determinades maneres de fer història— amb aquesta frase: «Però una història en construcció existeix, és possible» (Vilar 1982c: 10). Fins i tot si fem abstracció de la seva immensa obra d’historiador, em sembla que aquesta manera de veure la disciplina i l’ofici es troba a les antípodes de la imatge de vegades presentada per alguns dels nostres col·legues, joves o no tan joves, d’un Pierre Vilar simple historiador representant d’una conjuntura historiogràfica.
El reclam d’aquesta divisa, amb tot el que suggereix, permet, al contrari, d’entendre millor per què alguns dels seus deixebles, de la primera, la segona i tercera generació, persisteixen avui, en plena globalització, a voler demostrar, amb els seus treballs que «aquesta altra història, aquesta història en construcció, és possible».
Què tenen en comú aquestes dues fórmules —història raonada i història en construcció— encunyades amb uns quants anys de diferència? Em sembla que podem respondre sense vacil·lar: en primer lloc, i sobretot, una disposició al treball seriós, científic. Darrera la reivindicació de la «història raonada» s’hi amaga sobretot una voluntat de treballar científicament. Una voluntat que es va manifestar molt aviat en l’universitari Vilar que, a la fi de la dècada de 1930, decideix abandonar la geografia per a fer-se historiador perquè, com explica a la introducció de la seva tesi, Catalunya dins l’Espanya Moderna, la geografia se li anava apareixent cada vegada més com una simple «tècnica d’informació», útil però insuficient per a una anàlisi profunda, és a dir, científica, de la realitat (Vilar 1962b, 1: 15).
La seva obra d’historiador i la seva concepció de la història, doncs, van impregnar-se molt aviat d’aquesta voluntat d’anàlisi científica de la realitat. Aviat aquesta paraula, «anàlisi», es revela clau en el vocabulari de Vilar. Seria difícil trobar un altre historiador que hagi fet servir tant l’expressió «anàlisi històrica» als seus treballs de recerca empírica i que l’hagi convertit en el centre de seves reflexions teòriques.
La reivindicació de l’anàlisi històrica es troba, per exemple, a la base del seu programa d’història total, com es pot veure al treball citat d’Estocolm de 1960: «Croissance économique et analyse historique». Segurament és en aquest text on trobem d’una manera explícita la diferència entre la seva pròpia concepció de la història total i la història total desenvolupada per d’altres historiadors de la seva generació. La reivindicació de Pierre Vilar d’una història total és sobretot la reivindicació de l’anàlisi total, de l’escorcollament total, és a dir, de l’estudi dels fets i dels problemes històrics amb tota la seva complexitat. És aquí on s’ha de concentrar l’esforç intel·lectual, teòric, que reclama Vilar.
Les dues fórmules tenen un segon element comú: la seva pràctica identificació amb el marxisme. Hem vist que el 1960, citant Schumpeter, Vilar havia partit de Marx per a reivindicar la «història raonada» i que el 1973 havia partit de la història marxista per a reclamar «una història en construcció». Al mateix text escriu:
A la pregunta: què és la història? No podem pas respondre per la teoria de manera més satisfactòria que per la pràctica. Només podem intentar de fer-ho, a la manera de Marx, per la seva passió de «fer seva» una matèria complexa, cosa que exigeix sempre un mínim teòric, i «construir» l’objecte del pensament que li correspon, el que exigeix a la vegada evadir-se’n i tenir-la «present». No es tracta de fer recerca sense teoria —i la poca exigència teòrica de l’historiador irrita justament al filòsof. Però tampoc no es tracta de fer teoria sense recerca, o l’historiador serà molt aviat acusat, com no fa gaire ho ha estat l’economista, de només saber utilitzar «capses buides» (Vilar 1973b, 1982c: 399).
De fet, la tercera idea comuna a les dues fórmules és aquesta necessitat de confrontar la teoria amb la realitat històrica, o a la inversa. «Raonar», «construir» la història és per a Pierre Vilar anar contínuament del cas a la teoria i de la teoria al cas (Vilar 1973b, 1982c: 421-423). Es tracta d’un excel·lent antídot contra les maneres dogmàtiques de pensar.
La insistència de Pierre Vilar en la necessitat d’analitzar d’una determinada manera —exigent— els fets i els fenòmens històrics, revela un estat d’alerta permanent i actiu contra algunes tendències historiogràfiques dominants en els anys seixanta, setanta, vuitanta... Els successius assaigs de diàleg de Pierre Vilar amb historiadors veïns i amb científics socials «de moda» mostren molt clarament l’originalitat del seu pensament. Alguns exemples seran suficients per a il·lustrar-ho. El 1961 Pierre Vilar reprotxa Rostow d’introduir en l’anàlisi històrica expressions com «il faut», «cal això, cal allò», com si n’hi hagués prou en voler una cosa...”(Vilar 1982c:103). En aquest treball hi ha, em sembla, no només una crítica a Rostow, sinó una de les crítiques més potents a la forma habitual d’examinar els processos d’industrialització i el sorgiment del capitalisme.
En presentar el pas de la societat «tradicional» a la societat «industrial» com la realització d’una mena de programa per a països «subdesenvolupats» redactat a base, a cops de «il faut», W.W. Rostow ha falsejat no només la realitat històrica (realitat de lluites) sinó també la realitat psicològica de la transformació, que va ser a la vegada individualista i antiplanista (Vilar 1982c: 104).
A la meitat de la dècada dels anys seixanta Pierre Vilar combat dues propostes específiques que van tenir un fort impacte en el conjunt de la comunitat d’historiadors. La primera, el fet de pensar que la simple utilització de mètodes quantitatius concedeix un status científic a l’historiador. Segons Vilar, aquesta manera de procedir rebaixava la història a la categoria de ciència auxiliar. Per ell, la història és una ciència fonamental que «no es defineix pas simplement per una tècnica de recerca sinó per un mètode de pensament» (Vilar 1982c: 299). Aquest argument és reprès en ocasió de l’anàlisi de textos proposada per Foucault. Vilar —que havia escrit el 1937: «vivim al regne dels mots» (Vilar 1937)— definia així l’anàlisi històrica: aquell tipus d’anàlisi que «a través de les paraules es proposa sempre copsar les coses» per oposar-la a aquell «que subordina les coses a les paraules» (Vilar 1982c: 264).
Des del meu punt de vista, són aquests combats contra les maneres habituals (establertes o noves) de concebre la història els que aporten a la seva obra una frescor especial i converteixen en difícil encasellar-lo en una escola històrica determinada. Però sé que aquesta identificació entre «marxisme», «cientificisme», «reflexió teòrica», «anàlisi intel·ligent» o «sensibilitat històrica» pot incomodar més d’un lector. Tanmateix, són aquestes posicions les que ens permeten entendre perquè l’historiador Vilar no dubte en proclamar-se marxista. La renuncia a Marx implicaria, per a Vilar, un pas enrere en el progrés de l’anàlisi històrica científica.
Voldria fer encara dues reflexions sobre aquest punt, no pas per «justificar» o per «disculpar» el marxisme de Vilar, sinó per a entendre’l. La primera farà referència al lligam entre la reflexió teòrica i el treball de recerca de Pierre Vilar. La segona posarà l’èmfasi en un aspecte de la trajectòria de Vilar que de vegades passem per alt a Catalunya: el fet que hagi viscut en una estranya solitud intel·lectual.
Un exemple m’ajudarà a concretar la primera idea. El 1964, el Centre Catholique des Intellectuels Français va convidar Vilar a parlar d’«Història social i filosofia de la història». És difícil imaginar un títol més teòric. Davant l’auditori, Vilar va intentar resumir les «evidències de la teoria» que, al seu entendre, es derivaven de l’anàlisi marxista de la Història. El que m’interessa remarcar és el fet que Vilar presentés allà els resultats de la seva recerca sobre Catalunya com un exemple d’«experimentació espontània» d’algunes lleis històriques suggerides per Marx. En un brillant resum de les seves pròpies recerques, Vilar confessava que, gairebé sense haver-s’ho proposat, havia pogut observar, dins la mateixa Catalunya, diferents casos de combinació entre els diversos elements analitzats. Els pobles de la muntanya presentaven una combinació d’aspectes demogràfics, econòmics, tècnics, culturals —amb pocs canvis— radicalment diferents dels pobles del litoral —amb profundes transformacions en tots aquests aspectes. I acabava afirmant:
Potser