Víctor Farías Zurita

El mas i la vila a la Catalunya medieval


Скачать книгу

amb altres menys exigents i més robustes a l’hora de fer front a un medi sovint inhòspit.

      Las gramínies oferien, a més i per últim, tota una sèrie de possibilitats d’explotació no relacionades amb l’alimentació humana. El segó (blat), un residu de la mòlta, s’emprava com pinso. Una vegada realitzada la batuda, els talls verds dels cereals podien fer-se servir com fenc i com adob verd; els talls secs donaven una palla que (conservada en palaria) podia emprar-se per la confecció d’objectes diversos (estoretes, lligadures), per embotir coixins i llits, així com per ensostrar les edificacions. Hem dit ja que l’ordi era un cereal farratger. No oblidem, finalment, que havia una espècie de cereal, la civada, que es conreava quasi exclusivament com farratge del bestiar sobretot equí. L’interès del senyor per aquest cereal d’estiu era notable: ho suggereix el fet que la civata i avena apareix regularment associada a exaccions com l’alberga. De fet, pot pensar-se que el conreu de la civada sobre les terres del mas degué obeïr sobre manera a un imperatiu del senyor que pretenia d’aquesta manera assegurar-se un farratge de qualitat per als seus cavalls.

      2.3.2. Les vinyes

      La vinya és una de les plantes menys exigents quant a la qualitat de les terres i pot adaptar-se fins i tot als sòls àcids, encara que per al seu creixement òptim prefereix els sòls solts, pedregosos i ben airejats, on els arrels poden penetrar profundament a la recerca d’humitat i nutrients. La planta necessita per madurar estius càlids i precipitacions sobretot a l’hivern i a la primavera. La vinya es pot conrear en els turons i la part mitja dels vessants amb exposició vers el sud i en aquests vessants sembla associar-se sovint amb les garrigues. També se la pot conrear en zones de planura, sobre terres profundes, riques i fresques, tot i que això obliga a protegir els ceps dels vents del nord. Els rendiments d’aquestes vinyes de planura no són necessariament menors, però els vins que produïen no deixaven de ser de qualitat mediocre. A la vinya s’aplicaven una bona part dels fertilitzants que produïa l’economia pagesa i se li dedicaven moltes cures i treballs. En correspondència, s’entén que fos una de les poques cultures, junt als horts, de les que s’excloïa casi sistemàticament la presència del ramat. La collita vitícola (vindemia, vinada) es consumia en forma de fruits frescs (raïms) o secs (panses) i, sobretot, en forma de beguda fermentada (vi, vinagre) o no fermentada (most: mustum). Entre els vins es distingien, segons l’edat, per una part, el vinum novum, equivalent al vinum sanum, bonum, i per altre, el vinum veterem, equivalent a mucidum sive acidum. Segons el color es distingien el vino vermel, album, clarum, blanchum, i el vinum rubeum, rubicundum, vermiculum.

      2.3.3. Els horts