que formaven part de l’agrupació i que hi participaven amb articles, poemes, debats, homenatges o commemoracions: «una juventud abierta a la cultura, pero cerrada a las concupiscencias de la política» (íd.). L’activitat que desenvolupaven es pot seguir a través del seu Boletín-Revista, que es publicà entre el 5 de juny de 1870 i el 15 de juny de 1876, i que consta d’onze volums. Tot i la pèrdua del caràcter estrictament universitari, que aquest Ateneo tinguera una llavor d’estudiants inquiets per la cultura és una bona mostra de com la Universitat configurava un ecosistema propici per a l’impuls dels seus membres cap a l’exercici de les lletres o del debat.3 L’Ateneo, tanmateix, va continuar la seua vida i amb el pas del temps es va convertir en una referència cultural de la València finisecular. Alumnes de la Universitat, com José Guillem y Sol, de Dret, seguiren freqüentant-lo, i altres com Francisco Vives Liern o Rodríguez Guzmán eren habituals en les sessions literàries amb les seues composicions. Alhora, en aquest espai sovintejaven noms com el de Vicente Blasco Ibáñez, que va pronunciar la conferència d’obertura del curs 1886-87, o Rafael Altamira Crevea, qui va presentar allà, junt amb José María Latorre, la seua obra dramàtica Luchas de Alma. Un altre nom destacat, el de Martínez Ruiz (Azorín), també va participar en les discussions que s’hi dinamitzaven. En tot cas, com ja hem assenyalat, l’Ateneo no va sentir la necessitat d’establir polítiques especials d’atracció per als estudiants sinó que, més bé, els obria les seues portes com a qualsevol altre ciutadà. Tanmateix, amb l’aparició de les acadèmies, va acabar concentrant el moviment associacionista a la ciutat de València, com després estudiarem (Perales, 2009: 53-54).
2.4 EL LICEO LITERARIO
Fou, tanmateix, el model anterior, el de les societats literàries, el que van recuperar els estudiants durant la Primera República. Així, a l’octubre de 1873 va nàixer el Liceo Literario, a partir de l’impuls de cinc joves que, amb la voluntat de superar les limitacions de l’estudi individual, aspiraven a crear un fòrum de discussió i d’intercanvi obert a la participació de les persones que compartiren amb ells l’afició per les lletres, les arts i l’estudi. El 21 de novembre d’aquell any se’n celebrava la sessió inaugural, seguida durant el curs 1873-74 de més d’una vintena de sessions generals. Dels cinc fundadors i la junta directiva originària, encapçalada pel jove advocat Ignacio Pintado y Llorca, el 1875 només quedaven Josep Maria Amigó, que havia estat tresorer i aleshores presidia la secció de Ciències; l’alumne de la Facultat de Dret Juan Saavedra Ladrón de Guevara, que exercí com a arxiver i bibliotecari, i Federico Soler Castelló, qui va assumir la presidència. El quintet inicial el completava Mendiolagoitia, ja absent. El ràpid creixement del Liceo Literario va augmentar també el nombre de membres de la junta, que aquell mateix any estava composta per vint-i-tres càrrecs, a banda de la presidència honorifica, que ocupava Vicente Boix, tota una figura de la vida cultural valenciana d’aquell moment i que ja havia estat vinculat a l’associacionisme estudiantil anys enrere (Perales, 2009: 17-18).
Germán Perales ha estudiat amb detall l’activitat d’aquest col·lectiu, que només tingué gairebé un any de vida. La seua estructura era un reflex de l’origen universitari de l’associació, ja que estava dividit per facultats. A l’inici ja contava amb les seccions de Facultat de Dret, de Filosofia i Lletres i de Medicina, a banda de la secció de Literatura. Es reunien unes dos vegades al mes, les vesprades que no hi havia classe a la Universitat. Al mes de març de 1875 es va ampliar amb les seccions de la Facultat de Ciències i de Música, i cap a desembre s’hi va afegir la de Ciències Socials. Aquest creixement i diversificació del camp d’actuació de la societat va suposar també un canvi en el nom, que a l’agost de 1875 passà a ser Liceo Científico, Artístico y Literario de Valencia. Entre els membres hi havia alumnes de totes les facultats, però el nucli estava constituït per estudiants de lleis, que acaparaven els càrrecs directius de la junta, com el president Federico Soler Castelló o el vicepresident Braulio Calot Caballer. Es reuniren, fins març de 1875, en uns locals al número 26 del carrer de la Xerea de València, encara que no era estrany que se celebraren col·loquis al vell edifici del carrer de la Nau, i també col·laboraven amb altres associacions culturals i intel·lectuals de València, com l’Instituto Médico Valenciano, el Ateneo Científico, el Círculo de Bellas Artes o la Sociedad de Amigos del País.
Amb l’impuls del president va veure la llum, al gener de 1875, la publicació de l’òrgan de premsa de l’associació, amb el títol Boletín Revista del Liceo Literario de Valencia, el qual per l’octubre va passar a ser dirigit ni més ni menys que per Constantí Llombart. En la publicació, de periodicitat mensual, els socis del Liceo trobaven un instrument per a donar major extensió temporal i espacial a les seues composicions poètiques i treballs literaris i científics.
Pel que fa al funcionament de la societat, s’ajustava al calendari acadèmic. Pel maig se suspenien les activitats, ja que els membres necessitaven hores d’estudi per aprovar els exàmens. Entre la suspensió de maig i l’obertura del curs a l’octubre només es feien algunes reunions esporàdiques de la junta, però d’octubre a maig se celebraven diversos actes, que, seguint Perales, diferenciem en tres classes.
En primer lloc, les sessions literàries, on els socis presentaven les poesies pròpies i recitaven obres de notables contemporanis. Entre els participants destaquen els estudiants de Dret Fernando Reig Flores i Francisco Vives Liern, així com també Juan Rodríguez Guzmán i Luis Kaysser Pérez, que llegien les seues composicions amenitzades pels socis de la Secció de Música, com l’alumne de Medicina Elías Martínez Pellicer. Per una altra banda, trobem les sessions científiques, on es presentaven dissertacions sobre els més diversos temes de lletres i ciències elaborades pels socis i exposades a discussió i rèplica («Influencia del Cristianismo en el estado social de la mujer», de Climent Martí; «Condiciones de los fenómenos de vida», per Adolfo Cervera, o «Historia y civilización griega hasta Tito de Macedonia», per Juan Reig Flores). Finalment, també celebraven sessions solemnes, actes d’inauguració i homenatges a la memòria d’homes notables, com el dedicat al poeta i dramaturg Bretón de los Herreros, durant el curs 1873-74; les reunions per a la celebració de la festa cívica del dos de maig del curs 1874-75, o l’homenatge funerari a Enrique Escrig i González i Fausto Agost, al curs 1875-76. També se celebrà una sessió solemne per la presència del pintor austríac Christian Sieber, i una altra per honrar el poeta Juan Arolas. A més a més, també desenvolupaven altres activitats, com la celebració de certàmens literaris, l’organització d’acadèmies de preparació de Matemàtiques, Física, Química i Història Natural per als alumnes universitaris, i classes de repàs, impartides pels socis, de Llatí, Geografia, Història, Retòrica, Poètica i Psicologia Lògica i Ètica, adreçades a alumnes de batxillerat.
L’associació estava plenament admesa en la societat de la ciutat. Va participar, convidada per l’Ajuntament, en els actes cívics per la victòria sobre les tropes carlistes i en els actes del VI Centenari de la mort del rei Jaume I, i fou inclosa en la comissió organitzadora per a l’estiu de 1876. Tanmateix, malgrat el creixement experimentat per la societat, pel maig de 1876 la seua activitat es va esvair. L’última notícia correspon a la dimissió del president (Vicente Boix) i la dels dos vicepresidents. Les causes no estan clares, però Perales intueix que, probablement, es va deure a la dispersió de la generació universitària que la va fundar, la qual va anar llicenciant-se i construint la seua vida al marge d’aquelles activitats. En tot cas, si els fundadors del Liceo havien apostat per una societat literària que reunira els estudiants dels diferents centres, el seu sistema no va ser continuat per les successives generacions d’alumnes, que optaren per un model d’associacions científiques i monodisciplinars (Perales, 2009: 17-21).
De fet, el període que va ocupar el primer govern conservador de la Restauració monàrquica (1875-1880) es va caracteritzar per una clara desorganització i manca d’iniciatives associatives per part dels estudiants de la Universitat de València. El moment de rígid control polític i social, a més de la repressió que va acabar amb la llibertat d’ensenyament, no era d’allò més idoni per a la constitució d’associacions de caràcter estudiantil (Sánchez Santiró, 1998: 242). Però, tot i això, aquest ambient va propiciar la constitució d’un altre