Mireille Gansel
Traduir com
transhumar
Traducció i epíleg de Dolors Udina
Pròleg de Jean-Claude Duclos
Títol original:
Traduire comme transhumer (2012)
Coberta: Jardí del Palais-Royal (París, 2017)
Fotografia de Jean Marie del Moral
Primera edició: febrer de 2021
Edició digital: març de 2021
© Mireille Gansel, 2021
© De la traducció i l’epíleg: Dolors Udina, 2021
© Del prefaci: Jean-Claude Duclos, 2021
© D’aquesta edició:
carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)
[email protected] www.lleonardmuntanereditor.cat
Maquetació e-book: Susana Cardona
Aquest llibre ha estat publicat amb l’ajuda de:
e-ISBN: 978-84-17833-63-3
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot dur a terme amb l’autorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Taula
Traducció, poesia i transhumància Jean-Claude Duclos
En el cristall blau d’aquell crepuscle
«Un tros d’escorça de plataner»
Un itinerari de llum Dolors Udina
TRADUCCIÓ, POESIA I TRANSHUMÀNCIA
Jean-Claude Duclos
De molt jove, Mireille Gansel ja intuïa que «les paraules saben coses de nosaltres que nosaltres mateixos ignorem». Aquesta frase de René Char podria acompanyar la nostra lectura, perquè a partir de les paraules i de les trobades que propicien es traça un itinerari on veiem com la llengua «natal», la que ens fa existir al món, il·lumina la nostra comprensió i ens fa més intel·ligibles a nosaltres mateixos.
El descobriment del poder de les paraules i de la capacitat que li donen de trobar el seu lloc en el temps i en l’espai que habita guiarà la seva trajectòria tota la vida. Així s’ha construït l’autora, per mitjà de les paraules, de l’escriptura, de les llengües, de l’alemany, l’hongarès, l’ídix, l’hebreu, el vietnamita i els dialectes dels pobles de muntanya del Vietnam, en un procés continu d’anada i tornada en què la traducció va ocupar de seguida un lloc central. Les trobades amb els autors que tradueix no són mai fortuïtes. La consciència dolorosa de la història dels seus, la determinació de no deixar mai de mirar l’horitzó de la universalitat i una inclinació evident vers la llengua poètica són el que la hi predisposen.
Més enllà dels pocs supervivents de la família —Mitzi, Renée, i alguns altres—, hi ha una connexió especial amb els personatges que va coneixent: Robert Minder, gràcies a qui descobreix l’obra de Bertolt Brecht, Helena Weigel, l’Antígona sublim, els poetes Reiner Kunze, Peter Huchel, Che Lan Vien, evidentment René Char, Nelly Sachs o l’etnòloga Eugénie Goldstern. El lector veurà el que aporta cadascun d’ells a les reflexions sobre l’acte de traduir i constatarà que no hi ha cap recepta, que cada situació exigeix una aproximació particular. D’aquesta manera, cada traducció revela la complexitat, les riqueses i les forces de la naturalesa humana. I, així, és francament lògic que Mireille Gansel anés a demanar ajuda al Musée de l’Homme. Tampoc aquí és casual l’ús que fa ella de les eines de l’antropologia