quals, a més, eren numèricament menys quantiosos que els de les altres especialitats. Així, la Unión Escolar Científica va allargar-se fins que el seu creador, Eduardo León, va marxar a la Càtedra de Geodèsia de la Universitat Central de Madrid, cap a 1882. Els escolars no mostraren interès per mantenir-la viva (Sánchez Santiró, 1998: 243-244; Perales, 2009: 27-33).
2.6 ATENEO CIENTÍFICO: EL CATALITZADOR
Als salons de l’Ateneo Científico de València es reunia la cúpula intel·lectual de la ciutat. Hi havia catedràtics, metges, advocats... i, a la seua ombra, alguns dels alumnes de la Universitat. D’aquests estudiants van sorgir les iniciatives que convertiren l’ateneu, cap a finals del XIX, en la major concentració de societats d’estudi d’universitaris de València. L’Ateneo, que té el seu germen en el grup La Antorcha, del qual hem parlat adés, va ser durant els anys del sexenni i de la restauració un dels espais culturals més sovintejats de la ciutat. El seu caràcter estudiantil es va perdre ràpidament, com ja hem vist, però no va perdre la relació amb la Universitat, en tant que professors i catedràtics freqüentaven els seus salons. Tanmateix, cap al segon lustre dels vuitanta del dinou, hi va començar a revifar l’element escolar, a través d’alguns actes convocats a finals del curs 1888-89, com vetllades literàries i musicals, i la creació, al curs següent, d’un nou fòrum de col·legials de lleis.
Aquest fòrum, l’Academia Jurídico-Escolar, tenia com a objectiu declarat satisfer les necessitats d’ensenyament pràctic que la Universitat no oferia, és a dir, «que los alumnos de la facultad de Derecho pudieran ejercitarse en las funciones propias de su carrera». La primera sessió es va celebrar el 7 de desembre de 1889, amb una conferència de José Albiñana titulada «Estudio crítico de la doctrina romana del título y modo de adquirirlo». L’acadèmia va tenir una activitat intermitent i diversa, ja que a banda de les sessions teòriques i pràctiques, també va convocar certàmens jurídics i literaris, però els problemes financers de l’Ateneo i l’esgotament natural (generacional) de les societats escolars limitaven el seu desenvolupament. En tot cas, la refundació al gener de 1901 va suposar un dels seus períodes de més moviment: les conferències i discussions arribaren a produir-se amb un ritme de dues o tres sessions per setmana, i també hi hagué sessions pràctiques. La notable presència del professorat universitari entre els conferenciants és una prova del recolzament que donaven als alumnes, que s’hi reunien per a «estudiar i ampliar els coneixements adquirits en la Universitat i iniciar-se en els camps del pensament i la paraula, estudiant i discutint els problemes socials pendents i adquirint una saludable pràctica de la seua futura professió» (Perales, 2009: 34-37).
En aquest mateix context va sorgir la segona acadèmia sota el paraigua de l’Ateneo: l’Academia Médico-Escolar. Com en la seua germana legista, la participació de catedràtics, llicenciats i doctors, junt amb els estudiants, en les sessions d’aquesta associació, fou molt important. Feien sessions teòriques i revisaven casos clínics. Ràpidament, es va convertir en una constant de la vida cultural de la ciutat i, de fet, el primer any de la seua fundació ja es va preparar un certamen nacional anual, que tingué un gran èxit de participació. Fins i tot es va dotar d’un òrgan de premsa propi, el Boletín de la Academia Médico-Escolar del Ateneo Científico, que va veure la llum al desembre de 1902. En paraules d’un contemporani, Campos Fillol (citat per Perales, 2009: 41):
Plácemes merece la Academia Médico-Escolar, que ha alcanzado en poco tiempo gran importancia y desarrollo gracias a sus útiles tareas siendo hoy uno de los centros escolares de Valencia que gozan de mayor vitalidad, sin recurrir por ello a fiestas y veladas estrañas [sic] a la ciencia y al progreso.
Cap al 1903, l’Ateneo, que havia servit d’aixopluc a aquestes dues societats estava en una situació econòmica preocupant. Per tractar de mantindre’l viu, es va promoure l’augment del número de socis per incrementar els ingressos i fer front als deutes, i també s’incentivà la generació d’una major activitat. Entre els nouvinguts, en aquest procés, hi hagué molts estudiants, una quarantena dels quals eren alumnes de la Facultat de Ciències que, a més de donar-se d’alta com a socis, s’organitzaren en la seua pròpia acadèmia. Així fou com nasqué l’Academia Científico-Escolar, sota la presidència de Vicente Küster i la vicepresidència de Rafael Colvée, amb un acte inaugural a càrrec de Vicente Peset Cervera, que pronuncià una conferència al Paranimf de la Universitat de València.
D’aquesta manera, a principis del segle XX eren tres les societats d’estudiants domiciliades a l’Ateneo Científico: Dret, Medicina i Ciències. Era la major concentració d’escolars (a banda de la mateixa Universitat) que havia existit fins aquell moment a la ciutat de València, amb més de cent cinquanta socis universitaris. Després de molts anys, els estudiants de les tres principals facultats convivien sota un mateix sostre, encara que funcionaven de manera autònoma. Aquesta situació va propiciar que, l’estiu de 1903, es creara la Unión Escolar, que va absorbir les acadèmies de Medicina i de Ciències. La de Dret, en principi, va refusar participar-hi. En tot cas, aquesta unió no va fer desaparèixer les activitats independents de cada acadèmia, i quan es va dissoldre (l’última notícia de la Unión Escolar és de febrer de 1907), les acadèmies van sobreviure (Perales, 2009: 42-43).
En la primera dècada del segle XX, sobre la qual després aprofundirem, es van transformar moltes coses. Els escolars van assajar nous tipus d’organització que superaren el marc ateneista, crearen organitzacions reivindicatives i es van polititzar. A més, es volia apostar per un nou tipus d’organització escolar amb fins culturals, socials i reivindicatius. Altamira, just en 1898, aprofità la tribuna en un congrés d’hispanistes, portuguesos i americans per reclamar un nou tipus d’associació escolar: havien de ser unitàries (sense distincions de facultats), havien de prescindir del caràcter polític i religiós, havien de dedicar-se a les reivindicacions i millores acadèmiques, i al conreu espiritual i esportiu dels seus membres, a exercir una acció social benèfica i solidària amb la classe obrera... i aquest fou l’origen teòric de l’articulació de la Unión Escolar (a Madrid, cap a 1900), que s’organitzà per defensar els interessos de la «classe escolar» des d’una suposada neutralitat ideològica (Baldó, Mancebo, Sánchez Santiró i Blasco, 2000: 101).
Sánchez Santiró considera aquesta Unión Escolar un dels primers brots d’associacionisme estudiantil reivindicatiu del segle XX. Aquesta associació complia tots els requisits que, segons Rafael Altamira, havia de defensar una associació escolar: incloïa estudiants d’universitat i d’institut, no feia separacions per graus ni facultats, mantenia un continu i difícil apoliticisme i aconfessionalisme i, a més, defensava els interessos comuns. Els dos lemes que sovint intitulaven i acomiadaven els seus escrits i cartes («Unión escolar» i «Salud y Unión») són dos exemples d’eslògans aglutinadors, que tractaven de superar les tradicionals separacions entre centres i nivells, així com també l’absència d’una tradició associativa de tipus general (Sánchez Santiró, 1998: 254-255; Perales, 2009: 43-44).
2.7 L’ACADEMIA DE LA JUVENTUD CATÓLICA
Una altra societat que també va perdre prompte el caràcter universitari fou l’Academia Científico Literaria de la Juventud Católica, creada el 26 de febrer de 1871. El seu sorgiment s’emmarca dintre d’un moviment general de l’església per recuperar influència i mantenir el seu estatus social. Des d’un principi va ser molt activa i va desenvolupar la seua tasca en dos grans focus: d’una banda, una sèrie de conferències per a la classe obrera, impartides per joves universitaris i d’una altra, la realització de vetllades destinades als seus membres i al públic convidat. Sánchez Santiró (1998: 235-237) ha sintetitzat una d’aquestes tertúlies, celebrada el setembre de 1871, on hi va haver tres discursos: un de Mata Sanchis, en què exposava que «sin religión ni Dios no hay gobierno posible», un altre de Martínez Torrejón, i, per acabar, un de Chaumel, qui va afirmar: «quítese en España el catolicismo y España perderá lo que le queda de su grandeza [...]. Lo mismo se cobija el catolicismo bajo el manto de la monarquía, que bajo la sombra de la república [...] esto tan solo es la forma de gobierno, lo que importa es que la esencia sea católica» (Sánchez Santiró, 1998: 237). Heus ací, doncs, l’orientació i l’integrisme d’aquesta acadèmia catòlica. Les seues activitats, tanmateix,