3. Un incipient valencianisme polític universitari
4. La cultura al si de la Universitat de València: els departaments d’activitats culturals i altres iniciatives (1965-1970)
5. El teatre universitari (1960-1985)
EPÍLEG. LA PROGRESSIVA DEMOCRATITZACIÓ DE LA CULTURA (1980-1985)
PRÒLEG
LA FUNCIÓ CULTURAL DE LA UNIVERSITAT I LA DEMOCRÀCIA
El dia 1 d’agost de 1924, en la secció de «Libros», el diari El Pueblo publicava un article titulat «Anales de la Universidad de Valencia. La Universidad contra la indiferencia ambiente». El signava Artur Perucho, aleshores un jove periodista de 22 anys, que havia estudiat Dret, però que va ser seduït pel compromís amb la professió periodística i la vocació política i nacionalista.
L’article començava amb el paràgraf següent:
De cuantos trabajos realiza la Universidad de Valencia para hacer una obra seria de culturización y ser efectivamente el cerebro de la ciudad, hay tres que sobresalen notablemente: las conferencias de ampliación universitaria, el instituto de Idiomas y la publicación de los Anales.
D’aquests tres treballs, i de molts altres, se’n parla detalladament en el volum dedicat a la història de la missió cultural de la Universitat de València que el lector té ara a les mans. És resultat d’un encàrrec fet pel Vicerectorat de Cultura i Esport a José Garcelán, qui s’ha dedicat amb entusiasme i rigor a buscar totes les notícies aparegudes en qualsevol document històric sobre aquesta dimensió de la vida universitària que encara és poc coneguda.
Amb la publicació tant d’aquest volum com del dedicat a l’etapa més contemporània de la missió cultural –escrit per Irene Liberia–, el Vicerectorat ha tractat de mostrar que som hereus d’una dilatada tradició d’activitat cultural i que en el present hem de sentir-nos honrats d’aquesta herència i hem de tractar d’adaptar-la a la nostra època, d’enriquir-la i de millorar-la.
En aquell temps, a més, aquesta funció cultural no s’havia institucionalitzat en lleis i estatuts ni s’havia plasmat en vicerectorats, òrgans i centres. Hui comptem amb molta més legitimitat i més recursos, i la nostra responsabilitat també és més gran. La missió cultural –ho van deixar clar l’LRU i les lleis i decrets posteriors–, després de la docència i la recerca, és la tercera missió o funció de la Universitat. Amb ella, la Universitat es fa veritablement democràtica, com deia Artur Perucho en l’article citat.
Vull tancar amb les seues paraules aquesta introducció al primer volum dedicat a la història de la funció cultural de la Universitat de València. I amb elles vull també mostrar el meu agraïment, en primer lloc, a José Garcelán i Irene Liberia, que han escorcollat en la memòria per a narrar-nos el nostre passat. Però, sobretot, el nostre agraïment ha de dirigir-se als qui han escrit aquesta història –estudiantat, professorat, personal d’administració, ciutadans i ciutadanes, gent del carrer– amb la seua dedicació i el seu compromís.
Las puertas de la Universidad –afirmava Perucho– no deben permanecer cerradas para nadie; la Universidad debe, no sólo dejar que todos entren en su recinto, sino salir ella a la calle, si acaso la gente de la calle no acude a ella.
Això és el que mostra que som una institució democràtica: que volem i procurem que el coneixement i el saber siguen oberts i pertanyen a tota la societat.
ANTONIO ARIÑO VILLARROYA
Vicerector de Cultura i Esport de la Universitat de València Juny de 2020
INTRODUCCIÓ
La Universitat de València s’ha constituït, al llarg del temps, com un dels espais més importants de creació i recepció de cultura de la ciutat. Com a llar d’eminències, d’intellectuals i de professionals, ha sigut un lloc fonamental per al progrés econòmic, polític i social, que ha aportat noves perspectives, noves interpretacions i nous avanços tecnològics i científics. Al mateix temps, els joves han passat pels seus edificis per formar-se, per aprendre, per rebre aquest llegat en forma d’educació i també per ser agents de transformació i de canvi, conjugant les seues inquietuds i els seus interessos generacionals amb el que la Universitat els proporcionava.
Amb aquest llibre he volgut contar el que ha estat la projecció cultural d’aquesta casa al llarg del segle XX o, més concretament, des de l’aparició de les primeres associacions d’estudiants de la segona meitat del dinou fins l’aprovació dels Estatuts, l’any 1985, que suposen la democratització de la Universitat de València. L’objectiu és que el lector puga disposar d’una síntesi de totes aquelles societats, activitats, actes, conferències... que s’han desenvolupat durant gairebé un segle en aquesta institució.
Per fer-ho, m’he basat fonamentalment en tots aquells investigadors que s’han dedicat a estudiar una part de la història de la Universitat en el període, com Germán Perales Birlanga, amb el seu llibre sobre el moviment estudiantil des de finals del XIX fins a la Segona República; María Fernanda Mancebo, amb les seues investigacions dels anys vint i trenta del segle XX; o Sergio Rodríguez Tejada, qui en la tesi va traçar amb gran detall l’oposició universitària al franquisme. A ells, i a la resta d’autors, des d’ací el meu agraïment per les seues investigacions, que ens ajuden a comprendre millor, des de la perspectiva universitària, períodes de la història contemporània. També he volgut tenir en compte el que recullen l’antologia de l’almanac del diari Las Provincias, els Anales de la Universidad de Valencia i algunes revistes d’estudiants i de la institució, per tractar d’aportar modestament alguna dada que he considerat d’interès. Finalment, he entrevistat algunes persones, protagonistes de la progressiva democratització de la cultura dels primers anys vuitanta, per gaudir d’un testimoni viu del que va significar la transició, la llibertat que s’hi va assolir i els primers passos de la creació del Vicerectorat d’Extensió Universitària. Amb açò vull palesar que aquesta no és, ni ho pretén ser, cap investigació on es puguen trobar noves dades o noves perspectives sobre la Universitat de València. És, més bé, una revisió bibliogràfica d’allò que s’ha escrit sobre la història d’aquesta institució valenciana, des d’un punt de vista concret, per elaborar un relat que narre l’aspecte essencialment cultural. És, en definitiva, una història de la cultura a la Universitat que ha considerat tant la vessant institucional (des de dalt, diríem) com la vessant estudiantil (des de baix), en totes les direccions.
En el capítol que inicia el llibre he ressenyat totes aquelles societats i associacions culturals, de caràcter inestable i breu, que van començar a sorgir a les últimes dècades del segle XIX i que mostren com l’estudiantat va aprofitar l’oportunitat que donava l’espai universitari per dinamitzar aquella cultura que les classes acadèmiques no li aportaven. El segon capítol se centra en les iniciatives impulsades des de la institució a partir del canvi de segle, fonamentalment arran de la celebració del quart centenari de la fundació de la Universitat de València. En el següent, recuperem el camí iniciat amb les associacions per parlar del seu paper en els primers trenta anys del segle XX, i la influència que tingueren en la Universitat.
Els capítols quart i cinquè s’endinsen en la cultura desenvolupada durant la Segona República i en la Guerra Civil, en la qual la ciutat de València fou capital del malmès govern. Aquest període representa el primer intent seriós de generar una democratització de la cultura des de la Universitat, de portar allò que s’aprenia i s’ensenyava més enllà dels seus murs. No va durar molt de temps. Els capítols sisè i setè mostren el rotund canvi que imposà el franquisme en la cultura i en el paper de la universitat. El nacionalcatolicisme i el feixisme impregnaven