si cap individu perd en la reassignació A a B i almenys un hi millora. Aquesta reassignació de A a B és considera una millora paretiana, és a dir, una millora en l’eficiència, segons el criteri de Pareto.
Podem explicar millor què és una reassignació que passa el criteri paretià amb l’exemple següent. Siga el vector (100, 50, 2) el que descriu els consums –o la renda, o el benestar, tant hi fa– dels tres individus que conformen una economia. El pas a un vector com ara (101, 50, 2) és una millora paretiana perquè compleix el criteri de Pareto. Dos individus queden igual que en l’assignació inicial i un, el que estava en millor situació, hi millora. Així, doncs, ningú no empitjora i, almenys, un millora.
Tanmateix, el pas a un vector com ara (90, 51, 12) no és una millora pareti-ana, per les mateixes raons. Hi ha dos individus que milloren respecte de l’assig-nació inicial, els que estaven en pitjor situació, però n’hi ha un que hi empitjora, i això contravé el principi paretià. Així, en aquest cas, l’economista no podrà dir que aquesta nova assignació siga millor que la inicial.
Òptim de Pareto
A partir del concepte anterior, és fàcil arribar al concepte d’òptim paretià. Les successives millores paretianes porten a una assignació on ja no és possible cap millora paretiana. És a dir, cap reassignació on es complisca el criteri de Pareto. Aquesta assignació final és l’òptim de Pareto. A partir de l’òptim paretià, qualsevol millora s’ha de fer a costa del benestar d’algun individu. L’economis-ta, segons aquest principi neoclàssic, no pot valorar els guanys o pèrdues entre persones perquè el benestar és subjectiu.
Val la pena reflexionar sobre el fet que algú podria estar temptat a dir que si, en els exemples anteriors, la segona reassignació, que no passa el criteri de Pareto, és millor que la primera –que sí que el passa–, és perquè es compara el benestar entre individus. Aquestes comparacions són radicalment evitades pel criteri de Pareto.
Anomenem òptim de Pareto aquella situació en què no és possible realitzar millores paretianes o canvis en l’assignació que milloren el benestar d’almenys un individu sense empitjorar el benestar de cap altre.
El criteri de Pareto i l’«objectivitat»
El criteri de Pareto s’escampa ràpidament en la perspectiva econòmica, per-què evita haver d’entrar en les comparacions interpersonals d’utilitat o benestar. Aparentment és objectiu, matemàtic, absent d’ideologia.
Ara bé, alguns autors (Cullis i Jones 1991) identifiquen tres judicis de valor implícits en el criteri de Pareto:
1. S’entén que la societat no és més que la suma dels individus que la conformen, sense prendre-la com un ens orgànic de nivell supraindividual. Les unitats bàsiques de l’anàlisi són els individus, no la societat que, en sentit estricte, és com si no existira.
2. Suposa que els individus són els millors jutges del seu propi benestar o utilitat.
3. El principi mateix que només pot haver-hi millora quan algú millora sense que cap altre no empitjore, sense entrar en qui millora i qui empitjora.
Vegem quines consideracions podem fer sobre els tres principis de valor:
1. La idea que no puguen haver-hi funcions de benestar social i, per tant, no puga existir un ens social separat dels individus, és un judici de valor que entra en contradicció amb la visió d’altres disciplines científiques socials, com la sociologia, que estudia precisament la societat com un ens per damunt de les individualitats.
Pel que fa a l’economia del sector públic, haurem d’abandonar aquest plantejament si volem dir alguna cosa des del punt de vista de la justícia com a equitat respecte de les assignacions de recursos.
2. Aquest supòsit implícit en el criteri de Pareto és un judici moral o una postura política. És cert que els individus no sempre es creuen els millors jutges del seu benestar i que deleguen la presa de decisions en uns altres per diverses raons, per exemple per manca d’informació, per manca d’experiència o per una irracionalitat aparent. Tot i que tornarem sobre aquesta qüestió en el capítol 4, no-més cal pensar en la quantitat d’exemples habituals en què els individus recorren a tercers perquè els ajuden a prendre les decisions més correctes per al seu propi benestar o, fins i tot, les ocasions en què prefereixen delegar la decisió en un altre que consideren millor jutge sobre el benestar personal que no un mateix.
3. Aquest judici de valor és el que estalvia de fer comparacions inter-personals d’utilitat, i per això l’èxit en una perspectiva econòmica centrada en l’assignació i no en l’avaluació.
Contra aquest principi, és pot oposar el criteri de Rawls (1971). Aquest és un criteri maximín, és a dir, que maximitza en cada reassignació la posició de qui està pitjor. Segons aquest criteri, una assignació B és millor que una altra A si en el trànsit de A a B millora qui està en pitjor situació de partida, sense importar el que passa amb la resta d’individus.
En l’exemple d’abans, la reassignació que proposàvem en segon lloc, és a dir, passar de (100, 50, 2) a (90,51,12), sí que és una assignació més eficient en el sentit de Rawls, perquè ha millorat qui estava pitjor, tot i que ja hem explicat que no seria una millora paretiana. Rawls tampoc no vol comparar utilitats, però fixem-nos que el criteri proposat és ben diferent, clarament més adient per a l’equitat, i que ens porta a valoracions molt distintes de les assignacions de recursos.
2.1.1 La competència perfecta com a òptim paretià
Tot i tenir present les consideracions anteriors, el criteri paretià, amb les seues limitacions, l’utilitzarem com a criteri d’eficiència. En aquest punt estem ja en condicions de mostrar quines són les condicions que els mercats han de complir per a poder arribar a l’òptim de Pareto i com el mercat en competència perfecta, en concret, ens garanteix aquest òptim de la eficiència. Estudiarem aquesta demostració de forma gràfica per a després plantejar com les eixides del mercat competitiu, en el món real, ens allunyen de l’eficiència paretiana –epígrafs 2.2 i 2.3.
Perquè es produïsca una assignació eficient en el sentit de Pareto s’han de complir les tres condiciones següents: eficiència en la producció, eficiència en l’intercanvi i eficiència global.
Eficiència en la producció
Per a veure les condicions d’eficiència paretiana, farem servir el model d’equilibri general. En veurem només una anàlisi gràfica mitjançant les anome-nades «caixes d’Edgeworth-Bowley». El lector pot veure l’anàlisi matemàtica que hi està associada en qualsevol manual de microeconomia.
El model que representem en aquestes caixes és bidimensional, de forma que presenta una economia amb dos productes o indústries X –armament– i Y –alimentació–, que només fan servir en les seues funcions de producció dos inputs o factors productius, és a dir, capital K i treball L. Aquesta producció és consumida per dos individus Joan J i Andrea A.
En el gràfic 2.1 es presenta el problema de l’eficiència en la producció a què s’enfronten les dues indústries. Tenim dos eixos per a cada indústria amb dos punts d’origen OX i OY.
GRÀFIC 2.1
Eficiència en la producció
En els eixos horitzontal i vertical representem, respectivament, la quantitat disponible de treball i capital. En la indústria de l’armament X, els desplaçaments cap a la dreta i cap a dalt respecte del seu origen, OX, representen augments en l’ús dels factors treball i capital. En la indústria alimentària Y, això mateix es representa amb desplaçaments cap a l’esquerra i cap avall, respecte del seu origen, OY.
És important