Esperit d'associació. Francesc-Andreu Martínez Gallego

Históricos de la UGT, pp. 423-436.

[15] A títol d’exemple un llibre de primer ordre, el d’E. J. Hobsbawm, El mundo del trabajo. Estudios históricos sobre la formación y evolución de la clase obrera, Barcelona, Crítica, 1987.

[16] Maurice Agulhon, Histoire vagabonde, I, París, Gallimard, 1988. Una via catalana en la mateixa direcció, dins Pere Solà, Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (19001939). L’Ateneu Enciclopèdic Popular, Barcelona, La Magrana, 1978. La via importada a través de l’hispanista Jacques Maurice, «Propuestas para una historia de la sociabilidad en la España contemporánea», Estudios de Historia Social, núm. 50-51 (Madrid, 1989). Una primera síntesi de les aportacions locals vinculades al concepte de sociabilitat, dins Jordi Canal, «La sociabilidad en los estudios sobre la España contemporánea», Historia Contemporánea, núm. 7 (1992).

[17] Francisco Erice Sebares, «La clase obrera española en el siglo XIX: balance y perspectivas historiográficas», dins M. Ortiz Heras, D. Ruiz González i I. Sánchez Sánchez (coords.), Movimientos sociales y Estado en la España contemporánea, Cuenca, Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2001, pp. 45-79.

[18] Vegeu, de Pere Gabriel, «Espacio urbano y articulación política popular en Barcelona, 1890-1920», dins José Luis García Delgado (ed.), Las ciudades en la modernización de España. Los decenios intereseculares. VIII Coloquio de Historia Contemporánea de España dirigido por Manuel Tuñón de Lara, Madrid, Siglo XXI, 1992 i «Sociabilitat de les classes treballadores a la Barcelona d’entreguerres, 1918-1936», dins José Luis Oyón (ed.), Vida obrera en la Barcelona de entreguerras, 1918-1936, Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1998.

[19] Manuel Morales Muñoz, El republicanismo malagueño en el siglo XIX. Propaganda doctrinal, prácticas políticas y formas de sociabilidad, Màlaga, Asukaría Mediterrania S.A., 1999, pp. 148.

[20] Enric Ucelay Da Cal, «Els espais de sociabilitat: la parroquia, els “parroquians” i la qüestió de les clienteles», L’Avenç, núm. 171 (Barcelona, 1993).

[21] Una orientació semblant a Manuel Santana Morro, El forjament de la solidaritat. Mutualitats, cooperatives, societats obreres i recreatives a Mallorca (1868-1936), Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2000.

[22] El seu treball més important sobre això és Treballar en comú. El cooperativisme agrari a Espanta, 1900-1936, València, Alfons el Magnànim, 1996. Però són també rellevants altres, com Los trabajadores de derechas. La acción social católica en los obispados de Tortosa y Segorbe, Castelló, Diputació de Castelló, 1986, El sindicalisme catòlic a la Safor. Catolicisme social i polític en una comarca del País Valencià, Gandia, Alfons el Vell, 1987; «Alentar y obstruir. Las vacilaciones de la política estatal sobre cooperativismo en los inicios del siglo XX», dins Noticiario de Historia Agraria, núm. 7 (1994), pp. 131-154; «Cooperativisme agrari, millora tècnica i mobilització pagesa: els inicis del moviment cooperatiu espanyol», dins J. Barrull, J. J. Busqueta i E. Vicedo (eds.), Solidaritats pageses, sindicalisme i cooperativisme, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1998, pp. 583-602; «Realment eren lliurecanvistes? Les peticions aranzelàries de l’agrarisme valencià al començament del segle XX», Afers, núm. 36 (2000), pp. 379-396 i «El primer cooperativismo agrario español», CIRIEC-España, núm. 44 (2003), pp. 33-56.

[23] Discurso pronunciado por la Srta. Dña. Natividad Domínguez Atalaya, Directora graduada de las ‘Escuelas Graduadas de Cervantes’ en el solemne acto de conmemoración del primer aniversario de la Cooperativa Valentina, el día 26 de Enero de 1912, València, Impremta F. Sempere y C.ª Editores, 1913.

[24] E. P. Thompson, La formación de la clase obrera en Inglaterra: 1780-1832, Barcelona, Laia, 1977, 3 vols.

[25] DD. AA., La Comunitat Valenciana, 1936-1986, València, Generalitat Valenciana, 1998, exposa que el 1930, i per al conjunt valencià, el sector primari ocupava el 47,06 % de la població activa, el sector industrial el 26,95 %, la construcció el 4,41 % i els serveis el 21,53 %.

[26] El debat, en viu, sobre l’ortodòxia dels principis cooperatius i la seua desnaturalització, en Nardi Alba Benaches, La empresa más humana. Episodios de historia cooperativa en la Comunidad Valenciana (1975-2005), València, Confederació de Cooperatives de la Comunitat Valenciana, 2006, pp. 287-299.

[27] Per a la qüestió és imprescindible J. A. Tomás Carpi i J. L. Monzón (dirs.), Libro Blanco de la Economia Social en la Comunidad Valenciana, València, CIRIEC-España Editor, 1998.

[28] Fora d’aquesta xifra queden les societats agràries de transformació i les caixes d’estalvi.

[29] Per sota, només hi ha Grècia (9,9 %), els Països Baixos (5,5 %) i Luxemburg (4 %).

[30] En el cas de les cooperatives de consum, hi ha també el País Basc per davant del País Valencià. Vegeu HISPACOOP, Cooperativas de consumidores y usuarios: sociedades de futuro, Barcelona, 2000.