Memòria de noia. Annie Ernaux

de carnet en blanc i negre enganxada a l’interior de la llibreta escolar del pensionat Saint-Michel d’Yvetot, curs de batxillerat, Secció Clàssica C. Veig, retratat de tres quarts, un rostre d’oval regular, nas recte, pòmuls discrets, gran front sobre el qual —segurament per reduir-ne l’altura— cau a un costat un serrell arrissat i a l’altre un ble en forma de rínxol. La resta de cabells, d’un castany intens, està recollit en un monyo alt. Els llavis esbossen un somriure que es pot qualificar de dolç, o trist, o ambdues coses. Un jersei fosc, amb coll oficial i mànigues raglan, dona un efecte auster i llis de sotana. En conjunt, una noia bufona mal pentinada, que desprèn una impressió de dolçor, o d’indolència, a qui avui posarien més que els seus disset anys.

      Com més observo la noia de la foto, més em sembla que és ella qui em mira. Aquesta noia, soc jo? Jo soc ella? Perquè jo sigui ella, caldria que

      jo sigui capaç de resoldre un problema de física i una equació de segon grau

      llegeixi la novel·la completa inserida en les pàgines de Les Bonnes soirées cada setmana

      somniï a poder anar finalment a una «surprise party»

      sigui favorable que Algèria continuï sent francesa

      senti els ulls grisos de la meva mare seguir-me per tot arreu

      no hagi llegit Beauvoir ni Proust ni Virginia Woolf ni etc.

      em digui Annie Duchesne.

      Per descomptat, no hauria de saber res del futur, d’aquell estiu del 58. De cop, hauria d’estar amnèsica de la història de la meva vida i de la del món.

      La noia de la foto no soc jo, però tampoc és una ficció. No hi ha ningú al món sobre qui jo disposi d’uns coneixements tan estesos, inesgotables, que em permeten dir, per exemple, que

      per fer-se la foto de carnet ha anat al fotògraf de la plaça de l’Ajuntament amb aquella companya tan alta, l’Odile, una tarda de les vacances de febrer

      els rínxols sobre el front es deuen als bigudins que es posa a la nit i la dolçor de la seva mirada prové de la seva miopia —s’ha tret les ulleres de vidres gruixuts

      a la cantonada esquerra del llavi té una cicatriu en forma d’urpa —invisible a la foto— conseqüència d’una caiguda sobre un casc d’ampolla als tres anys

      el seu jersei prové del majorista en merceria Delhoume, de Fécamp, que abasteix la botiga materna de mitjons, material escolar, colònia, etc. El seu representant desplega dos cops l’any sobre una taula del bar les mostres que duu a les maletes, un venedor gras, vestit amb americana i corbata, que la va importunar un dia, quan li va assenyalar que es deia com la cantant de moda, la que canta «La fille du cow-boy», Annie Cordy.

      I podria continuar fins a l’infinit.

      No hi ha ningú altre, doncs, que saturi tant, per dir-ho així, la meva memòria. I no tinc cap altra memòria que la seva per representar-me el món dels anys cinquanta, els homes en caçadora i boina, la tracció davantera, «Étoile des neiges», el crim del mossèn d’Uruffe, Fausto Coppi i l’orquestra de Claude Luter —per veure la gent i les coses en la certificació de la seva realitat primera. La noia de la foto és una desconeguda que m’ha llegat la seva memòria.

      Tanmateix no puc dir que no hi tinc res a veure, amb ella, o més aviat amb aquella en qui es convertirà l’estiu següent, tal com testimonia la violència del trasbals que m’ha envaït llegint El bell estiu, de Pavese, i Dusty Answer, de Rosamond Lehmann, veient pel·lícules que m’ha calgut anotar en una llista abans de començar a escriure:

      Wanda, En cas de desgràcia, Sue perdue dans Manhattan, La fille à la valise i Después de Lucía, que acabo de veure la setmana passada.

      Cada vegada és com si la noia de la pantalla m’abduís, em convertís en ella, no en la dona que soc avui, sinó en la noia de l’estiu del 58. És ella que m’absorbeix, suspèn el meu alè, em dona la impressió fugaç de no existir fora de la pantalla.

      Aquesta noia del 1958, que a cinquanta anys de distància és capaç de sorgir i provocar una desfeta interior, té, doncs, una presència amagada, irreductible en mi. Si el real és allò que actua, que produeix efectes, segons la definició del diccionari, aquesta noia no soc jo, però és real en mi. Una mena de presència real.

      En aquestes circumstàncies, ¿he de fondre la noia del 58 i la dona del 2014 en un «jo»? O, el que em sembla, potser no el més just —avaluació subjectiva— però sí el més arriscat, dissociar la primera de la segona mitjançant l’ús de l’«ella» i del «jo», per anar al més lluny possible en l’exposició dels fets i dels actes. I tan cruelment com sigui possible, a la manera d’aquells que sentim parlar de nosaltres darrere d’una porta dient «ella» o «ell», i en aquell moment tenim la impressió de morir.

      ______________

1. Fa referència al quadre Combat de negres en un túnel (1884), d’Alphonse Allais. A continuació, cita l’obra Descans, d’Erik Satie. [Totes les notes són de la traductora.]