ulls). I va afegir: «Odio l’alemany». Molts anys més tard, la nena comprendrà que aquest odi havia nodrit, a les aigües sordes d’un sofriment compartit i d’una revolta compartida, un doble rebuig: de l’alemany, la llengua dels perseguidors i dels que humilien, i de l’hebreu, la llengua del seu ésser jueu perseguit i humiliat. De la seva infantesa a Balassagyarmat va conservar també, durant tota la vida, el rebuig de tota forma de llenguatge doble. De qualsevol traïció de la Paraula. En la llengua dels profetes: l’hebreu de la devoció de sa mare, Deborah, d’un antic llinatge provinent de Moràvia, l’hebreu de les pregàries del seu pare, Nathan, d’un antic llinatge provinent de Galízia, país dels confins de l’imperi austrohongarès creat després de la divisió de Polònia el 1772 i esborrat del mapa del món el 1918, cruïlla de llengües de tots els pobles que el componien: polonès, rutè, alemany, ídix. Terres de misèries i de persecucions ferotges on els jueus més pobres trobaven les arrels místiques d’una devoció intensa: el hassidisme, hassid-hessed, bondat i fervor del cor. Com l’avi Nathan, que vivia els textos sagrats en les gestes humils a les quals el sàbat donava sentit. Era tipògraf d’una petita impremta i cada dissabte, amb el seu trajo negre gastat i digne, feia a peu la ruta dels hospitals de Budapest, s’asseia al costat dels malalts que no tenien visita, hi parlava i després es treia de la butxaca un bombó per donar-los. Divendres al vespre, quan sortia de la sinagoga, abans de deixar que un company afrontés la nit tot sol el convidava a la gran taula familiar.
Aquests records me’ls va transmetre la vella tieta Szerenke en aquell alemany del qual Aharon Appelfeld deia: «No era la llengua dels alemanys sinó la de la meva mare (...) A la seva boca les paraules tenien una sonoritat pura, com si les pronunciés dins d’una exòtica campaneta de vidre (...). Les paraules de les llengües que ens envoltaven s’escolaven dins la nostra sense que ens n’adonéssim. Les quatre llengües en formaven una de sola, rica en matisos, contrastada, satírica, plena d’humor. En aquesta llengua, hi havia molt lloc per a les sensacions, per a la subtilesa de pensaments, per a la imaginació i la memòria».1
Aquest alemany d’Imre Kertesz de Budapest, d’Appelfeld de Czernowicz, de Tibor de Praga i darrer patriarca de la família. Quan sento les seves veus, quan em parlen, a Berlín, o després a Jerusalem o a Haifa, és la tieta Szerenke qui sento. I tot aquest petit cercle de supervivents. Una mateixa llengua. D’un món que ja no existeix.
Aquest alemany, travessat pels exilis i portat al llarg de les generacions de país a país, com qui s’emporta un violí. Un alemany els vibratos del qual haurien retingut els accents i les entonacions, les paraules i els girs dels països i dels dialectes adoptats.
Aquest alemany sense territori i sense fronteres. Llengua interior. Si n’hagués de conservar només un mot, un de sol, seria innig: «profund, intens, fervent».
Aquest alemany après d’una banda a l’escola encara de l’imperi austrohongarès, de l’altra en el si de la família com a llengua comuna transfronterera. Així va ser en el cas en particular de la tieta Szerenke, que no va estudiar mai però que, la gran de nou fills, va impregnar-se d’aquesta llengua que era la de la intimitat des seus pares, d’en Nathan, nascut a Hongria, i la Deborah-Charlotte, nascuda a Eslovàquia. L’alemany, llengua de la parella. L’hebreu, llengua de la pregària. Szerenke era la font de la memòria. Ella parlava amb mitges paraules. Però entre els mots, el silenci del seu somriure deia l’essencial. I en primer lloc la seva comprensió infinita de les vides. Quan es va assabentar que jo havia triat l’alemany a l’institut, em va enviar una carta. En un paper com una fulla de cel. Lleuger com una ala. La meva primera carta d’«allà baix» per a la qual no em va caldre cap intèrpret. De la seva escriptura que ballava entre línies i on cap signe de puntuació no interrompia el ritme de les paraules traçades en veu alta. Ella em va nomenar la seva «secretària»: «encara que no sàpiga escriure-les bé, tu pots entendre les paraules que hi ha dins del meu cor». Honor suprem concedit des del cor, habilitada a partir d’aquell moment a rebre i guardar secrets, com el petit moble de nom sécretaire, però també a transcriure aquelles paraules d’una llengua que sempre ens seria comuna. «Ser secretària», primera designació i denominació primera del que esdevindrien camins de «traducció». Entrava així de ple en un alemany que sobrepassava alegrement els murs de l’escola i els programes de l’aprenentatge programat. Aquesta llengua de l’ànima, transgressió de tants aïllaments, de tantes fronteres, no és per naturalesa la llengua de la poesia? Em parla immediatament i jo la vaig reconèixer d’entrada quan, fullejant el llibre de text, una edició impresa encara amb lletra gòtica, vaig trobar per primer cop un poema en alemany, que eren els versos de Goethe:
Kenns du das Land, wo die Zitronen blühn, Im dunkeln Laub die Gold-Orangen glühn. Coneixes el país on floreix el llimoner? Entre el fullatge fosc lluen les taronges d’or.
Vaig experimentar el mateix embadaliment que quan, sota les ombres del petit jardí de la casa del carrer de Mandula, la Szerenke, bevent a la font immemorial, m’explicava històries sens fi en el seu alemany matisat d’hongarès, ídix i eslovac. El mateix embadaliment de les nits d’estiu en què, sota els grans arbres de l’illa Margarida (Margit Sziget), embolicats amb mantes, escoltàvem amb el vell oncle Istvan els Lieder de Schuman que pujaven fins als estels.
LLENGUA A L’EXILI
Una estança única, de sostre alt, amb les grans finestres voladisses angleses. Una estança on viure. La cambra d’un exili: la de la Mitzi, neta de l’àvia Deborah. I la seva vella mare, Emma, d’origen polonès. És la cambra que els va atribuir l’Oficina britànica dels refugiats quan, després de l’Anschluss, el govern britànic va obrir durant un mes les fronteres als expulsats de Txecoslovàquia que llavors residien a Viena. En un racó, darrere d’una mampara, un lavabo, i just al costat, un petit fogonet de gas. Dos divans estrets coberts amb una tela de vellut gastat. Una butaca una mica ensorrada i dues cadires al voltant d’una taula minúscula. Sobre l’armari, una maleta vella. L’excusat és al passadís. Com també el comptador d’electricitat on es fiquen les monedes per tenir llum quan es fa de nit o el cel de Londres és massa baix i massa gris. Londres, on l’endemà de la guerra van retrobar un cosí, únic supervivent de la gran família d’Eslovàquia, el director d’orquestra Rudolf Schwartz, deportat a Auschwitz, d’on va ser alliberat gràcies a Furtwängler. A continuació va ser deportat a Sachsenshausen i Bergen-Belsen.
Va ser un dia d’estiu quan, per primer cop, la Mitzi va entreobrir el passat. El passat al present. El passat tan present. Amb tot el que havia dipositat en aquella cambra que de sobte s’havia tornat immensa. Tot allò que les marees esgarrifoses dipositen sobre les arenes d’una vida, potser per aplegar un per un els fragments d’un gerro de fang trencat per la Història i mirar de reunir-los. Engolits per la catàstrofe. Potser per pal·liar l’absència. Tantes absències. Per retrobar les veus. Les seves veus. Com sempre. Molt suaument, aquell vespre d’estiu vaig tancar la porta i vaig anar a la Bodleian Library. Potser perquè cadascun dels arxius s’hi guarden com una relíquia. Un lloc fora del temps. A l’entrada de la sala de documents, hi deixes llapis i ploma. Aquí no s’escriu al marge. Un lloc per llegir: lesen, «collir, recollir». Sota aquelles voltes gòtiques, en aquell silenci monacal, vaig obrir la cronologia negra i totes les pàgines més negres, una per una, de la barbàrie nazi a Eslovàquia.
La Mitzi, amb uns ulls grans del color de la nit, vius i melancòlics alhora. Artista del batik, hauria volgut entrar a l’escola d’arts gràfiques de Viena, però no hi tenia dret. A causa del passaport txec? O per ser una dona jove jueva? A Londres, per sobreviure, fabrica joguines de peluix. I viu en aquesta cambra única. També després de la mort de la mare. I fins a la seva pròpia mort. Al pati minúscul, planta un petit avet que va portar un dia d’aquell Wiener Wald que estimava tant. Però sabia que ja no tenia lloc en aquesta Àustria on, en cadascun dels seus rars viatges, patia, indescriptible, imperceptible, el cèrcol de l’antisemitisme. Parlava l’alemany, la llengua de l’esperit, com si encara existissin aquells focus de la vida intel·lectual, com en deia ella, que havien estat Brno, a Moràvia, i Praga, on anaven els jueus «cultivats». Kultiviert: pronunciava aquesta paraula amb orgull, gairebé diria amb fervor.