradís, ni de bon tros; era una imatge idealitzada del camp anglès, però jo no ho sabia, no sabia que existís allò que se’n deia camp anglès. I l’Eunice tampoc; es pensava que era una imatge del paradís, que oferia la promesa secreta d’una vida sense patiment, sense maldecaps ni necessitats.
Després d’haver trencat el plat de porcellana amb aquell paisatge i d’haver fet plorar tant i tant la Ma Eunice, de primer no em va saber greu, me’n va saber molt de temps després, quan ja era tard per poder-l’hi dir, quan ja s’havia mort; potser va anar al cel i se li va fer realitat la promesa del plat. Quan vaig trencar aquell plat i no vaig dir que em sabia greu, va maleir la meva mare difunta, va maleir el meu pare, em va maleir a mi. Va fer servir unes paraules que no tenien cap sentit; jo les vaig entendre, però no em van ferir, perquè no l’estimava. Em va fer agenollar en un caramull de rocs, que tenia en un lloc on tocava el sol d’un cap de dia a l’altre, amb els braços enlaire i una pedra a cada mà. Tenia la intenció de deixar-m’hi fins que li digués «Em sap greu», però no ho vaig fer, no ho podia fer. Allò era més fort que jo; eren unes paraules que no em podien sortir dels llavis. Em vaig quedar en aquella postura fins que es va cansar de maleir-me i de maleir els meus progenitors.
Per quina raó aquell càstig m’havia de fer un efecte tan durador? Com podia ser un reflex tan clar de la relació entre capturador i captiu, amo i esclau, amb la imatge del gran i el petit, del poderós i l’indefens, del fort i el feble, amb un fons de terra, mar i cel, amb l’Eunice que em vigilava de prop i s’anava convertint en diferents éssers carregats de fúria, mancats d’humanitat, a cada síl·laba que li sortia dels llavis, amb aquell vestit que duia d’un cotó mal ordit, atrotinat, amb el cos d’un color i un estampat que no lligava ni amb fums de sabatot amb la faldilla, els cabells, bruts, embullats, que feia mesos que no veien l’aigua, recollits amb un parrac vell que encara duia més ronya? I tornant al vestit: algun dia es devia haver vist nou, net, i la brutícia l’havia envellit, encara que aquella mateixa brutícia li havia donat una vida nova, unes tonalitats que no havia tingut mai, i a la fi també el portaria a la desintegració; i això que l’Eunice no era una dona bruta: es rentava els peus cada vespre.
Feia un dia clar, no era l’època de les pluges, hi havia homes que havien anat a mar a calar les xarxes, però no portarien gaire peix justament perquè era un dia clar; tres fills de l’Eunice s’estaven per allí menjant pa, n’agafaven trossos de molla, en feien boletes i me les tiraven, rient-se de mi, mentre jo continuava agenollada; al cel, no s’hi veia ni un núvol i no corria ni un bri d’aire enlloc; una mosca em passava arran de cara i de tant en tant se m’aturava a la comissura del llavi; un fruit madur d’un arbre es va deixar anar de la branca i va anar a parar a terra amb un so que recordava el d’un puny que es clavés a la part més carnosa d’un cos. Recordo tot això, tot això... I com pot ser que em fes una impressió tan fonda?
Allí agenollada vaig veure tres tortugues de terra que van entrar en un foradet de sota de la casa i després en van sortir, i me’n vaig enamorar; les volia tenir a prop, només volia parlar amb elles cada dia durant la resta de la meva vida. Molt després de la fi d’aquella experiència tan dura —que es va concloure d’una manera que no va agradar gens a la Ma Eunice, perquè no li vaig dir que em sabia greu—, vaig aplegar les tres tortugues i les vaig posar en un tancat d’on no podien sortir quan els donava la gana i on la seva subsistència estava a les meves mans. Els portava fulles de verdura i aigua en unes curculles. Les trobava precioses, amb aquella closca gris fosc amb delicats cercles grocs, el coll llarg, els ulls sense prejudicis, la lenta determinació en el pas rèptil. Però es retreien dins de la closca quan jo no volia que ho fessin i, quan les cridava, no en volien sortir. Per donar-los una lliçó, vaig agafar fang de la llera del rierol i els vaig tapar el foradet per on els sortia el coll i vaig deixar que s’assequés. Vaig recobrir amb pedres el tancat on les tenia i me’n vaig desentendre uns dies. Quan hi vaig tornar a pensar, me’n vaig anar a donar un cop d’ull al lloc on les havia deixat. Ja eren mortes.
El meu pare va voler que anés a l’escola. Una cosa ben poc habitual; les nenes no hi anaven, a l’escola, no hi anava cap de les filles de la Ma Eunice. No sé pas què el va portar a voler una cosa així. Tot el que em puc imaginar és que se li havia acudit sense rumiar-hi gaire, perquè ben mirat, què en podia fer de la cultura algú com ara jo? Em podia adonar del que no havia tingut, comparar-ho amb el que havia tingut i desesperar-me amb la diferència. Però ben mirat, ben mirat... justament per això vaig veure per primera vegada què hi havia més enllà del camí que sortia de casa. I encara recordo perfectament el tacte del teixit de la faldilla i de la brusa —aspre, perquè era nou—, una faldilla verda i una brusa beix, un uniforme d’uns colors i un estil que imitaven els colors i l’estil dels d’una escola d’un altre lloc, d’un lloc llunyà; i també portava unes sabates de lona marró i mitjons del mateix color que el meu pare havia trobat no sé pas on. I dic que no sé on havia trobat tot allò, que era una cosa que m’intrigava, per venir a dir que portava sabates i mitjons per primera vegada a la vida, i que em feien mal, que m’inflaven els peus i m’hi feien butllofes i nafres, però ho havia de portar fins que els peus se m’hi acostumessin, i ho van fer els peus i tota jo. Aquell matí era un matí com qualsevol altre, tan corrent com profund: trossos amb sol i trossos sense, i els uns i els altres (els assolellats i els ennuvolats) ocupaven tranquil·lament diferents parts del cel; hi havia el verd de les fulles, l’esclat vermell de les flors dels delònixs, el groc descolorit dels anacards, l’olor de la llima, l’olor de les ametlles, el cafè al meu alè, la faldilla de l’Eunice que voleiava davant de la meva cara, i el xarbot de flaires que li venia de l’entrecuix, que no oblidaré mai, ja que cada cop que em flairo jo mateixa hi penso. El rierol tenia l’aigua soma, per això no sentia com petava contra les pedres; la brisa era suau, les fulles no brogien als arbres.
Vaig experimentar aquestes sensacions de la vista, les olors i els sons quan anava pel camí cap a l’escola. Quan vaig arribar a la carretera, hi vaig posar els peus, que m’havia calçat per primera vegada a la vida. Vaig prendre’n consciència. Era una carretera feta de pedres petites i fang premsat, que vaig abordar amb pas maldestre; el terra es movia, els peus em lliscaven enrere. La carretera s’estenia davant meu i desapareixia en un revolt; vam anar fins allà, hi vam trobar un altre tros de carretera i, un xic més enllà, un altre revolt. Vam arribar a l’escola abans d’haver superat l’últim revolt. Era un edifici petit amb una porta i quatre finestres; tenia el terra de fusta i, al sostre, un rèptil petit que s’arrossegava pel damunt d’una biga; hi havia tres escriptoris llargs alineats l’un darrere l’altre; i al davant, contra la paret, darrere d’una gran taula de fusta i d’una cadira, un mapa, i a dalt de tot del mapa, aquestes paraules: «L’Imperi britànic». Van ser les primeres paraules que vaig aprendre a llegir.
En aquella sala, de sempre només hi havia hagut nens. No vaig estar en una aula amb altres nenes fins que vaig ser molt més gran. Aquella situació no em feia pas por: un sentiment que ni coneixia aleshores ni he conegut mai. No tenia por perquè la meva mare ja era morta, l’única cosa que pot fer por a una criatura; s’havia mort quan jo havia nascut,