polítiques i la multiplicació dels debats intel·lectuals seria causa i efecte de la deslegitimació precipitada del franquisme i de la seua conseqüent desaparició».1 Es podria afegir que no només de les revistes polítiques (Triunfo, La Calle, Argumentos, Sistema, Serra d’Or, Taula de Canvi, Ajoblanco, Ozono, El Viejo Topo, Vindicación Feminista, Zona Abierta, Leviatán, etc.), sinó també d’unes altres que aspiraven a fer periodisme deslligat de les mordasses i els entrebancs que la dictadura havia imposat. El periodisme havia canviat, i molt, al món, mentre que al País Valencià vivia, com a la resta de l’Estat, una letargia prolongada (Gómez Mompart i Marín Otto, 1999). Les noves generacions de periodistes, que despertaven a la vida professional en aquells anys transformadors, creien en el poder de l’ofici per anar construint el futur.
Els periodistes de Valencia Semanal, joves, volen fer un altre periodisme i esdevenir un referent polític. Amadeu Fabregat, l’home que lidera la redacció, havia treballat en els inicis de Cambio 16, setmanari nascut en 1971, i l’agafà com a model. No pretenia ser la revista dels intel·lectuals brillants, sinó un setmanari de periodistes que sabien informar sense renunciar a una bona factura estilística, que sabien escriure el titular cridaner i que eren conscients que no hi podia haver cosa més atractiva que contar la realitat en moments canviants. Cambio 16 havia sabut guanyar-se el mercat (Fontes i Menéndez, 2004: 137-255),2 per què no ho havia de fer Valencia Semanal? La primera tenia en 1976 prop de 400.000 lectors: majoritàriament eren homes, joves d’entre 19 i 35 anys, d’allò que els sociòlegs anomenaven classe mitja-mitja, amb estudis, consumidors de cultura per damunt de la mitjana i lectors de periòdics liberals. Aquest sector (target) de la població valenciana els degué semblar orfe d’una bona revista als promotors de Valencia Semanal que, a més a més, volien donar-li a la publicació un to molt particular: el del valencianisme fusterià. Joan Fuster era un intel·lectual de Sueca que havia treballat, des de la dècada de 1950, per construir un discurs nacionalista diferenciat de l’anterior valencianisme polític (Archilés, 2012). En 1976 Fuster va publicar Un país sense política on insistia en l’absència d’una burgesia valenciana amb capacitat (com havia succeït a Catalunya o el País Basc) per liderar un projecte nacionalista, en la necessitat de triar el fet nacional al qual el País Valencià s’havia d’adscriure (espanyol o català com a opcions úniques i excloents), en la identificació entre llengua i nacionalitat (el català occidental es parla a 21 de les 33 comarques valencianes) i en l’orientació popular que qualsevol aspiració nacionalista havia de procurar-se. D’açò últim, la captura de voluntats populars, podia dirne molt un setmanari valencianista amb voluntat de difondre les idees fusterianes i de construir un discurs cultural al seu voltant: Valencia Semanal. Una revista (i una època) amb un inqüestionable valor referencial en l’actualitat per poder desxifrar i entendre la política autòctona, en general, i, més concretament, la situació del socialisme valencià. Un mitjà que fa visible la traïció a la qual fou sotmés el poble valencià, com també l’espanyol, amb el trencament de l’idealisme inicial per sotmetre’s als paràmetres pragmàtics de la política.
Els primers indicis de l’anomenada Batalla de València començaven aleshores, en 1977, encara que el consens historiogràfic ha situat el principi oficial en els esdeveniments de 1979, quan fou cremada la bandera quadribarrada del balcó de l’Ajuntament de València. Era la conseqüència de la derrota de la dreta en les primeres eleccions generals democràtiques després de l’hivern feixista. El País Valencià, com la resta de l’Estat espanyol, es trobava en el clímax de la transició a la democràcia i, en l’apartat periodístic, la llei de Manuel Fraga de 1966 servia per a controlar més mansament uns mitjans de comunicació que es manifestaven, en calma però amb força, per la llibertat d’opinió i d’impremta. La Constitució, que suposaria un abans i un després en el procés democratitzador, començava a gestar-se.
En aquest delicat context aparegué per primera vegada als quioscos la revista Valencia Semanal de la mà dels seus impulsors: el director de publicacions, Amadeu Fabregat; l’exmembre d’Unió Democràtica del País Valencià (UDPV) i posterior director de l’Institut Català de Finances en el govern de Convergència i Unió, Ernest Sena; l’administrador de la publicació, José Luis Guardiola Gilabert; i Francisco Carrasco, que ocupà el càrrec inicial de director-gerent fins a la venda de la publicació a mans socialistes en maig de 1979. Valencia Semanal, segons s’ha assegurat sempre –per escrit i de paraula–, des dels inicis havia estat sustentada econòmicament per UDPV i després pel PSPV-PSOE. Aquest estudi pretendrà negar en part aquestes afirmacions i demostrar –és la nostra hipòtesi de treball– que fins i tot financerament fou un projecte plural desvinculat de les sigles polítiques, fins que en maig de 1979, al voltant d’un any abans de desaparéixer, fou venuda al PSOE. L’escassa documentació existent encara avui –en mans d’alguns dels protagonistes principalment– ens ajudarà a desmitificar aquestes afirmacions i a fer una anàlisi del discurs des d’un prisma multidisciplinari que conjumine l’estudi històric i periodístic.
És cert que u quan es fa responsable d’una determinada empresa, la seua obligació és donar confiança als treballadors i dir-los «ací no passa res» i per tant quan hi havia mancança de mitjans econòmics i jo els donava ànims i els deia que no faltaria de res endavant, la gent reflexionava sobre el que jo tenia darrere. Però no hi havia res, sols un voluntarisme desorbitant i una determinada xifra econòmica que s’acabà ràpidament, perquè el projecte pretén fer les coses ben fetes i per a això, la primera premissa és pagar bé als treballadors [ES].
Són paraules del màxim propulsor de la publicació, l’exmilitant d’UDPV Ernest Sena. La seua presència en l’equip de direcció féu assenyalar directament aquest partit democratacristià com l’artífex del projecte periodístic setmanal. Tanmateix, VS pretengué situar-se com un òrgan plural de discussió social i política, allunyat de les sigles partidistes, en el qual es poguera crear opinió pública en una ciutat com València, dominada per dos rotatius com Las Provincias i Levante, controlats per forces distants, però sobretot, en una societat valenciana fortament dependent de la creació d’opinió arribada des de Madrid.
La revista va ser fruit de la convicció d’un grup d’idealistes valencians que van creure en una iniciativa periodística amb més voluntarisme que mitjans econòmics o professionals, en un intent per combatre pretensions de les elits polítiques i els poders fàctics hereus del franquisme. VS es va oposar a entendre la transició com una operació política dissenyada per aquests hereus i va mostrar el seu suport mediàtic als moviments socials que havien provocat la crisi del franquisme des dels anys seixanta. Va apostar per la una configuració d’un govern valencià paral·lel (en la idea dels parlaments de paper) amb una clara convicció de pedagogia democràtica, mostrant en tot moment el desencís que l’esdevenir de la transició estava provocant en amplis sectors de la ciutadania. El setmanari nacionalista fou centre docent de periodistes i ben prompte els seus «atrevits» articles es convertiren en un punt de referència per als mitjans de comunicació valencians i per a l’opinió pública. Així, malgrat el suport econòmic democratacristià, personificat en Joaquín Maldonado i Vicente Ruiz Monrabal –que van avalar molts projectes periodístics en favor de la democràcia, però no tingueren una participació especialment destacada en VS–, la nòmina de periodistes i col·laboradors que formaren part de la redacció de la revista, pràcticament tots amb la carrera periodística per davant, procedia de diferents opcions ideològiques. Amb el pas dels anys, molts d’aquests periodistes i escriptors que participaren en el projecte de Valencia Semanal han nodrit amb la seua qualitat periodística molts dels mitjans de comunicació valencians: Josep Vicent Marqués, Rosa Solbes, José Luis Torró, Rafael Ventura, Josep Lluís Sirera, Carmen Raneda, Ferran Belda, Javier Valenzuela, Miguel Ángel Villena, Jesús Sanz, Salvador Barber, Enrique Cerdán Tato, Ernest Lluch, Toni Mestre, Josep Piera, Pilar López... la llista podria continuar. Joves periodistes i també intel·lectuals que aleshores tenien les primeres experiències professionals i que amb posterioritat han ocupat llocs de rellevància en mitjans de comunicació nacionals i estatals.