Vilar, ja amb una edat considerable però encara en plenitud de facultats intel·lectuals, ens va enviar un text, que va llegir Michel Vovelle i que posteriorment es va publicar, d’un gran contingut heurístic (Lemarchand i Mazauric, 1993). Ara farà una mica més d’un any que, poc després de la seva mort, em van encarregar la redacció d’un breu article d’homenatge per al diari comunista L’Humanité[1] i vaig aprofitar l’ocasió per tornar-me a submergir en la seva obra teòrica, una experiència a la qual, a hores d’ara, encara estic immers. Per tot això, doncs, parlaré de Pierre Vilar, historiador marxista, tant des del meu paper d’admirador com des de la gratitud i el reconeixement per tot el que n’he après.
He centrat les reflexions principalment, tot i que no de manera exclusiva, al llarg text de 73 pàgines impreses (a la seva reedició) que Pierre Vilar va presentar a Estocolm, al marc del congrés internacional de ciències històriques, amb motiu de la primera conferència d’història econòmica, orientada vers el gran tema del «creixement». Aquest informe es va publicar sota el títol «Croissance économique et analyse historique».[2]
Per entendre millor el meu interès per aquest llarg text, primer de tot cal que concreti un parell de dades. La primera té relació amb allò que anomeno el descobriment de l’obra i la importància que ha adquirit per a la meva formació com a historiador. Vaig llegir l’article de Pierre Vilar l’any 1961 o el 1962, mentre escrivia el meu primer llibre sobre Babeuf. La lectura me la va recomanar Albert Soboul, que la considerava com una magnífica introducció a la recerca històrica des de la perspectiva del marxisme, i no regatejava elogis a aquell informe que tan bona impressió va causar a Estocolm. I, evidentment, a mi em va despertar també un gran interès, ja que em va ajudar a formar-me unes perspectives de treball pròpies com historiador novell que no se centraven només en la història econòmica, sinó en la història política i ideològica de la Revolució Francesa, un camí pel qual tot just començava a moure’m, tot seguint les passes de Lefebvre i Soboul. Més endavant, durant les dècades dels anys 70, 80 i 90 vaig utilitzar en diferents ocasions aquest text com a recurs fonamental de la meva pràctica docent a la Universitat de Rouen, recomanant-ne la lectura com una forma d’aprenentatge dels estudiants orientats cap a la recerca. La reedició del text complet l’any 1982 dins el recull Une histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles, que incorporava notes de referències complementàries a través de les quals Vilar articulava els seus plantejaments inicials d’una manera reflexiva, va facilitar encara més l’accés a un text que inicialment només coneixia un petit grup d’historiadors, tots investigadors contrastats, malgrat que l’autor hi basaria la part més important de les seves contribucions a l’activitat del CERM a París entre 1963 i 1970.
Tot i que les circumstàncies que envolten l’elaboració d’aquest text no són gens misterioses, no és menys cert que se’n té un coneixement força escàs: sabem que, a petició de Labrousse, es va encarregar a Vilar la preparació de l’informe, presentat en representació de la delegació francesa. Si els historiadors del comitè francès hi van plantejar objeccions o reserves és una pregunta que no puc respondre, tot i que ho dubto força, ja que en aquella època l’autoritat de Labrousse estava fora de tota discussió i en un comitè dominat pels membres de la Sorbona de l’època no s’hauria vist precisament amb bons ulls discutir-li obertament l’opinió. A més, cal recordar el fort impacte entre els historiadors, no només d’Espanya sinó d’arreu d’Europa, de les recerques de Vilar, de la seva tesi doctoral encara pendent d’aparició Catalunya dins l’Espanya Moderna, de la qual els observadors més atents ja parlaven bé abans que aparegués, dels seus articles («Histoire des prix, Histoire generale. Un nouveau livre de E. J. Hamilton», Annales E.S.C., 1949; «Le temps du Quichotte», Europe, 1956, etc.), del seu petit llibre publicat dins la col·lecció Que sais-je? de PUF, Histoire de l’Espagne (primera edició de 1947), fins al punt que la proposta de Labrousse, que s’avançava així a la designació del seu (probable i desitjat) substitut no podia generar massa oposició. El marxisme públic i reconegut de Pierre Vilar potser podria haver suscitat recels, en alguns casos motivats pel que podríem anomenar els «efectes de la guerra freda», però el comportament sempre respectuós amb les institucions universitàries que mostrava Vilar i la seva manca de militància (o partidisme) les hauria desactivat completament, de manera que, tot i que s’expressava en nom propi, en realitat a Estocolm ho va fer en representació d’una part significativa de la història econòmica tal com s’entenia llavors a França.
Podem valorar retrospectivament els importants efectes que això tenia, ja que Vilar hi va incorporar una posició indubtablement «marxista», no exempta de visions polèmiques però sobretot inspirada en la preocupació per valorar la possibilitat de recórrer als conceptes fonamentals del marxisme en la reconfiguració d’una història sensible a la idea de tenir en compte seriosament el contingut de l’anàlisi econòmica, i no només les dades superficialment útils.
La motivació de Pierre Vilar en les seves aportacions hi era ben explícita: afavorir la cooperació entre especialistes en anàlisi econòmica i historiadors centrats a consolidar una història sintètica i «total» tenint en compte de manera seriosa i fonamentada, i no anecdòtica, els coneixements i les pràctiques dels economistes, un tema que reprendria amb motiu d’un brillant article («Pour une meilleure compréhension entre économistes et historiens. Histoire quantitative ou économétrie rétrospective») publicat a la Revue historique l’any 1965 (Vilar 1982c: 295-313). Tanmateix, la problemàtica desenvolupada per Vilar a Estocolm, les seves «reflexions metodològiques», no equivalien a una adhesió incondicional dels historiadors als principis dels economistes i és en termes de «confrontació» que conceptes com «anàlisi econòmica» i «anàlisi històrica» es mobilitzen conjuntament amb l’objectiu de fer coincidir, al voltant del tema del «creixement», els resultats de les recerques d’uns i altres. I aquesta convergència no es produeix esbiaixadament, a través del mecanisme d’una suma passiva, sinó com a resultat d’un esforç rigorós d’assimilació crítica de les posicions teòriques dels economistes i de les dades generades pels historiadors a partir de les fonts. L’objectiu final pretès, que adquiria la significació d’una veritable prova de fe científica, Vilar l’exposava sense vacil·lar: «La finalitat última d’aquestes reflexions, que dissortadament és difícil d’assolir, seria un programa d’història total que fins ara només s’ha atrevit a exigir el marxisme i que articularia l’esperit de la recerca històrica» (Vilar 1982c: 14). En aquest punt caldria recordar que Pierre Vilar, historiador de professió i marxista d’elecció, sempre va situar la història com una ciència bàsica al camp de les ciències socials i humanes, tal com ho recordava l’any 1973 a la seva crítica a l’estructuralisme d’Althusser:
El marxisme es basa a pensar-ho tot històricament. Que arran d’això se’n desprengui o no un «historicisme» és (com en el cas de l’humanisme) un problema lèxic. Només em malfio de les negacions apassionades [...] La història es pensa en l’espai, i també en el temps.
I en paraules de Marx: «La història universal no ha existit sempre: en la seva faceta d’història universal, la història és un resultat». I si Marx va poder, segons Vilar, arribar a aquesta conclusió fonamental és perquè: «va ser el primer economista de nivell que va reconèixer i difondre sistemàticament com la teoria econòmica es pot convertir en anàlisi històrica i com les exposicions històriques es poden convertir en història raonada (la cursiva és nostra)». Qui podria negar-ho avui dia? L’informe presentat l’any 1960 a Estocolm formulava un gran programa de recerca per a una «història raonada» que hauria extret de l’estructura conceptual del marxisme la major part dels mitjans d’anàlisi.
Tanmateix, considero que el text transporta les exigències teòriques més enllà del que permetia el tema tractat, per les restriccions en l’ordre del dia de la primera conferència internacional d’història econòmica. A banda d’allò que hi planteja amb relació als temes del «desenvolupament» i el «creixement econòmic», Pierre Vilar hi exposa sota la capa d’una possible «història raonada» l’ambició d’una «història total», és a dir, d’una