del patrimoni del Temple a l’Hospital des de 1308. Després estipulava que en el cas del regne de València, el monestir de Montesa, al castell de Montesa, es quedaria amb el patrimoni dels hospitalers i templers, a excepció de la comanda de Torrent de València i les possessions a València dels hospitalers.37
Joan XXII destacava el paper que els montesians havien de jugar en la defensa del regne de València i dels cristians que hi vivien, així com en termes més generals en destacava que servirien per exaltar la Cristiandat i per a oprimir als infidels. Consignes semblants havien estat assignades als altres ordes militars en l’expansió de la Corona d’Aragó, però ara l’accent requeia en la defensa del regne i en atribuir tasques diferents als hospitalers, implicats en el rellançament del projecte croat. Des del punt de vista pontifical, cada institució havia de servir per a propòsits específics i s’assignava un rol regional i internacional a una i l’altra institució. Els hospitalers van consentir la cessió dels seus béns a canvi dels templers a Catalunya i Aragó.38
En atribuir el patrimoni templer als santjoanistes, el papa va disposar que el castellà d’Amposta, és a dir el principal mandatari a la Corona d’Aragó, i els comanadors haurien de prestar homenatge al rei en prendre possessió del seu domini. Aquesta exigència situava els dignataris santjoanistes en una posició de vassallatge envers el rei, i assimilava el priorat o castellania d’Amposta i les comandes en àmbits dependents del rei, més que en els temps anteriors.
Les garanties en la transferència dels béns als hospitalers
El papa Joan XXII va desplegar moltes accions per a garantir el procés de transferència dels béns als hospitalers, i per això va demanar a Jaume II que desemparés l’Hospital dels que havien estat del Temple i va revocar qualsevol alienació.39 Jaume II va lliurar finalment divuit comandes templeres a Catalunya i vint a Aragó al castellà d’Amposta, a les quals va afegir les de València i Mallorca el 1317, però hi hagué múltiples dificultats en l’acompliment definitiu del traspàs patrimonial.
A darreries de l’any 1317 es van fer els actes de presa de possessió per part del castellà d’Amposta davant del notari del rei. Aleshores, fra Martí Pérez d’Orós accedí al castell d’Ascó i localitats de la comanda, on va rebre el jurament de fidelitat dels jurats en nom de les respectives universitats després d’ocupar el lloc.40 En el document notarial s’explicava que la situació era el resultat de «la unió» dels béns del Temple amb l’Hospital per rescriptum papale sigilatum et bullatum, i que el castellà havia mostrat als homes d’Ascó i Riba-roja la carta del rei Jaume, on ordenava la transferència i el jurament de fidelitat d’aquells homes. Amb les referències als documents papal i reial, així com amb als juraments, es legitimava la presa de possessió per part dels hospitalers gràcies als registres escrits i expressions gestuals. En l’entrada de l’església del Temple a Tortosa, una làpida va servir per a perpetuar l’acte de presa de possessió feta pel castellà de tots els béns templers a Tortosa i, segons deia, de tot el que tenien a Catalunya i Aragó: «e puys aprés de tots los altres béns en Aragó e en Catalunya».41 Sembla força rellevant que la institució fes memòria dels actes que legalitzaven i garantien el canvi de la dominació feudal, i sobretot que en fes publicitat, en un lloc tan emblemàtic com Tortosa, en un gravat en pedra a l’entrada de l’església. D'aquesta manera, la presa de possessió seria recordada per sempre.
A més d’això, el pontífex va implicar els poders diocesans per a assegurar la correcta transferència dels béns, i va enviar missives amb instruccions generals i particulars per tal de restituir, o fins i tot defensar per la via judicial el patrimoni dels hospitalers que havia caigut en mans d’eclesiàstics i, sobretot, de laics.42 En aquest sentit, cal destacar la intervenció del papat, que fins aquelles dates havia estat un referent principal en la legitimació i defensa dels ordes en un pla més teòric que efectiu. En canvi, amb la seva actuació havia aconseguit que l’herència del Temple quedés en mans de l’Església i que l’Hospital fos una destacadíssima institució en les relacions internacionals, sobretot a l’àmbit mediterrani.
Pel que fa als lligams internacionals dels ordes i dels poders polítics, cal recordar que les accions de Jaume II envers el Temple s’iniciaren fortament condicionades per la necessitat de mantenir les recuperades relacions amb França. Això explica que el 1317, Jaume II trobés el suport de Robert de Nàpols per a apoderar-se dels béns dels templers a Aragó i Catalunya a canvi d’una renúncia aragonesa a Sardenya.43 El 1322 o a inicis de 1323, el mateix Robert feia una nova proposta per la qual Jaume II havia de rebre tots els béns hospitalers «en la terra sua» a Catalunya i Aragó, o bé de Montesa al regne de València, per a un dels seus fills a canvi de traspassar Sardenya i Còrsega al seu germà Frederic i Sicília als Anjou.44 La futura conquesta sarda, o la cessió de Sicília, s’equiparaven amb el patrimoni dels ordes militars, per bé que la renúncia s’acompanyava d’una important compensació econòmica. Val a dir que el rei Sanç I de Mallorca, refractari a la transferència dels béns templers, i forçat per una butlla de juliol de 1318, va rebre una suma destacada i una pensió anual dels hospitalers.45
Amb relació a la incorporació de les quaranta-una comandes templeres, cal dir que s’unien a les vint-i-vuit que ja tenia l’Hospital, i el nombre era clarament excessiu per a una demarcació prioral. Davant d’aquestes circumstàncies, a darreries de juliol de 1319, Joan XXII, d’acord,46 o segurament seguint una resolució del mestre de Rodes, Hélion de Villeneuve, va convenir la formació de dues entitats priorals. La castellania d’Amposta i el priorat de Catalunya, fixant-se la frontera en el curs de l’Ebre i el Segre, on el marge dret quedava per a la castellania amb les comandes aragoneses i des d’Almacelles a la Noguera Ribagorçana per al priorat de Catalunya. Pot resultar sorprenent que una informació de transcendència, almenys als ulls d’historiadors posteriors, no hagi deixat documentació original o traslladada en els arxius de l’orde, o en obres tan emblemàtiques de la «memòria» institucional com el cartulari magne.47 Hi ha, però, informacions indirectes com la carta de Joan XXII al primer prior de Catalunya per tal d’instar-lo a jurar fidelitat al rei, on explicava que el mestre Hélion de Villeneuve havia separat Catalunya d’Aragó per una millor administració dels béns hospitalers.48 Per tant, es tractava d’una solució administrativa, que emprengué el mestre de Rodes, i sembla que va ser reforçada o validada per la intervenció papal. Probablement la institució no degué identificar l’esdeveniment com a remarcable perquè el disseny de les circumscripcions, grans i petites, era dinàmic i, en general, s’havia anat adaptant a les circumstàncies.
Segons J. Miret i Sans, el priorat de Catalunya tenia vint-i-set comandes sumades a les del regne de Mallorca, mentre que la castellania d’Amposta en tenia trenta-una.49 Tot i la pèrdua territorial a València, cal destacar que la castellania va assolir un patrimoni extraordinari, molt homogeni en certes regions com ara a l’Ebre català, i en altres llocs de la conca de l’Ebre, i que a més esdevingué el domini eclesiàstic més important d’Aragó. En el cas català es van configurar tres regions diferenciades: la part de la Catalunya Vella, des del Penedès fins al Rosselló; la conca