Les tristes recances. Miriam Toews

sortir entrebancant-me amb pals de fregar i productes de la neteja, mentre murmurava paraules de disculpa. Vaig tornar a l’habitació de l’Elf amb un nou somriure als llavis, les llàgrimes fora, el rostre fet un desori de colors i brutícia, intentant consolar-me. Cantava, realment sense cantar, Thunder Road del Boss (perquè té autoritat)... l’himne que, durant els vuitanta, havia abrandat els nostres cors de jovenetes mediocres —l’interpretàvem encarades al mirall, amb el raspall dels cabells com a micròfon o bé el llançàvem al vent des de la caixa d’unes camionetes de mitja tona o des de dalt de muntanyes de bales de fenc—, i en aquell moment l’invocava perquè em tornés l’esperança.

      Em vaig deixar anar sobre la cadira taronja i vaig dir a l’Elf que m’expliqués alguna cosa. Em va preguntar sobre què i li vaig respondre sobre qualsevol cosa, va, explica’m el que vulguis, parla’m dels teus amors secrets. Em va dir que si els amors són secrets, justament no se n’ha de parlar, i jo vaig fer que sí, que és veritat, que és una cosa de mal tractar, que podria prendre exemple d’ella, però vaig dir és igual, parla-me’n. Parla’m d’aquell paio, com es deia? En Floronco. Ella va fer una ganyota, va deixar anar un gemec i va dir que en Farr Ancle no havia estat un amant, que era un amic, però jo li vaig dir que me’n parlés igual, com s’ho feia al llit? No ens n’anàvem al llit, em va respondre, i jo vaig dir que tant se val, però que on s’ho feien? A terra? A l’escala d’incendis? Va fer que no. Entesos, i què me’n dius d’aquell altre, d’en Cigala? Ah, i aquest cop va somriure. En Seagal, va dir, era un encant, però ja és aigua passada. Ara sóc una dona casada. Ah, sí?, li vaig preguntar. I quan et vas casar? Dona, tu ja m’entens, va respondre. Vaig dir que jo sí que estava casada, però que no tenia marit. Tu, vaig afegir, no estàs casada però tens marit. Com vulguis, Yoli, va respondre. Va fer un badall. És tot un detall que hagis tornat, però sóc jo la que s’ha de disculpar. No, vinga, vaig respondre. Tu et deus fer amb tants tios elegants, d’accent engrescador i coneixements enciclopèdics sobre la civilització europea..., li vaig dir. Te’n fots?, em va preguntar.