Víctor Farías Zurita

El mas i la vila a la Catalunya medieval


Скачать книгу

mas pot ser considerat com una «empresa familiar» que explotava un conjunt de terres amb la finalitat de sostenir els seus membres i de donar a aquests la possibilitat d’acomplir amb les exigències del senyor. L’explotació d’aquestes terres es va acomodar a una civilització agrària, els diversos trets de la qual (tecnologia, selecció d’espècies vegetals i animals, tècniques de conreu, organització del parcel·lari, pautes de consum...) poden captar-se amb certa claredat a partir de les fonts escrites des dels segles X i XI. Però, bona part dels trets que caracteritzaren la civilització agrària del nord-est català dels segles medievals, com per exemple les pautes del consum, no sols els compartia amb altres civilitzacions de la conca mediterrània, sinó que també es constaten ja per a les èpoques romana i hispanogòtica, mantenint-se en part inalterats durant tota l’època preindustrial.[1]Això no ha de sorprendre: l’ecologia mediterrània imposava a les estratègies econòmiques un marc que difícilment podia sobrepassar-se amb els mitjans i els coneixements tecnològics d’una societat preindustrial. En els apartats que segueixen es tracta de presentar en detall la manera en que el mas i les seves terres es van explotar. Un primer conjunt dels apartats que segueixen presentarà l’equipament (eines, recipients, bestiar) i els components (cases, pertinences) del mas. Un altre conjunt d’apartats estarà dedicat a descriure la manera com s’explotaven els espais cultes i incultes. Un últim conjunt d’apartats presentarà les institucions, com la molineria i la ferreria, que proporcionaven un servei que permetia descarregar la família que habitava el mas de certs treballs necessaris però feixucs i complexos.

      1.1.1 L’arada

      1.1.2 Les aixades

      Les aixades representaven diferents tipus d’eines emprades per cavar (cavare), rompre (rumpere) i remoure (fodere) els sòls, per tallar les arrels i distribuir la femada... Es tractava principalment del càvec (cavago), del lligó (ligonem), del caveguell (caveel), de l’aixol (exol) i de l’aixada (exada) i les seves variants morfològiques (exada ampla) i de mida (axadons). Les aixades representaven, doncs, una varietat d’eines de llaurada, cadascuna adaptada a funcions molt específiques: les més grans i pesades servien per voltar els terrossos i cavar de manera profunda; les més petites s’empraven, sobretot, per netejar els horts i les vinyes així com per remoure la superfície amb la finalitat d’eliminar les males herbes i reduir l’evaporació del sòl. En tots els casos representaven instruments indispensables quan es tractava de treballar sòls pedregosos. La varietat d’aixades que posen de manifest les nostres fonts és ja en sí una dada significativa, perquè revela la importància del treball intensiu i la importància de les cultures de la vinya, de l’hort i dels arbres, que exigien una llaurada en la que les aixades eren més apropiades que l’arada. La pràctica del policultiu mediterrani determinava, en aquest sentit, la diversitat de les eines de llaurada. La pala (padela, padela de ferro), per altra banda, era una eina que s’emprava per remoure el sòl i que complia funcions similars a les de les aixades. Però també podem suposar que s’emprava per a altres feines com l’aventar dels cereals batuts.

      1.1.3 Les eines de la collita

      1.1.4 Les altres eines