podien evitar la completa desprotecció de les costes del Principat (Hernández, 2012).161 Al llarg de la centúria, les accions barbaresques i l’amenaça turca sobre les riberes cristianes van ser un malson constant que de tant en tant es feia real. Joan de Borja clamava contínuament per tal que la corona s’ocupara del perill pirata, ateses les contínues incursions per la costa que ocasionaven danys a persones i hisendes, presa de cristians i fugida de moriscos. Els captius cristians, sobretot si eren «valuosos», suposaven un negoci sucós per als corsaris. A Menorca, el 1540, els fets van ser greus. Així, el Consell Reial d’Aragó informava Borja, en aquell moment lloctinent de Catalunya:
entre los otros daños que ha recibido la dicha villa [Mahó] después que Barbarroja la destruyó ha sido no pequeño el de las viñas por no conrearse, las cuales están muy perdidas y maltratadas a causa de los más de sus dueños son muertos o cautivos de Barbarroja, por lo qual tiene la dicha villa mucha necesidad [...]. Suplicamos humildemente que tuviésemos por bien de preveer que los dichos trigos no se saquen fuera...162
És evident que la ràtzia de Barba-rossa havia causat carestia i pobresa a Mahó. En conseqüència, els menorquins s’oposaven a traure el blat per abastir les naus de l’estol reial. Deu anys després, trobem més notícies dels corsaris a la costa valenciana. Ens ho conta Francesc de Borja: «y también por andar Gargut arrayz por estos mares, tan vezino a Gandia, que, ha media jornada, ha tomado una villa de 400 casas, que se dize Cullera, aunque, bendito N. S., no han llegado las personas que tomó a doze...».163 Pot ser que Borja no tinguera encara prou informació o que intentara minimitzar la importància dels fets però l’assalt i saqueig de Cullera pels corsaris de Dragut era un perill massa pròxim per no tenir-lo en compte.164 Borja es troba exercint de duc i li preocupa la defensa del seu territori. Així ho demostren les seues decisions. Una de les primeres mesures preses, quan va arribar a Gandia, va ser la construcció de la muralla.165 Per altra banda, hi havia connexió entre els corsaris i els moriscos valencians, de forma que sovint algun grup d’aquesta minoria embarcava amb els seus correligionaris. Francesc de Borja va decretar dures penes dirigides a tallar qualsevol intent de fugida de la població morisca. Des de Castelló de Rugat, el quart duc disposava:
Primo, que ningú sia gosat, així home com dona, ab ses mullers e familia de la present Baronia de Castelló, chics e grands que de sa pròpia terra eixirà e se’n irà o serà trobat que se’n vaja per a embarcarse y passar-se’n en terra de moros sia encorregut y de facto encórrega en pena de perdre la vida y tots sos béns, applicadors als cófrens de sa señoria y en la mateixa pena encórreguen los traginers y mariners y altres persones que en les dites coses consentiran, daran consell favor y ajuda.166
Les ordres continuen, amb el mateix tarannà, per als que se’n van cap a la costa, amb intenció de fugir a terra de moros, o aquells que tinguen relació amb «moros o turchs que van ab fustes, robant y cativant per la costa del present regne...».167 La cosa no anava de broma. La permeabilitat de la costa i els contactes dels moriscos amb els corsaris eren presents a la Safor. A principis de segle, hi ha documentada una notícia sobre pirates moriscos d’Oliva, com el capità Balaguer que va comandar un estol de sis vaixells (Alonso, 1998).168 Per altra banda, uns deu anys després que Francesc de Borja dictara les disposicions esmentades, els germans Alicax i Caxeta, també moriscos olivers, havien aconseguit passar a la costa d’Alger i es dedicaven a l’activitat corsària. Alicax, després de participar en el saqueig de Menorca i d’emportar-se 20 famílies del raval d’Oliva, fou agafat per galeres cristianes i reclamat per la Inquisició. La història acabà dramàticament atés que el corsari fou cremat a València el 1576, mentre que el seu germà, en venjança, aconseguí que mataren, lapidant públicament, fra Miquel d’Aranda, sacerdot captiu de l’orde de Montesa que havia comprat per intentar el canvi amb Alicax.169
7.2 Comptes i baralles al Regne de València
Les bandositats entre la noblesa valenciana tenien una llarga tradició. Al segles XIV i XV, famílies com els Vilaregut, Soler, Cervelló, Centelles, i Maça de Liçana havien protagonitzat enfrontaments, assassinats i batalles campals (García Martínez, 1980: 34-40). La bel·licositat d’alguna nissaga era tan extremada que figurava a la divisa.170 Els conflictes seguien rebrotant, periòdicament, durant el segle XVI. El 1540, Joan de Borja relata un episodi dramàtic que va ocórrer a Ontinyent:
Estando en esto ha habido que quatro hombres de los principales de Ontiniente mataron el primer día de Pascua [25 de diciembre], sobre paz y tregua, a un mancebo pariente de los Rocas y amigo mio, lo qual ha traydo aquella tierra a punto de perderse, porque con ser muchos los parientes y valedores de entre essas partes y con apoderarse los del muerto de la villa, y por querer los que estaban de fuera que eran los más vasallos de don Pero Maza, quien es valedor de los matadores que después han sido justiciados, entrar a sacarlos de la Yglesia, a donde se havían recogido, crea vuestra merced que estuvieron muy cerca de hazer un hecho del diablo, porque se juntaron de entreambas partes cerca de dos mil hombres. Si el duque de Calabria en persona no fuera allá, y con la parte que tenían los Rocas les entraron en la iglesia y los sacaron y los justició aquella noche antes que el duque llegase, la gente que don Pero Maza envió a valer a los de la iglesia, donde los tenían cercados el gobernador de Játiva y otro surrogado en la misma villa y unos alguaziles que estaban allí. Dizen que hicieron algunos desacatos y resistencia de manera que después de justiciados los otros y allanado el tumulto de la villa, el duque envió un alguazil a prender a don Pero Maza mandándole que fuese con él a Valencia...171
Quins eren els protagonistes de la baralla? Per un costat, apareixen els Roca i, per l’altre, Pero Maça, dels Maça de Liçana, senyors de la Baronia de Llutxent, entre altres dominis (Ardit, 2012; Iborra, 2015). El duc Joan donà suport a Pero Maça i demanà consideració per la seua edat i respectabilitat. La intervenció personal del duc de Calàbria, màxima autoritat del Regne de València, confirma la importància del conflicte que degué somoure la vila reial d’Ontinyent. El mort inicial i l’execució dels suposats assassins va crear una situació explosiva. Prop de dos mil homes, entre les dues parts, podien muntar-ne una de ben grossa i fer córrer la sang a boquera.172
A l’època gandienca de Francesc de Borja, els bàndols havien creat un ambient tan enrarit que el duc diu que hi havia:
aborrescimiento entre cavalleros y el pueblo, y entre cavalleros y la justicia, y entre cavalleros y cavalleros, por donde viene a estar esta çiudad [Valencia] como la de Babilonia, llena de confussión y de miseria, tanto que, si en mi huviesse alguna sombra de caridad, podría llorar sobre ella por verla qual la veo.173
Davant de l’ombrívol panorama, Borja intentarà posar pau i ordre. Va arribar a escriure que la decapitació dels presos, per suposat amb les garanties processals escaients, estaria ben vista per tot el Regne. La informació que maneja inclou acusacions tan greus com una conxorxa contra el duc de Calàbria (Iborra, 2015). En darrera instància advoca per una justícia neutral: «en lo que se huviere de hazer se haga por términos de justicia, y por juezes rectos y despassionados».174 Aleshores, però, cap dels presos era parent o amic del duc de Gandia, segons ell mateix accepta. Tanmateix, va mediar en l’excarceració de nobles. Entre altres, estaven empresonats membres dels Boil, Martí, Ferrer o Lladró (García Martínez, 1980: 34-40).
Anys després, apareix als documents un altre esdeveniment violent emmarcat en un conflicte en què participen els Borja. Ho refereix la duquessa viuda al germà: «Por la carta de v. s. del 11 deste veo la demasiada razón que hay para quexarse de la negligencia que todos tenemos en escrivir a v. s., y sin comparación más del descuydo que ha havido en avisar del suceso y desgracia de don Gaspar Centellas».175 La desgracia al·ludida de Gaspar Centelles era que fou víctima d’una pallissa, propinada per criats del duc de Gandia, prop de la catedral de València. Sembla que Carles de Borja estava ofés per una carta del baró de Pedralba. La descripció dels fets apareix al dietari de Jeroni Sòria:
Fon que diumenge a 8 de maig, 1552, a les cinch hores després dinar, lo Duch de Gandia, nomenat don Carlos de Borja, feu pegar de bastonades a don Gaspar de Centelles, jermà de don Miquel de Centelles, senyor de Pedralba; e fon que de part