edificacions on guardar els bous i els muls (domum in qua iacent boves, stabulum). L’alimentació del ramat implicava, a més, reservar una part dels recursos disponibles al manteniment de la cabanya i dedicar unes energies determinades al control dels animals (pastoreig). Amb tot, cal retenir que cada espècie demanava uns recursos específics quantitat i qualitat, al temps que exigia a l’agricultor un esforç diferenciat, a realitzar en moments diversos de l’any. Així, els espais de pastura que convenien als bovins i als èquids no eren els mateixos que els dedicats als porcs i les cabres, i era sobretot als primers als que es destinaven les collites farratgeres. Els bovins, com bèsties que proporcionen la seva força de treball i aliment, necessitaven romandre prop de l’home i a l’hivern requerien ser estabulats. El ramat cabrum i oví, en canvi, podia deixar-se pasturar durant tot l’any a l’incultum, tot i que exigia una constant i estreta vigilància d’aquesta pastura per evitar la desforestació i un deteriorament irreversible dels recursos vegetals.[40]Per alimentar (nutrire) el ramat es podia produir el farratge i el fenc sobre parcel·les específiques. Aquestes parcel·les es consideraven exclusivament com cultures de farratge, no com terres de pastura. En el marc de l’economia del mas, aquestes (i, sobretot, els farraginals) semblen vinculades a una funció ben específica: la de garantir l’existència sobre el mas dels bous que havien de tirar de l’arada (bestias aregas). Una altra possible manera d’alimentar el ramat era deixar-lo pasturar pel seu compte, tot i que supervisat, en els rostolls. Tanmateix, les referències a les nostres fonts a la pràctica de l’espigolada són pràcticament inexistents. En canvi hi ha fonts, com els estatuts establerts l’any 1296 pels senyors de Sant Sadurní de l’Heura, que permeten registrar una marcada preocupació per protegir els camps de conreu de les incursions del ramat i establir per a cultures com la vinya i l’hort una exclusió absoluta.[41]Aquesta actitud de rebuig respecte a la presència del ramat al cultum obeïa a raons diverses: la composició de la cabanya i la importància de les espècies animals danyoses era una d’elles; la fragmentació del parcel·lari i l’omnipresència de les cultures arbustives eren altres. L’alimentació del ramat al que no es podien proporcionar farratges havia de realitzar-se, per tant, en els espais incultes: per una part, al bosc (glans) i, per l’altra, als pascua i a les garricas, o sigui, en els terrenys de muntanya no apropiats per al conreu cerealícola. Aquesta explotació ramadera dels espais incultes pogué acompanyar-se de tècniques peculiars d’agençament, com la crema periòdica de les pastures naturals, tècnica que produïa abundants herbes a curt termini però que a la llarga no sols portava a una transformació del mant vegetal sinó que també propiciava l’avanç de l’erosió.
Resumint, podem retenir que la cabanya de l’agricultor medieval es componia de diverses espècies animals. Quantificar les proporcions resulta impossible, però tot sembla indicar que aquestes proporcions no s’apartaven de les pautes observades per altres regions mediterrànies: una explotació model disposaria, en aquest sentit, d’aus de corral, d’un nombre determinat de cabres i ovelles, d’una porcada i d’una parella de bous i algun ase o mul. L’explotació d’aquesta cabanya podia complementar-se amb la cria d’abelles i coloms. Cadascuna de les espècies animals responia a diferents necessitats i oferia recursos diversos. El porc es criava bàsicament per la seva carn, l’ovella per la llana, la cabra per la llet... Però, entre les funcions del ramat, la de proporcionar aliment podia ser sovint secundària i podia predominar la necessitat de disposar d’una força de tracció (bous) o d’un subministrament d’adobs (coloms). A canvi d’oferir aquestes diverses possibilitats a l’agricultor, el ramat exigia per a la seva manutenció un esforç notable i diferenciat en funció de cada espècie. Aquest esforç suposava integrar la cria de les diverses espècies animals en un sistema agrícola complex que, a escala de l’explotació individual, vinculava diferents sectors ecològics (muntanya / planura) i els seus corresponents sistemes d’explotació (pasturatge / agricultura). Amb tot, la qualitat dels vincles establerts no deixava de ser deficient. De fet, la ramaderia, concretament la cria del porc, de l’ovella i de la cabra, apareix relegada en bona part als espais incultes, imposant-se la pràctica d’una micro-transhumància com el sistema més generalitzat: els ramats es portaven a pasturar als boscos i les garrigues de les muntanyes més properes, així com als prats naturals dels aiguamolls en el cas dels llocs emplaçats a prop del litoral.[42] Tan sols els bous i els èquids semblen haver-se beneficiat sistemàticament de la producció de gramínies farratgeres i de l’estabulació. El nord-est català compartia així una de les característiques més pròpies del «mode de producció mediterrani», a saber, la dissociació més o menys marcada entre agricultura i ramaderia.[43] Com una de les conseqüències econòmiques d’aquesta dissociació cal retenir la impossibilitat d’aprofitar una bona part dels fertilitzants orgànics d’origen animal.
2. EL MAS I ELS SEUS COMPONENTS
Cada mas constituïa una explotació agrícola la composició de la qual resulta certament complexa i segurament variable en funció del marc ecològic en el qual hi estava inserida. Com a components correntment associats al mas, al marge de qualsevol variació local, poden distingir-se les edificacions i construccions, per una part, i les pertinences, per altra. Entre aquestes últimes poden distingir-se, com veurem, les parcel·les de conreu dels espais incultes als que cada mas tenia dret d’accedir.
2.1. Les cases i els seus annexos
El centre del mas estava constituït per la parcel·la edificada sobre la qual s’emplaçaven les edificacions dedicades a la residència. Les domos, casas o mansiones eren un conjunt d’edificacions on habitava la família que treballava el mas, on es guardaven les collites i l’einam, on s’estabulava una part del ramat. Sobre les característiques materials d’aquest conjunt d’edificacions sabem poc i ens manquen estudis exhaustius dels arqueòlegs. Es pot suposar, a partir de la informació continguda en les fonts escrites, que les cases d’un mas constituïen un conjunt d’una sola planta i articulat per parietes de pedra. La teulada (tegumentum) era sostinguda per bigues (bigas, cabirons, monals, trabis) i estava cobert de cannas et tegulas. Aquest conjunt edificat podia emplaçar-se a l’interior d’un espai clos (clausum). El interior de la casa estava articulat en diferents àmbits. Hi havia l’àmbit on es cuinava i es convivia: aquí estava la llar (focum) i aquí estava la taula amb les cadires i els bancs (tabulas, cadiras, banchos) on la família menjava. Hi havia també un o més espais reservats al dormitori: aquí estaven els llits (lectos) i les arques (archa, scrinia, atauts) on la família guardava els seus béns més valorats (els draps, notablement). Hi havia d’haver, finalment, un àmbit per guardar l’einam i una part del bestiar, concretament el bestiar menut.
El mas disposava generalment de patis (curtis, curtalis) i edificacions annexes: entre aquestes podem citar el cellarium i la sala, llocs on es guardaven les collites del cereal i de la vinya, el stabulum i la coquina. Les fonts esmenten, a més, l’existència al costat del centre d’explotació de construccions secundàries: les sitges per emagatzemar els grans (cigias, foveas); el femer (femerio), on es deposaven els fems i adobs; el colomer (columbarium); el pou (puteum), per a l’extracció de l’aigua potable;[44]la cisterna i la bassa (bassa) per a recollir les aigües de pluja; l’era (area), un tros de sòl aplanat i artificialment endurit, per a batre els cereals i els llegums a l’estiu i per dipositar la lenya a l’hivern.
A partir del segle XII ens consten masos que disposaven d’una torre (turris) o d’un soler (solarium). La torre sembla emplaçar-se al costat de les cases del mas i era construïda ex petra et calce. El soler representava una edificació de dues plantes: una planta baixa anomenada sotel (subtalum) i una segona planta que era el soler pròpiament dit. Tant la torre com el soler eren edificacions que tenien funcions estrictament defensives, en les que els habitants del mas i altres podien trobar protecció. Segons una carta del 1132, la torre del mas de Saltells, a Cerdanyola del Vallès, havia de servir el 1132 per posar fora de perill els habitants del mas i els seus béns (ad salvandum corpus et