fets coneguts amb el nom elegant —i no gens adient— d’«assassinat de la Dàlia Negra»; una altra és sobre el torturador, violador i assassí en sèrie Ted Bundy, actiu als anys setanta, que interpreta un actor jove i ben plantat. No és pas la primera pel·lícula sobre Bundy; l’assassinat d’Elizabeth Short, per la seva banda, ha originat una petita indústria com a reclam publicitari. Quan Givenchy va presentar el perfum Dàlia Negra, anunciat amb l’eslògan «la flor fatal», em vaig preguntar si això significava que les dones havien d’aspirar a fer la pudor d’un cadàver mutilat. Però fins i tot a les balades antigues hi trobem una pila de violacions, assassinats i mutilacions cruels, com també a les cançons pop, des de Johnny Cash als Rolling Stones i Eminem.
Les primeres feministes van insistir en això: que la violació és una forma d’exercir el poder, no pas un plaer eròtic, encara que hi hagi homes per a qui el seu poder o la impotència de la dona sigui la cosa més eròtica imaginable. Algunes dones pensen el mateix, i ens han educat dient-nos que la nostra indefensió i el perill són eròtics; nosaltres acceptem, rebutgem o ens barallem amb aquesta concepció del jo i les històries que l’acompanyen. El 2018, Jacqueline Rose va escriure: «L’assetjament sexual és el gran acte performatiu masculí, per mitjà del qual l’home es proposa convèncer la seva víctima no sols que ell és qui té el poder (i això és veritat), sinó també que el seu poder i la seva sexualitat són una sola cosa».
La gent considerava que cada incident que em passava era un cas aïllat i excepcional, però n’hi va haver moltíssims i formaven part de l’status quo, no hi anaven en contra ni sorgien fora del seu àmbit. Quan jo en parlava, tothom se sentia incòmode, la majoria reaccionaven explicant-me els errors que jo cometia. Alguns homes em van dir que es delien per ser assetjats sexualment perquè s’imaginaven que es tractava d’invitacions amistoses per part de persones atractives, semblaven incapaços de veure-ho d’una altra manera. Ningú no em va ajudar, ningú no entenia el que jo experimentava ni acceptava que jo tingués el dret de ser lliure i sentir-me segura.
Era una mena de rentada de cervell col·lectiva. Jo vivia en estat de guerra, però al meu voltant ningú no ho reconeixia. Estic temptada de dir que això em va embogir, però ben sovint s’acusa les dones de boges per desacreditar la seva capacitat de declarar com a testimonis o la veracitat del que diuen. A més, en aquests casos, «boja» és sovint un eufemisme per patiment insuportable. Per tant, això no em va embogir, sinó que em va convertir en una dona insuportablement angoixada, preocupada, indignada i extenuada.
Tenia dues opcions: renunciar per endavant a la meva llibertat o arriscar-me a perdre-la de la pitjor manera imaginable. El que fa embogir la gent és que els diguin que les experiències que viuen no han passat en realitat, que les circumstàncies que els envolten són imaginàries, que els problemes són invencions del seu cervell i que la seva angúnia és l’expressió del seu fracàs, mentre que l’èxit consisteix a callar i deixar de saber el que saben. Davant aquesta situació insuportable, hi ha dues reaccions: els rebels trien el fracàs i el risc, i els presoners prefereixen resignar-se.
Als anys vuitanta, el moviment feminista tenia molta empenta i parlava en veu alta de la violència contra les dones, fins i tot organitzava les marxes Take Back the Night (Recuperem la Nit), però en aquella època això quedava fora del meu abast. Jo era massa jove, estava massa immersa en cultures allunyades del que em semblava una cultura sobretot de dones grans que parlaven un llenguatge que jo no entenia. Es trobaven a una distància que vaig travessar a poc a poc, després que tanta violència m’hagués convertit en una feminista solitària. Vaig escriure sobre la violència contra les dones el 1985 en un article d’una revista punk, als anys noranta en crítiques i assajos d’art, el 2000 en un capítol de la meva història de la passió per caminar, en què vaig descriure tots els obstacles que les dones han d’afrontar quan volten pel món.
Hi ha una classe d’indignació que conec molt bé, quan algú veu que el mal que li han fet no el reconeix ningú, i una classe de trauma que converteix el qui el pateix en un narrador compulsiu d’una història sense final. I la repeteix fins que algú posa fi al malefici quan l’escolta i se’l creu. Jo he estat aquesta persona, a vegades amb experiències de primera mà, però aquesta era també la meva actitud respecte a la violència contra les dones en general.
Temps enrere, quan la gent considerava que aquesta violència era un problema estrictament personal, m’aconsellaven que em traslladés a una zona més benestant (encara que alguns dels pitjors assetjaments els vaig patir en aquells indrets), que em comprés un cotxe, que em gastés uns diners que no tenia en taxis, que em tallés els cabells, que em vestís com un home o que m’enganxés a un home, que no anés sola enlloc, que em comprés una pistola, que aprengués arts marcials, que m’adaptés a la realitat tal com era i que la considerés tan natural i inevitable com l’estat del temps. Però no es tractava pas de les condicions meteorològiques ni de la natura, ni era un fet inevitable ni immutable. Es tractava de la cultura, d’unes persones concretes i d’un sistema que els deixava les mans lliures, mirava cap a una altra banda i erotitzava, excusava, ignorava, trivialitzava la violència contra les dones o se’n desentenia. Canviar aquesta cultura i aquestes condicions em semblava l’única resposta adient. I encara m’ho sembla.
Em podia haver trobat en una situació en què no posseís el meu destí, ni el meu cos ni la meva vida; vaig estar al caire d’aquest precipici, amb la por de caure-hi, durant uns quants anys, que van tornar a modelar la meva psique d’una forma que em durarà sempre. I això era, potser, l’essencial: recordar-me que no seré mai del tot lliure. És una violència que es dirigeix principalment contra les noies i les dones joves, com un ritu d’iniciació, i ens recorda que continuem sent vulnerables fins i tot quan ja no som els objectius més freqüents. Cada mort d’una dona és un missatge a totes les dones en general, i en aquells dies vaig adoptar la mentalitat de supervivent després de descobrir horroritzada que vivia una guerra no declarada. Jo volia que fos declarada, i de tant en tant l’he declarada tan bé com he sabut.
Era habitual, en els mitjans de comunicació i en les converses educades, afirmar que els assassins i els violadors eren homes marginals —és a dir: ells, no pas nosaltres—, però en aquells anys, a la zona residencial on vaig néixer, a uns quaranta quilòmetres al nord de San Francisco, un home blanc, vicepresident d’un banc, va escanyar una treballadora sexual adolescent mentre la seva dona i les seves filles eren al campament escolta. Era l’època del Perseguidor Nocturn, l’home de mitjana edat conegut amb el malnom de l’Assassí dels Camins Secundaris (que violava i matava les excursionistes als viaranys per on jo caminava), el Violador de les Coixineres, l’Assassí de les Reines de Bellesa, l’Assassí del Green River, el Violador amb Passamuntanyes i molts homes més que voltaven amunt i avall de la costa del Pacífic sense malnoms.
Dos o tres anys abans de començar aquest llibre, una noia de quinze anys que s’havia escapat de casa va ser segrestada prop de San Francisco i violada. L’agressor també li va tallar els avantbraços i la va llençar en una claveguera, convençut que es moriria dessagnada. Ella va sobreviure, va testificar contra ell i va refer la seva vida. L’home, quan va sortir de la presó, va matar una altra dona. El cas d’aquesta noia ens ha obsessionat, tant a mi com a l’amiga que em va regalar l’escriptori. L’he trobat a Titus Andrònic, de Shakespeare, on Lavínia és violada, li tallen les mans i després, perquè no pugui enraonar, la llengua, però ella aconsegueix indicar qui és l’agressor. I també l’he trobat a la mitologia grega, quan, després de violar-la, el cunyat de Filomela li talla la llengua per reduir-la al silenci.
He escoltat i llegit molts relats de dones que han estat víctimes d’un atac brutal, però per a mi el més horrorós era l’omnipresència d’aquesta violència. En aquella època em dominava la por, el sentiment que el futur immediat del meu cos podia ser dolorós i esfereïdor. Hi havia una boca rabiosa que em volia engolir i que es podia obrir de cop i volta gairebé pertot arreu.
_________________
* La convicció que els homes als marges de la societat han de ser castigats pels actes de violència sexual, en especial contra les dones blanques, i que, en canvi, els homes poderosos