Rafael Roca Ricart

Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana


Скачать книгу

constantemente el nombre de Aguiló. Es usted la última persona que ha ocupado sus pensamientos. Decía a sus hermanas que usted había llegado: que él, por estar enfermo, no podía acompañarle y obsequiarle; que cumplieran ellas con usted; que le cuidasen bien... No puedo proseguir. ¡Ay, amigo Aguiló! Roguemos a Dios por el alma, tan buena y tan noble, de nuestro inolvidable amigo.

      Suyo siempre: Teodoro.

      Des de trenta anys enrere existia entre Marià Aguiló, Teodor Llorente i Venceslau Querol tant com una estreta relació personal, una ferma compenetració literària i patriòtica. És prou sabut que els dos poetes valencians veien en el mallorquí llur iniciador i millor mentor en les pròpies activitats renaixentistes. L’estada d’Aguiló a València durant els anys 1858 a 1861 tingué una gran trascendència per al pervindre de la Renaixença valenciana. Són nombroses les anotacions inèdites d’Aguiló sobre aquesta etapa de la seva vida. (...) L’amistat i la compenetració entre els tres escriptors, només per la mort pogueren quedar extingides. El nom d’Aguiló fou, com acabem de veure, el que Querol esmentava en els seus darrers moments. Llorente, durant la seua gloriosa ancianitat, seguí expressant en tot moment la seva fervent admiració per l’obra i la vida del seu company en valencianisme Venceslau Querol, així com per les del seu mestre en renaixentisme Marià Aguiló, que ell havia de començar a enyorar vuit anys després de la pèrdua d’aquell.

      Vint-i-sis anys després, el mateix Llorente (1885c: 194) rememoraria aquell certamen amb les següents paraules:

      La idea de restablir els Jochs Florals naixqué ensemps en Valencia y en Barcelona; mes se deu dir que fon un catalá, l’entusiasta D. Marian Aguiló, qui primer la soltá en la pátria d’Ausias-March. Ab aquest nom, de Jochs Florals, y promoguda per la societat Liceo Valenciá, se celebrá en lo Paraninfo de la Universitat, l’any 1859, un certámen lliterari en el qual, per primera vegada en nostra ciutat, s’oferiren premis á la poesía llemosina, juntament ab la castellana. Aquells premis eren dos, guanyá l’un D. Víctor Balaguer, per una composició dedicada á Ausias-March, y l’altre fon adjudicat á esta poesía de LA NOVA ERA.

      Aquell mateix any comensaren los Jochs Florals en Barcelona, seguint totes les primaveres sens interrupció; en Valencia no’s repetiren fins que’ls restablí la Societat del Rat-Penat, pasats vint anys, en 1879.

      Convé comentar alguns aspectes de la nota llorentina. En primer lloc, que el restabliment dels Jocs Florals es produí el mateix any a València i a Barcelona, fet que demostra que, entre nosaltres, hi havia un grup d’escriptors i d’intel·lectuals de diferents generacions arrecerats a l’entorn d’El Liceo disposats a secundar la iniciativa, si bé no a dotar-la de continuïtat. En parlà Lluís Guarner (1976: 155) de la següent manera:

      Fue este año de 1859 de extraordinaria actividad literaria, orientada por el Liceo Valenciano que, después de un letargo de varios años, renacía al impulso de una nueva generación literaria que, bajo la dirección de algunos escritores supervivientes de la primera época, comenzaron a influir en el mundo literario valenciano, al que se incorporaban las nuevas generaciones.

      En segon lloc, cal remarcar el paper cabdal de Marià Aguiló en el procés d’engegament i consecució de l’acte literari a imatge i semblança del que, mesos abans, s’havia celebrat a Barcelona. Perquè reforça la transcendència i la intensitat de la seua estada a València:

      Su actividad [la d’Aguiló] fue tal que, prevaliéndose de su autoridad científica, llegó a interesar a las entidades culturales valencianas hasta lograr que, en el año 1859, el Liceo Valenciano, que era la más representativa corporación intelectual de la ciudad, celebrase bajo su patrocinio los primeros juegos florales, secundando así la restauración de la tradicional fiesta en Barcelona (Guarner, 1976: 45).