pròpies. Jo he callat i he recordat que l’angoixa també comença amb la lletra A. Mai hauria pensat que les lletres permetrien una singularització oberta i creativa, així com l’activació d’una combinació inexplorada. Però, què passa amb les lletres que ningú vol? M’he ajagut al llit. He triat la lletra I. M’agrada per la seva simplicitat i, sobretot, perquè es manté en peus. Mai s’agenolla.
He estat de sort. M’ha tocat el llit de sota de la llitera. És nit closa i no sé què hi ha fora. No veig res. De fet, no sé què faig aquí. Encara estic torbat per tot el que he sentit i he vist. Qui són els meus companys? Tinc son i em sento cansat. Demà investigaré aquesta tasca tan perillosa que volen assignar-nos. Què s’espera de nosaltres? Què s’espera de mi? Aquesta pregunta se’m clava al cor. Potser estic massa a prop de la vida.
El contracte
Un murmuri creixent, semblant a la remor d’una multitud que s’apropa, em desperta. Sempre em passa el mateix. No sé com ho faig, però en el moment que m’he de morir, em desvetllo. Temo obrir els ulls i trobar-me, ara sí, amb la visió dels meus companys de curs. Sento curiositat per conèixer-los i, alhora, em fa molta mandra. Tant de bo els pogués observar sense haver d’implicar-m’hi gaire! Ara els hauré de deixar entrar a la meva vida, que ensumin les meves entranyes, fins i tot hi haurà qui pretendrà jutjar-me. Mentrestant, hauré d’iniciar també un camí d’aproximació cap a ells. Què hi descobriré? No som pas tan diferents com ens creiem. Si el codi genètic humà només es diferencia en un cinc per cent respecte del codi d’altres mamífers, quina originalitat cal esperar? D’altra banda, la selecció efectuada per l’Escola encara ens ha uniformitzat més.
I, tanmateix, la resplendor que es desploma del sostre il·lumina els meus companys. No sé per què dic «els meus companys» si no els conec de res. Cadascun d’ells sembla brillar amb una llum diferent. Mentre intento explicar-me com és possible que cada rostre s’activi d’acord amb la seva pròpia longitud d’ona, em pregunto en quin moment els meus companys seran veritablement «els meus» companys. No ho plantejo en termes jurídics, és a dir, de dret. Només constato un problema. M’agraden molt les paradoxes, si bé cal anar amb compte. No hem de confondre una paradoxa amb una contradicció, així que he decidit resoldre-ho de la manera següent: «els companys seran els meus companys quan deixin de ser-ho». No sé si la resposta és adequada, però crec que és un bon punt de partida.
He d’interrompre les meves elucubracions perquè una veu cridanera ha ordenat per l’altaveu que ens posem en cercle, ens agafem de les mans i escoltem la consigna del dia. Així, en formar una cadena de cossos, l’energia circularà entre nosaltres i la consigna penetrarà molt millor en el nostre interior. El lema del primer dia és: «Arriba a ser el que ets!». En els cartells lluminosos que pengen de les parets hi apareix la mateixa frase. Pampallugueja com una estrella.
—L’estrella que haurà de guiar-nos —em murmura el company del costat.
Assenteixo amb la mirada. En el moment que començàvem a intercanviar unes paraules, ens arriba un nou avís. Hem d’entrar d’un en un a la sala que es troba al final del passadís per signar el contracte de vinculació. Aquest contracte, com el seu nom indica, ens converteix en deixebles de la vida i comporta l’obligació de lliurar-nos-hi per complet. Tots coneixíem aquesta condició quan ens van seleccionar. En el meu cas, si vaig decidir venir, fou per les contrapartides. El contracte de vinculació és bilateral. Jo em dono a la vida però ella m’exonera del passat i, en la mesura que m’imposa una responsabilitat, m’obre el futur. Sí, és un honor poder estudiar en aquesta escola. La història de la humanitat es pot resumir en poques paraules: treballar, menjar, patir i finalment morir. De tant en tant es produeix un esclat social. Caminem tots junts per un passadís sense portes ni finestres i ens dirigim cap a una bombeta que algú ha encès. Els enganys són els reclams de sempre. Treballem i morim amb l’única finalitat de continuar treballant i morint. La humanitat avança esforçadament acompanyada d’una música estrident però monòtona. Cada dia hem de decidir si matem o mentim. Per què no hauria d’estar agraït a la vida si puc interrompre aquest destí gràcies a ella? Tinc la impressió d’haver trobat la porta de sortida d’aquest laberint rectilini. En el fons, tots busquem el mateix.
He arribat fins aquí llepant-me les llagues que m’ha causat el trànsit per camins intransitables, després d’abandonar una casa que ja no sentia com a pròpia. Ara, per fi, estic a punt de signar el contracte de la meva vida. Sento el meu nom. És el meu torn. Entro a la sala. L’espai és mig buit i molt lluminós, semblant a un quiròfan. Fa olor de formol. El contracte de vinculació és sobre una taula que hi ha al centre de la sala. Un gran mirall penja de la paret. Quan signi el document m’hi veuré reflectit. A la paret oposada, una pantalla de televisió mostra un home el vestit del qual recorda el d’un cirurgià. Aquest instructor m’anima a apropar-me a la taula i a signar el contracte, però abans de llegir les obligacions que contrauré, m’explica quins són els objectius generals de l’Escola. Amb veu parsimoniosa, diu que estan cercant líders d’organitzacions, empreses, institucions i ONG per tal de posar a les seves mans les eines necessàries a fi de facilitar els canvis que reclama la nostra societat. En resum, l’Escola de la Vida és una plataforma que té per objectiu principal la multiplicació dels desitjos. Cal produir desitjos a gran escala: «desitjos de realització en el treball», «desitjos de creixement personal» i, en darrer terme, «desitjos de felicitat», perquè aquesta és l’única manera de salvar la humanitat.
Després d’aquesta exposició, el que sembla ser el cap de l’equip multidisciplinari es disposa a concretar aquests objectius. Hauré d’aprendre a controlar les emocions, l’angoixa i l’estrès. Hauré d’adquirir un pensament positiu, millorar la intel·ligència emocional, l’empatia, l’assertivitat i les relacions amb els altres. Hauré de centrar tota la meva atenció en l’autoconeixement i l’autocontrol. Si no ho he entès malament, signar el contracte de vinculació implica que hauré de refer la meva vida per adequar-la a les necessitats de la societat, però també a les meves pròpies. Els bloquejos i els errors que la tenallen seran eliminats terapèuticament amb la finalitat d’incrementar l’eficiència i el rendiment. És lògic, per tant, que hagi de renunciar, des de bon principi, a les comunicacions amb familiars o altres persones que, segons el parer de l’Escola, siguin considerades negatives i perjudicials per a la meva transformació.
La paraula clau és nudge, que podria traduir-se com «empenta». Aquesta metàfora descriu molt bé la funció de l’acord que signaré. El contracte de vinculació no és més que una petita empenta per orientar millor la meva conducta. No es tracta d’una mesura autoritària. No hauria acceptat mai haver de sotmetre’m a una influència de caràcter totalitari. Fart de les males decisions, confio en la bona intenció d’uns experts per guiar-me. És això paternalisme? No ho sé. Tampoc és important. Oi que així augmento la meva autoestima? En aquesta societat l’autoestima és la clau de l’èxit i, en canvi, la mateixa societat et recorda dia rere dia que la teva vida no val res, que ets prescindible. Un lloc de treball no és més que una osca de la realitat, una ranura buida de la màquina a la qual cal adaptar-se. L’autoestima és el lubrificant que evita el trencament de la peça. Si més no, el retarda. No sé si estic davant una paradoxa o una contradicció. L’única cosa que desitjo és abandonar el món del treball.
Ara, quan signi el contracte de vinculació, em convertiré en algú valuós, en un autèntic deixeble de la vida. Deixaré de ser un frau. El que m’agrada d’aquesta escola és la llibertat que em donen. Aquí no adoctrinen. Ens obren un espai vital en el qual ens podem trobar a nosaltres mateixos i desplegar alhora les nostres potencialitats. Però no soc ximple. Sé molt bé per què hi han col·locat aquest mirall enorme. En les estacions de metro japoneses, i a fi d’evitar els nombrosos suïcidis que s’hi produïen, van posar uns miralls per tal d’incrementar l’autoestima dels passatgers. Sembla que, davant d’un mirall, el jo augmenta de grandària i, per aquest motiu, no hi cap en l’abisme pel qual pretenia llançar-se. Sincerament, tinc ganes de riure. Acceptaré el joc. Són tan divertits aquests psicòlegs! Si estic de sort, podré arrencar una mica de vida a la vida. El contracte acaba amb la frase següent: «Aquestes normes són de compliment