radicaven el 14 % de les cooperatives i el 22,5 % dels cooperativistes.
Tot i que les cooperatives agràries tenen més socis al País Valencià que a Espanya (la mitjana valenciana el 2001 era de 394 i l’espanyola, de 249), els nivells de facturació són menors comparats amb tots dos àmbits. Això reflecteix una de les característiques estructurals de l’agricultura valenciana: l’altataxa de minifundisme del parcel·lari i de la propietat mateix. Alhora, aquesta característica explica l’arrelament del cooperativisme agrari, històricament, a les terres valencianes.
Un altre àmbit decisiu del sector cooperatiu és el del crèdit. De les 83 caixes rurals de crèdit que integraven, el 2005, el sector cooperatiu de crèdit a Espanya, la meitat eren valencianes. La quota de mercat de les caixes representava el 14 % dels dipòsits i el 9 % dels crèdits, xifres superiors a les de la resta de l’Estat, on abastaven el 7 % i el 5 %, respectivament.
El País Valencià no és només un indret notable, en el context espanyol, pel que fa al cooperativisme agrari i al crèdit cooperatiu. Té també un pes considerable pel que fa a les cooperatives de treball associat i a les de consum, tan sols per darrere d’Andalusia i Catalunya.[30]L’activitat econòmica principal de les cooperatives de consum és la distribució alimentària. Representa el 97,5 % dels punts de venda que posseeixen les cooperatives de consum espanyoles, alhora que concentren el 94 % dels treballadors, el 43 % dels socis i el 97 % de la xifra de facturació. En aquest sector han aparegut empreses cooperatives gegantines, com ara la basca Eroski o la valenciana Consum.
Entre les cooperatives de consum, les elèctriques són de les més modestes. A Espanya, representen només el 0,38 % de la facturació i el 3,6 % de socis consumidors. Ara bé, la major entitat espanyola d’aquesta naturalesa és la Cooperativa d’Electricitat de Sant Francesc d’Asís de Crevillent. Avui, una Federació de Cooperatives Elèctriques de la Comunitat Valenciana, integrada per una quinzena d’entitats, diu estar disposada a mantenir la parcel·la productiva enfront de les gegantines companyies del sector.
També hi ha un altre àmbit de l’economia social on el País Valencià té una certa presència, el de les mutualitats. Com és sabut, les mutualitats són associacions de persones que tenen per missió la previsió social, i que complementen les prestacions de la seguretat social. Des de 1984 aquest tipus d’entitats reben la consideració legal d’entitats d’assegurances. Tanmateix, les mutualitats de previsió no han perdut, al remat, algunes de les característiques que les distingien de la resta d’entitats d’assegurances. De tota manera, en aquest àmbit el País Valencià, amb 15 mutualitats l’any 2000, resta molt per sota de les xifres de Catalunya, amb 141, o del País Basc, amb 169 mutualitats.
La importància present dels diferents sectors de l’economia social al País Valencià converteix el territori en capdavanter a Espanya en aquesta matèria. Les xifres són, a més a més, convergents amb les de la Unió Europea. Però, d’on ve l’empenta? Quin significat ha tingut històricament? Què s’ha deixat pel camí i què ha incorporat?
El propòsit d’aquest llibre és donar resposta a aquestes qüestions o, si més no, ampliar els interrogants per consolidar el cooperativisme i el mutualisme històrics com a objectes d’estudi. Tractarem de parar especial atenció al mutualisme i al cooperativisme laics (sense menysprear per això el confessional), perquè sembla haver-se estès la idea que el cooperativisme cal lligar-lo als avanços del catolicisme social a la primeria del segle XX. Idea que només és certa en part, perquè les primeres mutualitats (societats de socors mutus), cooperatives de consum i, fins i tot, cooperatives agrícoles que es van fundar al País Valencià no pertanyien a l’àmbit confessional, ans al contrari es lligaren ideològicament a sectors racionalistes i lliurepensadors. I per altres raons que, el lector que s’endinse en el text, podrà comprovar.
En acabar la Guerra Civil, moltes cooperatives, sindicats agraris i mutualitats no lligats al confessionalisme es van veure en la necessitat d’adaptar-se a les noves circumstàncies sociopolítiques. En moltes ocasions es fusionaren amb sindicats catòlics de la mateixa localitat o, simplement, en desdibuixaren com més millor els orígens. Com que la postguerra durà quaranta anys, sovint no retornaren mai aqueixes cooperatives al punt de partida. Ans al contrari, el renaixement del cooperativisme a la darreria dels anys 50 i primers 60, les feu consolidar-se sota el nou model i (de vegades) la nova denominació, que són els que ens han arribat.
[1] J. Bernabeu Mestre, T. F. Bordera, J. Sanchis i J. Terol (eds.), La topografia mèdica d’Ontinyent de 1916, Ontinyent, Ajuntament d’Ontinyent, 2004, pp. 151-152.
[2] Francisco Verdú Verdú, Topografía médica de Sollana, Sollana Ajuntament de Sollana, 1991 (l’edició original és de 1926), p. 162.
[3] José Durán Martínez, Topografía médica de Meliana, València, Impremta de la Revista Valenciana de Ciencias Médicas, 1915, pp. 81-82.
[4] Ibídem, p. 74.
[5] Josepa Cucó, El quotidià ignorat. La trama associativa valenciana, València, Institució Alfons el Magnànim, 1991, pp. 17-26.
[6] Vicente Blasco Ibáñez, «Alma valenciana», dins Alma Española, núm. 11, de 17 de gener de 1904, pp. 10-12.
[7] Josepa Cucó, op. cit., p. 16.
[8] No s’ha de pensar que aquests jocs d’esbarjo i reunió havien nascut al voltant de 1900, tot i que fou des d’aleshores quan proliferaren. Per als antecedents, J. L. Guereña, «Espíritu de asociación. Nuevos espacios y formas de sociabilidad en la España decimonónica», dins J. F. Fuentes i L. Roura (eds.), Sociabilidad y liberalismo en la España del siglo XIX. Homenaje a Alberto Gil Novales, Lleida, Ed. Milenio, 2001, pp. 225-237.
[9] Empar Álvarez, Història del cooperativisme al País Valencià, València, Garbí, 1968.
[10] Apreciacions interessants sobre tots aquests pioners del cooperativisme en Fernando Garrido, Historia de las clases trabajadoras. 4. El trabajador asociado, Madrid, Zero-Zyx, 1971.
[11] Ramir Reig, Obrers i ciutadans. Blasquisme i moviment obrer, València, Institució Alfons el Magnànim, 1982, pp. 220-221. En el cas d’Alacant, en un llibre coetani al de Reig, es va escriure que l’emergència de la Internacional feu que desapareguera el vincle entre els treballadors i les cooperatives obreres de producció, que anys abans havien suscitat un gran entusiasme. Apreciació que, sent certa, margina altres formes cooperatives (de consum, per exemple) i de socors mutus. Vegeu, Salvador Forner Muñoz, Industrialización y movimiento obrero. Alicante, 1923-1936, València, IVEI, 1982, pp. 211.
[12] Ramir Reig, «El republicanismo popular», Ayer, núm. 39 (2000), pp. 83-102.
[13] Antonio Elorza, «Los orígenes del asociacionismo obrero en España (datos sobre la Sociedad de protección mutua de tejedores de algodón de Barcelona, 1840-1855)», Revista del Trabajo, núm. 37 (Madrid, 1972), pp. 124-159.