donà la lletra al dit don Gaspar; y en haventla y dada, ans de legirla li dix: «y esto me ha dado mi Señor el Duque que le dé»; y li pegà una bastonada al front, de hon isxqué molta sang; y lo dit don Miquel en havent rebut, los corregué fins a Sent Martí y may los pogué alcansar.176
Les discrepàncies o malentesos entre Carles de Borja i Gaspar de Centelles eren importants, però la violenta reacció del jove duc va ocasionar una commoció entre la noblesa valenciana. El rerefons de la polèmica foren les negociacions per al casament del comte d’Oliva Pere de Centelles amb Hipòlita de Zúñiga i Requesens. Aquell episodi va precedir un llarg conflicte nobiliari dels Borja i els Figuerola contra els Pardo de la Casta i alguns Centelles. L’enfrontament va comportar la intervenció reial i el desterrament dels caps de grup, inclòs el mateix Gaspar. Fins i tot, Ignasi de Loiola va intentar posar pau, des del bàndol dels Borja, naturalment.
Paga la pena afegir algun comentari sobre la figura d’aquest cavaller apallissat. Gaspar de Centelles i Moncada era fill d’Eimeric de Centelles i fou baró de Pedralba. Nat cap al 1510, va rebre una sòlida formació humanística. A la mort de son pare, va fer una vida cortesana i militar seguint l’emperador (1546-1548), i actuà com a portantveus del braç militar a les corts aragoneses. Més endavant, va encapçalar un grup d’intel·lectuals, crítics amb l’ortodòxia catòlica des de postures diverses, que van evolucionar de l’erasmisme a la Reforma. Segimon Arquer i Jeroni Conqués eren els ideòlegs del nucli de Pedralba, on s’enquadrava també Miquel Centelles, de la branca dels barons d’Almedíxer i, probablement, Pere Joan Nunyes. Gaspar Centelles fou acusat de luteranisme i pres pel Sant Ofici vers 1562-63. Centelles, que primer havia intentat eludir el càstig de la Inquisició, al final renuncià a tota defensa i menyspreà les pressions per retractar-se dels seus errors. Argumentà davant els seus jutges que els doctors de l’Església primitiva no havien consentit mai «que se matasen los hereges, sino que se les apremiasen y se enseñasen para que se convirtiesen». Els seus raonaments no foren atesos i fou cremat a la foguera el 1564.177
Després de la batussa, per encàrrec, a Gaspar de Centelles, les bregues amb morts i ferits continuen. El 27 de gener de 1554, Dídac de Borja i Gabriel Figuerola, al cap d’un escamot a cavall, van assassinar Dídac d’Aragó, fill bastard del duc de Sogorb. Dídac i Felip Manuel, tots dos germans de pare de Francesc de Borja, foren empresonats.178 Quasi vint anys després, Dídac de Borja serà executat per ordre reial.179
7.3 Bandolers i justícia a Catalunya: una lluita poc saludable
Un important focus de violència era el del bandolerisme català. Hi ha abundant bibliografia sobre el tema. Braudel (1987) l’insereix dins del bandidatge mediterrani, l’origen del qual seria molt remot. Per a Joan Reglà (1969) fou un fenomen de les muntanyes, mentre que Pierre Vilar el situa també a l’àmbit urbà, amb la ruralia com a refugi necessari (Sales, 1989; García Cárcel, 2012). Segons Bernat Hernández (2012), el bandolerisme a la Catalunya del segle XVI estaria determinat per un gran poder feudal amb enfrontaments interns que el poder reial no controlava. No hi ha un bandoler marginal i individual, sinó faccions dirigides per nobles que promouen guerres privades segons els seus interessos i les fílies o fòbies acumulades (Braudel, 1987). Reglà en distingeix tres etapes: la primera, d’incubació o arrencada, durant el regnat de Carles V (1516-1556); la segona, de consolidació i difusió, en temps de Felip II (1556-1598), i la tercera, de plenitud, a primeries del segle XVII. Aquesta darrera genera prototipus de bandolers mítics, com ara Serrallonga o Perot Rocaguinarda, dels quals la literatura es fa ressò, igual com havia esdevingut abans amb Antoni Roca, condemnat a mort el 1546.180 S’han indicat diferents factors condicionants de l’eclosió al segle XVI d’un fenomen d’arrels antigues. A banda de les ancestrals bandositats nobiliàries, Xavier Torres (1991) assenyala l’existència d’una pagesia antisenyorial a les darreres dècades del xv, conseqüència de la guerra civil de 1472, que havia ocasionat confiscacions, donacions i usurpacions de rendes i títols, amb la corresponent recialla de reclamacions i litigis. També hi havia els conflictes fronterers amb França, agreujats pels intents de recuperar el Rosselló i la Cerdanya. Quadrilles armades anaven d’un costat a l’altre del Pirineu, al servei del rei de França o del Principat, segons convenia. Cal afegir-hi encara una crisi de cereals, i per tant de subsistència, que va ser un veritable drama a la Catalunya de mitjan segle XVI. Fins i tot caldria considerar la manca de llocs de privilegi o promoció per a la noblesa catalana, cada vegada més apartada d’una cort llunyana que repartia els càrrecs preferents entre els senyors de Castella (Reglà, 1969). Tot plegat, ocasionaria un ambient afavoridor de la conflictivitat interna i de la delinqüència.
Francesc de Borja va exercir el seu virregnat durant tres anys i mig, d’agost de 1539 a març de 1543 (Canellas, 2010). El període correspon, per tant, a un moment de creixement del bandolerisme que es consolidarà a la segona meitat del segle XVI. És també una etapa de transició entre les bandositats feudals i el bandolerisme popular. La Pragmàtica de 1539 seria una probable línia divisòria de les dues etapes (Marcelle, 1980). Els documents dels MB ens ofereixen abundants testimonis.181 Pel juny de 1539, Carles V atorgava els poders al nou lloctinent general, i li encomanava tot un programa d’actuació per tal de posar ordre al Principat, especialment en allò que afectava la justícia criminal, atesa la situació de deteriorament: «es tanto el concurso de los bandoleros y gente de mala vida, que cada día se han seguido y siguen mil males, teniendo los pueblos oppresos y tan temorizados, que no bive seguramente la gente de la tierra en sus casas...».182 Es tractava de fer sentir la pressió de l’autoritat sense perdre benvolença quan calguera: «y no menos hos hayan de temer los dichos offitiales y ministros como los mesmos delinquentes, usando con ellos la severidad y reprehensión y amor y buen tratamiento, y, quando el caso lo requiriesse, del castigo merescido...».183
Borja no havia anat al regne de Xauxa, sinó a un Principat conflictiu. El manament imperial situava les bandositats com un dels problemes més importants d’una llarga llista en què figuraven: l’abús de les immunitats eclesiàstiques, els favoritismes en l’aplicació de la justícia, l’excessiva llibertat en la circulació d’armes, etc. A banda dels aspectes generals sobre defensa de fronteres i reforçament de costes, les bandositats importants són repassades per Carles V, amb nom i cognoms. Entre altres, apareixen la rivalitat entre els Pujades i els Sentmenat, o el revoltat i perillós Cadell. El paquet incloïa també qüestions de salubritat i d’alimentació, com la proposta de millorar el pa a Barcelona, i, fins i tot, qüestions de moralitat, com l’excessiva llibertat d’alguns convents de frares i monges. A totes aquestes tasques havia de fer front el lloctinent, però el bandolerisme era prioritari. Per damunt del rigor necessari, calia observar contenció i tacte, per tal de no guanyar-se resistències innecessàries. De vegades, però, era prioritària la fermesa. Borja ho sabia. L’emperador, cap a finals d’any, li ho recorda:
E porque veáys quánta necessidad hay que procedáys rigurosamente en estas cosas criminales, os enviamos la letra que havemos recebido de Meca sobre la muerte del veguer y procurador del obispo de Urgell [...] y es el caso tan feo, y la temeridad y protervia del Cadell tan descarada que conviene por todas la vías que possible sea [...] perseguir a él y a sus sequaçes, de manera que vengan en manos de la justicia, y sean exemplarmente castigados; y como por otra se os scrivió, es muy necessario que toméys a manos de nuestra corte el castillo de Arseguel, y lo mesmo se haga del castillo de Jonot Lordat y de todos los otros que son fautores de malos hombres. Y si en la execución de ello hoviesse resistencias, pues que sean rigurosamente castigados...184
Carles V estava molt enfadat davant la crueltat demostrada per Cadell envers el veguer d’Urgell:
rompiendo la fe y la palabra que le havía dado, le hizo saetear y degollar crudamente, y aunque después de hecho esto, como obstinado en su mala vida, no cesa de hacer todo el mal que puede en aquella comarca. Y que postreramente ha muerto dos vasallos del capítulo de Urgel del lugar de la vanca y robado y quemado una casa.185
Joanot Cadell no estava sol. Havia participat a les revoltes de Castellbò a favor de mossén Oliver de Boteller, cap principal del bàndol. El vescomtat de Castellbò havia format part antigament del comtat de Foix i va ser incorporat a la corona per Ferran el Catòlic