i eficàcia.
Enric GOMÀ, editor
Barcelona, febrer del 2021
1 Polítics, no desdobleu
Fer les declaracions només en una de les llengües oficials
A les rodes de premsa dels partits polítics s’ha establert, d’uns anys ençà, que si la persona que fa les declaracions s’expressa en català, tot seguit se li demani que repeteixi en castellà el que ha dit. Això, que sembla que afavoreix la comprensió i la difusió del missatge informatiu, no fa altra cosa que amagar la llengua catalana perquè els mitjans audiovisuals i radiofònics es limiten a reproduir aquestes declaracions en la llengua de l’emissió. És a dir, als mitjans d’abast estatal, en què el castellà és l’única llengua existent, tothom parla castellà i llestos.
Aquest cas fa referència, només, a les persones que s’expressen en català i que, tot seguit, han de repetir el mateix que han dit, ara en castellà. A l’inrevés no passa mai, tot i que els mitjans catalans tindrien els mateixos drets de demanar-ho quan algú fa les intervencions en castellà. De fet, quan a Catalunya va aparèixer Ciudadanos i va dinamitar el consens lingüístic, alguns mitjans els demanaven, al final de la roda de premsa, que es repetissin algunes respostes, ara en català. Però aquesta pràctica, que hauria suposat un cert equilibri precari entre totes dues llengües, es va deixar de fer. Avui només es demana la repetició en l’altra llengua quan el declarant fa servir d’entrada el català.
Fer les declaracions en una sola llengua només té avantatges: les rodes de premsa són més curtes i la persona que parla fa servir la llengua en què considera que està més còmoda per expressar el seu missatge. L’ús d’una llengua o l’altra, més encara en el moment que vivim, denota coses, aporta informació.
Avui, a l’Espanya monolingüe, als espais informatius els polítics catalans només hi apareixen parlant en castellà. I això té lectures molt perilloses, segons la interpretació dels receptors. La primera és que el català no es fa servir de manera habitual, sinó que és com una raresa d’aquest coi de catalanoparlants. La segona és que al receptor desinformat no li arriba per cap via la pluralitat lingüística de l’Estat on viu. La tercera és que si els polítics catalans, quan fan declaracions importants, no parlen en la llengua pròpia, ja no cal que la facin servir per a res més, és una llengua innecessària i, per tant, inútil.
Els defensors de demanar les declaracions també en castellà argumenten que, així, la informació arriba més nítida als receptors que no entenen el català. Però també saben que, d’aquesta manera, s’esborra la llengua catalana dels mitjans d’àmbit estatal. El que no hi és, no existeix. A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat.
La bonhomia amb què algunes persones se sotmeten a aquesta pràctica no ha de fer perdre la perspectiva de la intenció perversa que s’amaga darrere dels mitjans estatals. Els polítics no haurien de caure en aquest parany. Si un polític que s’expressa normalment en català és entrevistat en una televisió d’àmbit estatal, és lògic que parli en castellà. Però en una roda de premsa això no té cap sentit. I no té cap cost, al contrari, els polítics s’estalviaran uns minuts afegits, i el temps és or.
Si no es dupliquen declaracions, s’aconseguirà que la llengua catalana sigui present, encara que de manera testimonial, als mitjans d’àmbit estatal, amb la subtitulació pertinent. I aquesta visibilitat no és pas poca cosa: ajuda a fer comprendre al receptor que aquí hi ha una llengua pròpia, que es parla amb normalitat, que serveix per a tot, que ens agrada fer-la servir, que amb una mica d’orella es pot arribar a entendre, i que l’Espanya actual no és un país ni monolingüe ni mononacional.
2 Diccionari urbà
Crear un diccionari urbà en línia dels Països Catalans
Algun dia, ens hauríem d’atrevir a fer un diccionari urbà dels Països Catalans, del llenguatge propi dels joves, concretament. Per treure’ns els complexos i la idea que tot el que no es diu al diccionari normatiu ni a les obres de referència no és genuí. I perquè un diccionari acadèmic no recull mots d’actualitat fins que no es consoliden. I sí, ens fa falta també un diccionari de català col·loquial (vegeu la proposta 42). Per posar-vos uns quants exemples, podria ser urbà dir sanguango o sanguanga (mot que tenen molt viu els valencians per anomenar algú que és un dropo, del castellà zanguango, zanguanga) o horabauxa, una proposta de mot mallorquí força actual per a l’equivalent castellà de tardeo, d’anar a fer el got, vaja. També es podrien incorporar propostes d’argot juvenil que en català funcionen, com ara fer oi o fer aix per fer cringe; PQC (Però què cony o Però què collons!) per WTF (What the Fuck!); i el senyoro o matxirul·lo per mots més nostrats com ara mestretites o mestretitoles.
Sí, la idea és prendre el referent del que ha fet l’anglès amb l’Urban Dictionary. Crear un material lexicogràfic d’argot amb propostes catalanes o adaptacions de formes angleses i castellanes que tinguin ganxo. No cal esperar que l’anglès i el castellà arribin amb la nova proposta, tot i que és cert que sempre anem a remolc del que fan les llengües dominants; això és així, i aquest és el problema. La idea, evidentment, seria potenciar l’argot propi, explorar els recursos de la nostra llengua i donar espai a la creativitat, regla principal i bàsica.
Així doncs, es tracta de fer un projecte col·laboratiu en línia, amb la participació dels parlants joves, on cadascú podria incorporar una paraula nova amb definicions i exemples molt clars i planers, tal com fa el diccionari anglès: ser clars i contextualitzar sempre amb exemples perquè ho entengui tothom, ser creatius i, òbviament, anar més enllà del que diu sempre l’autoritat o un diccionari tradicional. I passar-ho bé, amb el component del sentit de l’humor. Això sí, amb certes condicions de sentit comú: no penjar informació personal o privada, d’una banda, i no ser imbècil, de l’altra. És a dir, que es poden definir mots amb connotacions ofensives, inevitablement sempre n’hi ha en llenguatge informal, però no fer definicions per discriminar o directament incitar la violència cap als altres.
Els catalans hem obert la porta a explorar l’argot juvenil? Sí, l’hem oberta. Si més no, hem obert la porta a parar l’orella i penjar en línia el que diuen els més joves gràcies a la pàgina web Com ho diria, a càrrec de Xavier Mas Craviotto, Gerard Viladomat i Clara Soler. Es dediquen a arreplegar material en converses espontànies, introdueixen el mot o l’expressió a la base de dades i llavors la defineixen amb algun exemple perquè el lector sàpiga com es fa servir. Cal fer un aclariment: el web és plenament descriptiu i no sempre hi ha propostes en català perquè recullen l’ús dels joves, però certament és un primer pas per arreplegar part de l’argot que es diu actualment. Dit això, estic convençuda que la proposta de crear un diccionari urbà els entusiasmaria.
També existeix el Taller d’argot bord, un blog en què es fa tasca cooperativa i on es pengen mots d’argot lèsbic, gai, bisexual, trans i intersex (LGBTI). I ho tenen clar: «[…] en un àmbit en què la llengua catalana clarament és minoritària i minoritzada», diuen en la declaració de principis del blog. Hi recullen algunes perles, com ara gratapalles («gai que no va mai més enllà de la masturbació»), guardar-se un roc a la faixa («anar molt i molt calent»), paté de figa («lesbiana pija, classista i esnob») o plomaferida («gai que escriu molt, que és escriptor»).
Per exemple, què en fem, de l’ok boomer? («d’acord, vell xaruc»). I dels mutuals, les persones que se segueixen mútuament en una xarxa social? Es podria reduir a mutus? Per què no, si partim de la forma llarga seguidors mutus? I el famós stalker, l’espia de xarxes socials? Acabaríem entrant la forma híbrida del verb que fan servir els joves, stalkejar? Com traduïm wow effect (l’estat fruit d’un efecte sorpresa)? Funciona la traducció literal efecte oh? I el sadfishing? (l’acció de publicar problemes emocionals a