tècniques i dels coneixements tecnològics. Pel que fa als períodes antics, l’únic esment fa referència al llibre, valuós al seu moment però totalment idealista, de Roland Mousnier Progrès scientifique et technique au 18e siècle (Mousnier, 1958). D’alguna manera, aquesta distància adoptada voluntàriament, acrítica en relació a les aportacions del pensament econòmic neocapitalista, expressa el retard teòric observat entre els marxistes sobre el moviment que havia de passar de la mecanització a l’automatització i d’aquesta fase inicial a la revolució informàtica que ha transformat tots els processos de treball i de gestió econòmica. Tanmateix, Vilar es mantenia atent i lúcid. Sens dubte, observava el gran perill que podia suposar un retard i la seva voluntat de diàleg constant amb els economistes de l’altre extrem ho demostra a bastament, malgrat que ell mateix només fonamentava les seves anàlisis conceptuals bàsiques en els textos canònics de Marx, de vegades de Lenin (pel que fa al desenvolupament del capitalisme) i en pocs més. Sobre la «qüestió nacional», tema en què la seva aportació al coneixement històric és incontestable, parla explícitament de l’argumentari leninista, aplicat per Stalin,[3] ignorant visiblement (entre 1960 i 1961) la seva aplicació pràctica real, especialment durant la Segona Guerra Mundial, amb el xoc decisiu amb el nazisme. Tot mesurant els perills d’un retard entre els investigadors marxistes, Pierre Vilar ofereix a l’audiència d’Estocolm una explicació que segurament anava carregada de lucidesa. En constatar que els sociòlegs no van dur a terme el programa metodològic que Marx havia elaborat per transformar l’anàlisi econòmica en anàlisi històrica (i per tant, sota el seu prisma, política), va escriure: «Atès que la sociologia no marxista va rebutjar aquest mètode i que els marxistes (els qui compten – la cursiva és nostra) s’han preocupat més per fer història que no pas per escriure-la, encara no disposem pràcticament d’una historiografia basada en l’anàlisi econòmica, ni d’una economia que integri la història» (Vilar 1982c: 23). Segurament pensava que li tocava contribuir a eliminar el handicap que limitava la influència del marxisme entre els historiadors i els economistes, i potser més enllà.
Entre 1959 i 1960, quan Pierre Vilar traçava dins el marc del seu seminari a l’EHES les línies mestres d’allò que es convertiria en l’informe d’Estocolm l’agost de 1960, el tema del «socialisme» —que encara no es qualificava de «real»—- es plantejava en termes que avui dia podrien semblar insòlits als més joves: llavors havia passat menys temps entre 1928 (quan es va acabar la NEP a la Unió Soviètica) i 1960, amb els quatre terribles anys de la guerra entremig i els primers i desastrosos anys de la reconstrucció, que no pas entre 1960 i el final de la URSS i del «socialisme real» a Europa, de 1989 a 1991. Pierre Vilar pensava encara, igual com Labrousse o com Braudel —només cal que recordem el manual d’aquest darrer autor en relació a les civilitzacions contemporànies, inclòs als plans d’estudis dels darrers cursos de secundària (Braudel, 1987)— que el «creixement» estava i estaria al costat dels sistemes basats en les estructures socialistes de producció, situades sota el control de l’estat, tot i lamentar-ne o rebutjar-ne el despotisme. Al seu informe, aquest tema només es tracta tangencialment, però el seu compromís amb una revolució social que suposadament havia de conduir a un creixement quantitatiu de la producció com a pas previ per satisfer les necessitats socials i culturals de les masses, era inequívoc. No obstant això, palesava determinades inquietuds, tal com podrem comprovar a l’exemple següent, que no sabem a qui anava adreçat:
D’altra banda, com més produeix un país, més dedica sense massa problemes una part del seu producte a les activitats de poder. I a l’inrevés també. Qualsevol excés de sostracció realitzada sota aquest concepte pot afectar negativament ja sigui el consum o la inversió o bé totes dues coses alhora. (Vilar 1982c: 63)
Una altra raresa en el marc d’un informe destinat a la història del creixement econòmic és la idea, adoptada de les tesis plantejades per Mao Ze Dong, sobre la inevitabilitat de les guerres i l’afirmació de la victòria última del nombre d’humans, més enllà de les pèrdues, per damunt de la potència militar material. En aquest cas, Vilar es fa ressò d’un ampli debat a l’interior del moviment comunista internacional que tornaria al primer pla l’any següent, amb la conferència internacional dels vuitanta-un partits comunistes i obrers i que va conduir, com ja sabem, a un gran cisma i a la crisi del comunisme mundial. «Avui mateix, —escrivia Vilar— quan la força militar sembla que depèn només d’aparells, es demostra que els països sobrepoblats, si accepten uns costos humans notables, poden oferir importants capacitats militars» (Vilar 1982c: 43), comentari que la nota 103 afegida posteriorment explica d’aquesta manera: «Les guerres d’Algèria o Vietnam ho han demostrat. I els xinesos sovint han manifestat que són els únics que podrien sobreviure a una guerra atòmica.»
Finalment, per acabar d’observar des de l’òptica d’una reflexió contemporània el panorama del marxisme teòric i polític de Pierre Vilar, cal destacar també el seu qüestionament dur i poc matisat de les teories, malgrat que aleshores eren una mica confuses i que tot just començaven a plantejar-se, relacionades amb el mal que després coneixeríem com «la societat del consum», punt de partida dels programes de «creixement zero», els principis fundacionals dels quals exposarà el prestigiós «club de Roma» i més endavant el «pla Manscholt». Per tancar l’exposició a Estocolm, Pierre Vilar confronta les «ideologies del progrés» basades en el «creixement quantitatiu dels béns materials, considerat com una condició de progrés, entès com a noció més àmplia, intel·lectual, social i moral» a «les ideologies fervorosament hostils a aquesta identificació» que interpretava com una important amenaça de retrocés. Sota la seva òptica, en referència a la gran crisi de 1930 (i amb aquestes paraules conclou l’article) «l’actual ideologia antiproductivista» és el signe «d’una nova crisi general».
Per acabar, miraré de valorar la importància de l’informe d’Estocolm dins el conjunt de l’obra de Pierre Vilar, que considerava aquest llarg assaig com una de les seves contribucions principals a la metodologia de la història. No és casualitat que l’any 1982, entre els disset articles del recull Une histoire en construction, l’article «Croissance économique et analyse historique» ocupi el primer lloc de la primera part, «Pour une problématique du développement». Som conscients que la classificació dels articles en les quatre parts que formen el recull no respon a un ordre cronològic sinó temàtic i semiològic. Tres articles anteriors al que hem esmentat són temporalment anteriors: un de 1953, «Problèmes de la formation du capitalisme» (Vilar 1982c: 125), publicat a Past and Present i «Histoire des prix, histoire générale. Un nouveau livre de Earl J. Hamilton» (Vilar 1982c: 154), publicat a Annales ESC el 1949, que ocupen la quarta i la cinquena posicions del recull a la segona part, «Structures et conjonctures dans la problématique historique». A més a més, un article de 1956, «Le temps du Quichotte» (Vilar 1982c: 233), ocupa la novena posició del recull i l’article de 32 pàgines publicat el desembre de 1960 a Studi storici, del mateix any que l’article presentat a Estocolm, i titulat «Marxisme et histoire dans le développement des sciences humaines» (Vilar 1982c: 320) se situa a la catorzena posició. A banda d’això, aquest darrer article completa, il·lustra i desenvolupa d’una manera en ocasions força polèmica diversos punts de teoria i crítica, tractats de passada o no a Estocolm l’estiu de 1960. Considero, per tant, que si Pierre Vilar va optar per situar al capdamunt del seu recull l’informe que va presentar a la conferència d’Estocolm havia de respondre a una opció estratègica i de principis, per tal que alumnes i lectors copsessin el sentit general de la seva tasca d’historiador en el moment de fer balanç, coincidint amb la seva jubilació com a professor de la Sorbona.
Potser la meva conclusió és exagerada, ja que, al capdavall, Vilar podria haver-se equivocat en l’apreciació crítica que va aportar a la seva obra. Tanmateix, després de llegir-lo i rellegir-lo, no crec que sigui així. Ben al contrari, els anys 1981 i 1982, en reflexionar sobre la seva trajectòria d’historiador i la seva carrera professional, Vilar devia situar aquell moment, el moment en què acabava la redacció i la preparació de la defensa de la tesi sobre Catalunya, un moment en què després de les voltes de la vida, la guerra d’Espanya, la captivitat, el difícil retorn a la vida normal i l’experiència espanyola, com el moment en què