sense capacitat per aprofitar el que Bloch anomena l’excedent utòpic dels moviments d’emancipació. Ho aconseguí el nou règim, a més, a través de la utilització dels fons públics i els aparells de l’Estat per l’exigència, entesa com peremptòria, de controlar el pensament de la població i inocular-hi la realitat que «calia» creure per assegurar l’estabilitat de la nova etapa. Sense els oblits i els abusos no és possible entendre determinants relats que acaben convertint-se en memòria col·lectiva a través dels mitjans de comunicació, nou camp de batalla pel que fa al nou període democràtic espanyol. Durant dècades (com definiren Berger i Luckmann) es va construir un món que es donava per descomptat, es va generalitzar una apropiació simbòlica del passat com a instrument polític per controlar favorablement (amb la correlació de forces de cara) els consensos i conflictes. Uns consensos que reproduïen molts dels interessos de les velles oligarquies, a les quals simplement (a manera de reforma) se’ls aplicà les exigències de les noves oligarquies. Com defensa Marta Rovira (2014: 39), els abusos de la memòria són, en el cas de la transició, els abusos de l’oblit: «Sempre es pot explicar el passat d’una altra manera, sempre pot haver-hi una altra construcció narrativa en què variïn els protagonistes i els marcs d’acció. Per tant, la memòria és sempre producte d’una manipulació». Una manipulació que esdevé políticament rellevant quan és imposada com l’única història oficial, quan és exercida de forma canònica per mitjà de la intimidació o de la seducció, per mitjà de la por o de l’adulació. Se situà així la transició com un punt d’arribada en el qual semblaven satisfetes moltes de les pretensions de la població valenciana i espanyola. Es vengué com un punt de partida i acabà sent, durant moltes dècades (i encara), un punt d’arribada. Es vengué com un motor del canvi que reportaria el nou Estat i acabà com un filtre (enormement atapeït, a més) que dificultà l’arribada de moltes de les necessitats democràtiques del país. Els nous equilibris mantingueren molt de l’ordre dels antics i afavoriren més bé poc les aspiracions de les classes subalternes. La dictadura morí en el carrer per la forta empenta del poble (l’any 1976 fou clau), però el règim perdurà en molts mitjans de comunicació, que crearen el discurs i amb ell molta de la realitat que els beneficiava. Profecies autocomplides, en diran uns. Silencis i mentides, en diran d’altres. A VS no es van permetre mai –fins i tot es van combatre– les ambigüitats en la memòria i la difusió monopolitzant del relat per ofegar possibles escletxes d’un discurs que sovint va ser utilitzat per justificar i reescriure –en contra de la veritat no escrita, potser, però sí viscuda– situacions pretèrites, sovint vinculades al franquisme i els seus protagonistes, que aprofitaren el control de la construcció del relat per introduir-se tranquil·lament en la democràcia mitjançant distorsions extremes, mitges veritats enverinades i mentides insultants.
La premsa assumeix que se li demana una posició responsable que no qüestione els fonaments de la transició per no posar-la en perill i acompanya el canvi polític pràcticament sense capacitat de crítica, convertint-se (voluntàriament) en un aparell més de l’Estat en el seu control del discurs preeminent. El procés constituent que naix al carrer es tanca a les institucions –on perdura molt del franquisme, cas paradigmàtic és la judicatura– i als ens comunicacionals, protectors d’un statu quo que els posiciona al capdavant d’un mercat canviant i inestable. VS aposta per estils i prioritats informatives rupturistes que trenquen amb l’amable maquillatge amb què la dictadura pretén disfressar el paper en la història de nombrosos personatges per fer-los un lloc en la naixent democràcia.
Mentre la Segona República –no cal recordar que havia sigut la darrera democràcia coneguda al país– fou presentada sovint com un exercici polític llunyà, exòtic i inclús caòtic, del franquisme sols es vingué a recuperar allò que podia ser utilitzable en la nova etapa plural després de la mort del dictador, en un missatge que inclús calà en determinades forces d’esquerres, que volgueren oferir preeminència en les oportunitats obertes i exigir-se a oblidar. En aquest clima, exigir responsabilitats als responsables criminals de la dictadura suposava (o així fou venut) un exercici d’irresponsabilitat.
Contràriament, VS apostà per la construcció de referents i simbologia alternativa a l’hegemònica, reequilibrant la realitat valenciana mitjançant paràmetres silenciats durant dècades. Referents que treballaren pels valors i els beneficis col·lectius, cantants que s’expressaren en una llengua tantes vegades perseguida i condemnada, manifestants compromesos amb causes «perdudes», partits polítics minoritaris i lliures, per tant, d’exigències consensuals. En un moment, a més, en què qualsevol lectura en clau valencianista era interpretada –seguint l’estratègia polaritzant– com una visió nacionalista. L’èxit que aclapara arribà com a conseqüència de saber recollir la insatisfacció i la mobilització difoses en la societat valenciana, més per la incapacitat d’oferir alternatives útils de les classes dominants que per la capacitat de canvi dels estrats populars, sobretot a partir de 1977, quan decau la pressió al carrer. Contra alguns «creadors de discurs i realitat» com VS apareix la capacitat de reacció de les elits de dretes per configurar respostes ciutadanes mobilitzades amb conflictes ambigus i allunyats de la discrepància tradicional entre «dalt» i «baix». Al territori valencià, una Batalla de València que s’emmascara en el conflicte dels símbols intentà reintroduir velles jerarquies i legitimitats amb el suport dels aparells de l’Estat. La legitimitat de l’oposició franquista convertida en equips de govern fou combatuda amb la força de la convicció (mitjans de comunicació) i la coacció (violència de tot tipus permesa per l’Estat). L’oligarquia franquista acaba marcant el discurs i el tempo polític per a mantenir molts dels equilibris antics, mentre les aspiracions ciutadanes –sovint mal representades per les noves opcions polítiques– se silencien amb algunes aportacions al nou organigrama estatal. Dins aquest marc, VS fou com una coma en l’escriptura, necessària per a entendre el relat de la transició. No aconseguí configurar-se com un punt i a part i ni molt menys com un punt final, però sense el signe de puntuació que introduïren en la frase els Sena, Carrasco o Fabregat no és possible entendre la història del País Valencià.
L’etapa intensa de la transició, pel que fa a la política, abraça des dels mesos anteriors als comicis electorals generals de 1977 fins al «frustrat» colp d’estat del coronel Tejero en febrer de 1981. VS s’emmarca totalment dins aquesta època: aparegué poc després i desaparegué poc abans d’aquests esdeveniments situats als pols. Les eleccions generals celebrades l’any 1977 foren guanyades per les formacions polítiques d’esquerra al País Valencià (PSOE-PV, PCE-PCPV i PSP-PV) per davant de la dreta representada per la Unión de Centro Democrático, Alianza Popular i la Candidatura Independent de Castelló (CAIC). El País Valencià sorgia d’aquestes eleccions com una nació clarament d’esquerres però amb un missatge que obrí molts ulls cecs d’utopia, entre ells a alguns dels artífexs de la revista que centra aquest estudi. Les dues formacions nacionalistes (Partit Socialista del País Valencià-PSPV, socialista, i Unió Democràtica del País Valencià-UDPV, democratacristiana) van ser apartades a un segon plànol de l’esfera política valenciana, obtenint uns resultats prou decebedors.
Segons Alexandre Crespo (2003: 6), «malauradament per a les aspiracions nacionalistes, les eleccions de 1977 representaren la creació d’un sistema de partits polítics valencians diferent al model de la clandestinitat, model basat en les forces d’obediència estatal, més o menys valencianitzades, i que deixà fora del parlament les organitzacions d’estricta obediència valenciana». Sanz i Nadal (1996: 246) havien dit abans: «Mai tants van saber explicar tan malament l’estima pel seu país i la passió per la seua terra, i van aconseguir tan poc com a col·lectiu».
Aquella decebedora derrota d’UDPV i PSPV –decebedora per a la intellectualitat nacionalista– facilità l’aparició de Valencia Semanal. La celebració de les eleccions i la victòria de l’esquerra va repercutir decisivament en la mobilització ciutadana i política a favor de l’autonomia, que va tenir tres dates que destacaren en aquells moments: la constitució del Plenari de Parlamentaris del País Valencià amb tots els diputats i senadors valencians l’agost de 1977; la multitudinària i històrica manifestació del 9 d’Octubre de 1977 i la constitució del Consell del País Valencià –govern preautonòmic– en març de 1978.
La