Rafael Roca Ricart

Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana


Скачать книгу

l’inductor de l’interés pel ressorgiment literari valencià de Llorente i de Querol. D’aquesta manera, degué ser el mallorquí qui els suggerí la pràctica d’una literatura catalana culta, curosa i selecta, com es desprén del lema que enarborava: allò important era «no a quants sinó a quals» arribava la flama renaixencista.[6]

      Durant el segle XX, mentre Miquel Duran de València (1936: 25) parlà d’Aguiló com d’«un gran amic i un bon company i mestre» de Llorente, Ricard Blasco (1984a: 21-22) posà de manifest d’una manera categòrica que, tant Querol com Llorente, «d’ell van aprendre molt del nostre passat històric i literari. Aguiló els parlà de la “Renaixença” que s’expandia a Catalunya i Mallorca, relacionantla amb el paral·lel renaixement de la literatura occitana»; per concloure que

      l’estímul d’Aguiló fou prou perquè, a partir d’aquell moment, Llorente i Querol es relacionassen intensament amb els seus col·legues de Barcelona i de Mallorca, i perquè concebessen el comú renaixement com una fecunda «germanor» literàrio-patriòtica, compartida alhora amb els poetes provençals. Revistes com el Calendari Català, La Renaixensa i La Ilustració Catalana els obriren les planes.

      Amb aquesta actitud, i amb la convocatòria dels primers Jocs Florals de València el 1859, pot parlar-se de Marià Aguiló com d’una peça clau per a l’inici de la Renaixença literària a València.

      Amb tot, la professora Margalida Tomàs (1995) ha asseverat que el mestratge i la influència que Aguiló exercí sobre el jove Llorente no foren tan evidents com hom pensava. Ha fonamentat la seua afirmació en l’escassa duració temporal de l’estada d’Aguiló a València –poc més de tres anys–, i també en els pocs contactes que, una vegada de retorn a Barcelona, mantingueren ambdós literats. Ja que la relació epistolar coneguda entre tots dos fou efusiva en el cas de Llorente i poruga en el d’Aguiló.

      Després de reconéixer una primera i intensa aproximació dels estudiants Llorente i Querol al bibliotecari Aguiló, on aquest «començarà unes relacions d’amistat que haurien de durar molts anys amb dos joves estudiants», ha assegurat que la marxa d’Aguiló de València «contribuirà a diluir ràpidament aquesta inicial empremta»; i que, «una vegada a Barcelona, el mateix Aguiló no es preocupa massa de mantenir viu el possible caliu deixat a València» (Tomàs, 1995: 33-34). Al meu parer, però, la cosa no acabà d’anar així.

      D’altra banda, tampoc no compartisc l’opinió «que, malgrat la seva [d’Aguiló] en principi molt bona posició per connectar amb el grup valencià, adoptàs una posició tan passiva és una mostra de la seva desconfiança envers el resultat de l’empresa. De la seva desconfiança envers la participació valenciana en el moviment literari català», ja que «Llorente, davant el caràcter i l’embranzida que estava agafant el moviment literari a Barcelona, se’n desmarcarà clarament i aprofundirà en la polèmica pel nom de la llengua, llemosí versus català, polèmica que amaga moltíssimes més consideracions que les estrictament lingüístiques» (Tomàs, 1995: 35). Perquè ni Llorente es desmarcà del moviment literari a Barcelona, ans el contrari, ni la «polèmica llemosí versus català» fou tal; ja que el poeta valencià, gran defensor de la unitat de la llengua, sempre utilitzà l’etiqueta ‘llemosí’ sive ‘català’, com durant molt de temps havien fet també els poetes i narradors de Catalunya, mai per oposició.

      En resum, la professora Tomàs (1995: 36) ens mostra la imatge d’un Aguiló bastant desil·lusionat de la seua empresa valenciana; d’un Aguiló fins i tot ressentit amb els literats valencians, que es considerava poc menys que traït en els objectius de la seua aventura inicial. I tot això malgrat reconéixer que la de Llorente i Aguiló fou

      Potser si realment les haguera menyspreat «tant» mai no li les hauria enviat. De tota manera, més que cap altra cosa d’aquestes afirmacions es dedueix que la relació entre Llorente i Aguiló fou efectiva i determinant en la vida d’ambdós escriptors. Perquè, a més de cordial, esdevingué fecunda, tant a l’inici com en els anys posteriors.

      A més, hi ha un document molt poc conegut que evidencia que l’afectivitat era recíproca, i només supeditada a les possibilitats de contacte entre ambdues parts. El 1959 Josep Maria de Casacuberta tragué a la llum una epístola de Llorente a Aguiló fins aleshores inèdita que és especialment significativa. Datada a València el dia de Difunts de 1889, el poeta valencià hi comunicava a l’escriptor mallorquí la defunció de Querol, l’amic comú. Com que es tracta d’una carta no recollida a l’Epistolari Llorente, paga la pena de transcriure-la íntegrament:

      Amigo don Mariano.

      Después de su familia, usted y yo seremos los que más hayamos sentido