dit que Déu respondrà a les nostres pregàries si hi creiem? Per què no fa el primer pas Ell? Li vaig demanar seny. Concedeix-me seny, Déu, vaig dir, de la mateixa manera que el pare acostumava a dir «concedeix-me» quan resava, en comptes de dir «dona’m» perquè no sona tan exigent. Submís. Em preguntava si el pare havia heretat la terra, perquè, segons les Escriptures, ara mateix era ell el qui havia d’estar al capdavant de tot aquí a baix.
L’Elf va obrir els ulls i va somriure amb aire cansat, resignada a haver-se despertat un cop més, però clarament decebuda. Vaig sentir que pensava: Quin és aquest nou infern? La nostra frase preferida de Dorothy Parker, la que ens havia fet riure cada cop que l’havíem pronunciat, fora d’aquest cop. De fet, només ens havia fet riure una vegada, la primera que la vam sentir.
Va tornar a tancar els ulls i jo vaig dir: No! No, no, no, sisplau, els has de mantenir oberts. Li vaig dir si es recordava d’Estocolm. L’ambaixada, Elf? Te’n recordes? Ella m’havia convidat a passar una setmana a Suècia, jo estava embarassada d’en Will i vam tenir una experiència tragicòmica a l’ambaixada canadenca, on l’havien convidat a dinar el dia del seu primer concert a l’Auditori d’Estocolm. Vaig anar-hi amb ella, vestida amb una mena de vestit premamà enorme, tot ell iridescent, que havia comprat a Kmart o en un lloc d’aquests, i em vaig passar pràcticament tot l’àpat intentant no fer quedar malament la família Von Riesen. Vam seure en una llarga taula blanca d’una sala blanca amb l’ambaixador i la gent important (que també eren blancs), i tenien noms com ara Dahlberg, Gyllenborg i Lagerqvist. L’Elf estava preciosa, espectacular, amb un vestit molt senzill, europeu, negre, i quedava clar que dominava totes aquelles històries modernes. Se la veia d’allò més viva, directa, definida. Jo, en canvi, al seu costat, semblava un d’aquells calamars gegantins que fa poc que han estat descoberts, anava amunt i avall, maldestra, a càmera lenta, el menjar em queia al damunt... L’Elf xerrava en alemany amb una parella vestida de manera impecable, devien parlar de piano, i mentrestant un funcionari de l’ambaixada em va preguntar a què em dedicava jo al Canadà. Intento escriure llibres sobre rodeos, li vaig dir, i, ja ho veu (em vaig assenyalar la panxa), estic a punt de tenir una criatura. Pràcticament tot el temps que vaig passar allà, em vaig mostrar excessivament sensible, vaig estar vomitant areng en aquells carrers d’Estocolm tan impecables i vaig suar amb el vestit de polièster, vaig passar molts nervis i vaig fer un grapat de coses estúpides, com ara tombar amb un cop de panxa la copa de vi que bevia l’ambaixador quan intentava abastar un panet, després embolicar-me amb la bandera de Manitoba perquè l’Elfi em pogués fer una foto i, finalment, enviar-ne a rodar l’asta. No sabia com respondre les preguntes que em feien, coses d’aquest estil: Vostè també ha tingut la sort d’heretar el gen de la música? Quin efecte fa ser la germana d’un prodigi?
Te’n recordes, de l’ou?, vaig dir a l’Elf. Ni va obrir els ulls. Quan ens van servir aquella espècie d’ou, que no era un ou de gallina. Era una altra cosa. Era una mena de globus ocular blanc, llefiscós, un embrió que surava en una salmorra verda, i quan el vaig veure me’n vaig anar de pet al lavabo. En tornar a la taula, l’Elf va veure que havia tornat a plorar i de seguida es va a disposar a tranquil·litzar-me de la manera que feia sempre, citant-me els seus amants poetes, com una professional. Em va convertir en una heroïna. Va començar explicant històries de quan jo era petita, dient que jo havia estat la més valenta i aventurera de totes dues, que m’haurien d’haver vist quan muntava a cavall —Han sentit a parlar mai de les curses amb barrils?—, que era la noia més intrèpida de la ciutat, la més graciosa, i que, en realitat, els seus concerts estaven inspirats en la meva vida, en el ritme desbordant i lliure de la meva vida, en la sensibilitat que inspirava, l’esperit rebel (cosa que jo vaig interpretar com una manera de dir que era un desgavell) i coses per l’estil. Deia que intentava tocar el piano de la manera que jo vivia la meva vida: en llibertat, amb alegria, sinceritat (i això venia a dir: com una beneita capfluixa que no se sabia comportar en societat). Va explicar a tota aquella gent que la criatura que amagava a la panxa seria la més afortunada de l’univers per tenir-me a mi com a mare, que jo havia escrit uns llibres preciosos sobre rodeos i que era la seva millor amiga. Tot mentides, llevat potser d’això últim, però només d’això.
Elfrieda! Te’n recordes, d’aquell dia? Va obrir els ulls, a la fi, i va assentir. Li vaig dir que ella sempre m’havia cuidat en situacions com aquella. Va somriure, amb tota la franquesa del món. Li vaig assenyalar el coixí amb la libèl·lula que tenia al costat i li vaig dir que li havia portat un regal. Em va semblar que allò la feia exageradament contenta. Per a mi? Gràcies! Quina preciositat! Se’l va acostar al cos i m’ho va tornar a agrair amb més èmfasi del que tocava. És un coixí i prou, li vaig dir. Ella em va preguntar què portava en aquella bossa dels magatzems Safeway que havia traginat per tota la ciutat, i li vaig dir que era la meva novel·la, un grapat de fulls plens d’anotacions aplegats amb una goma.
Un nou llibre de rodeos?
No, el llibre, llibre. L’autèntic.
Per fi l’has escrit? Fantàstic! Em va demanar si l’hi llegiria i li vaig dir que no. Només un paràgraf? No. Una frase? No. Mitja frase! Una paraula? No. Una lletra? Vaig dir que sí, que li llegiria la primera lletra de la novel·la. Va somriure, va tancar els ulls i es va enfonsar al llit com si es preparés per a un requisit deliciós. Li vaig preguntar si estava a punt i va fer que sí, encara somrient, amb els ulls tancats. Em vaig aixecar, em vaig escurar el coll, vaig fer una pausa i vaig començar a llegir.
L.
Va sospirar, va alçar la barbeta cap al sostre, va obrir els ulls i em va dir que era preciós, PRECIÓS, i autèntic, el millor que havia escrit fins llavors. L’hi vaig agrair i vaig tornar a posar la pàgina a la bossa de plàstic de Safeway.
Em va dir, escolta, com a mínim em podries explicar de què va en una paraula? Li vaig dir que sí, que de germanes. Li vaig dirigir una mirada desafiadora, després em vaig posar a plorar, inconsolable, i em vaig quedar ben bé vint minuts arraulida en aquella atrotinada cadira de vinil a tocar de la finestra. Ella va estirar el braç, em va tocar el peu, el tou de la cama, més amunt, allà on podia arribar des del llit, i em va dir que li sabia molt de greu. Li vaig preguntar què li sabia greu, però no va respondre. L’hi vaig tornar a preguntar, en un to dur, ressentit, què era el que li sabia greu. Vaig clavar manotada a aquella finestra tan sòlida, amb un vidre quàdruple per dissuadir qualsevol intenció de llançar-s’hi, i vaig fer que se sobresaltés. Però un cop més em va respondre amb el silenci, amb aquells enormes ulls verds envoltats d’unes pestanyes ridículament llargues, fosques, uns ulls angoixats com els del pare, amb unes pupil·les que eren com vaixells enfonsats enmig de tant de verd.
No li vaig donar la satisfacció de sentir-me dir que ho comprenia, que no passava res, que la perdonava, que no hi havia res a perdonar, que l’estimaria sempre i que guardaria el seu cor a l’estoig dels llapis. Vaig apartar la vista i, tranquil·lament, vaig mirar el BlackBerry per si hi tenia missatges importants. En Will havia escrit: «No hi ha manera de raonar amb la Nora. Quan tornes? Com està l’Elf? Saps on tinc l’agulla de la pilota de bàsquet?». Li vaig respondre: «Sí. No ho sé del cert. Viva. Mira al calaix dels trastos. Petons». Vaig posar a Google «gen del suïcidi», però vaig deixar la cerca a l’últim segon. No ho volia saber. A més, ja ho sabia.
La gent pregunta, però com pot ser? Amb tantes mesures de seguretat que hi ha avui dia per mantenir-nos fora de l’abast de segons què —tanques, detectors de moviment, càmeres, filtres solars i vitamines, panys de seguretat, cadenes, cascos de bici, classes de spinning, guardians i portals—, com pot ser que tinguem uns assassins secrets a l’aguait dins nostre? Que puguem girar-nos contra nosaltres mateixos de la mateixa manera que els tumors envaeixen uns òrgans plens de salut, de la mateixa manera que tot d’una les mares «normals» llancen les criatures pel balcó... qui vol pensar en aquestes coses tan horroroses?
Quan va néixer la meva germana, el pare va plantar una olivera de Bohèmia al pati. Quan vaig néixer jo, va plantar un server. De petites, l’Elf em va explicar que l’olivera de Bohèmia era un arbust resistent, amb unes espines de mig pam, que se les empescava per viure en llocs on tot moria. També em va dir que a Europa, del server també en deien moixera de guilla i que l’utilitzaven per foragitar les bruixes.