d’una sèrie de llibres (de comptes i de dotacions d’òrfenes) que es van guardar en el que constituiria el seu arxiu, que es va anar incrementant al llarg del temps.
El dia 30 de març de l’any 1399, festivitat de Pasqua de Resurrecció, Pere Johan, ciutadà de València, va ser elegit com a majordom de l’«Almoyna d’Òrfenes a Maridar» pels nou confrares per a un mandat anual, com era costum des de la fundació.
Havien passat poc més de cent anys des de la institució de la Confraria, tot el segle XIV, i les possessions que pagaven cens a l’almoina havien anat canviant de censataris. D’altra banda, «vigentes guerras, mortalitates et pressuras patrie»29 van fer que algunes possessions quedaren desertes i desemparades i en molts casos fins i tot se n’ignorava el propietari. Per tot això es va creure necessari saber quines possessions emfitèutiques existien, quins emfiteutes les posseïen, a quina suma o quantitat de diners ascendien els censos, en quines festivitats o en quin temps es pagaven, amb quines possessions limitaven i en quins llocs o termes estaven situades.
Per aquest motiu els confrares van acordar que es fera un capbreu de tots els censos que posseïa la Confraria en la ciutat i horta de València on s’anotara el que confessara i manifestara cada propietari i que es fera instrument públic «ad conservacionem iuris dicte laudabilis elemosine et habendum memoriam in futurum». A continuació tots aquestos censos es copiarien en un llibre que s’anomenaria cappatró censualium de dita almoyna o confraria, en el que al principi de cada pàgina s’escriuria el nom dels que manifestaven i reconeixien una possessió, amb els seus límits, quantitats censuals i festivitats en què es pagaven, i s’anirien anotant les causes i els canvis d’un a un altre que successivament es produïren.
Per a realitzar aquest treball el majordom Pere Johan va constituir procurador seu i de la dita Confraria de les Òrfenes a Ferrer Calvera, ciutadà de València, que tindria com a missió demanar, exigir, admetre i acceptar en nom seu i en el de la Confraria les dites manifestacions i confessions. El document de procuració es va fer el 8 d’abril de 1399 davant de Francesc de Monçó, notari públic de València i escrivà de l’almoina, el qual a petició del procurador va estar present en cada declaració amb la presència, a més de dos testimonis. Als pocs dies, l’11 d’agost, s’iniciava la tasca de capbrevar començant per aquells censos que es pagaven en Pasqua i continuant per les altres festes, tasca que va concloure el 9 de febrer de 1400, arribant a un total de 330 censos, que van suposar per a la confraria uns ingressos fixos de 248 lliures, 11 sous i 3 diners.
El dit treball30 es va materialitzar en un instrument públic «in viginti peciis pergameneis iunctis et sutis cum eneis seu lenquis de pergameneo»,31 escrit per Francesc de Monçó, pel qual va cobrar 10 lliures,32 i el procurador Ferrer Calvera va cobrar 20 florins.33
El llibre cappatró va costar 126 sous i 6 diners,34 compresos en aquesta despesa cinc dotzenes i mitja de pergamins, més el treball de rasurar-los, enquadernar el llibre, escriure la lletra formada, il·luminar-ho i la pell de l’enquadernació.35 L’any següent es van comprar dos pergamins més de cabrit, per sis sous que, una vegada rasurats, van servir per a copiar les ordenances del capítol celebrat en el convent de Sant Agustí en 1399.36
La vespra de Pasqua de 1470, que va ser el 21 d’abril, sent majordom Joan Gomis, es va acordar en una reunió celebrada en l’església de Santa Caterina, anomenar procurador de la confraria a Francesc Vidal, apotecari, per a cobrar les pensions dels censos i intervindre en una nova cabrevació. El nomenament es va fer davant d’Antoni Alegret,37 notari públic i escrivà de la confraria. Uns mesos després, el 9 de juliol, el mateix notari redactava el poder donat per Pere Bou, majordom, a Joan Perilles, notari, en el que ho constituïa «in iudicem dictarum Orfanarum, videlicet ad instandum, rogandum et requirendum quod fiant confessiones per detentores et possesores rerum emphiteoticalium».38 Dita cabrevació va quedar arreplega en el Capbreu que ara editem, en el qual van intervindre les següents persones, a les quals el procurador Francí Vidal va remunerar pels seus treballs: Joan Perilles, «jutge en lo cabrevar», va cobrar 100 sous en 1473;39 Pere Ballester, notari públic de València, que va dur a terme la cabrevación i al peu de cada cens copiat va afegir la seua subscripció, va cobrar 30 lliures pel seu treball realitzat en diferents dies, que «foren per port del cabrevar»;40 Joan Ferrer, escrivà, «per scriure lo dit cabreu», va cobrar 6 lliures, 1 sou i 1 diner.41 Es van comprar 82 pergamins a 14 diners la peça i es van pagar 4 diners per rasurar cada u,42 encara que també es van reutilitzar, rasurant-los, els fulls d’un llibre que hi havia en la caixa. Joan Uguet va cobrar 2 lliures i 7 sous per enquadernar el llibre;43 l’il·luminador Miquel Adzuara44 va cobrar una bestreta de 30 sous per les inicials filigranades i embotides que poden veure’s en l’abecedari del principi del llibre i al llarg del mateix al començament de cada cens.45 A Pere Crespí el Jove, pertanyent a tota una família d’il·luminadors, li van encarregar la il·luminació de la rúbrica i va cobrar 18 sous.46
El Capbreu va començar a copiar-se el dilluns 9 de juliol de 1470, continuant els dies 10 a 14, 16 a 20, 23 i 24, 27 i 28, 30 i 31, 1 i 9 d’agost i 10 d’octubre, encara que es van afegir censos de manera excepcional en 1480, 1486, 1499 i 1500. La llista s’inicia amb els censos, el pagament dels quals es feia efectiu en la festa de Pasqua de Resurrecció (festa variable cada any) (16 censos) i segueixen les altres festes de l’any com són sant Marc (25 d’abril) (1), Pasqua de Cinquagèsima (cinquanta dies després de la Pasqua de Resurrecció) (4), sant Joan (24 de juny) (constitueixen la immensa majoria, 106), Santa Maria d’agost (15 d’agost) (15), sant Miquel (29 de setembre) (46), Tots Sants (1 de novembre) (21), sant Andreu apòstol (30 de novembre) (4), Nadal (25 de desembre) (57), sant Vicent màrtir (22 de gener) (6), santa Maria de febrer (2 de febrer) (2), Santa Maria de març (25 de març) (3) i Carnestoltes (festa variable de l’any, anterior al dimecres de cendra) (1). Ja no apareix en aquest llibre la festa de sant Nicolau com anteriorment en el Capbreu de 1399.
Segons el que acabem d’exposar, les festes més tradicionals per al pagament dels censos són sant Joan i Nadal (de vegades en dos pagues iguals, una en cada festa), seguides de sant Miquel i Tots Sants. La quantia econòmica del cens solia ser de 9, 7, 18 o 14 sous, encara que també hi ha alguns més elevats, de més de 100 sous, i la quantitat està expressada en sous i diners.
Cada cens està copiat en la part recta del full de pergamí. Cada festa s’inicia amb el seu nom en valencià en el marge superior, en lletres roges afegides posteriorment pel rubricador, ja que està escrita a un costat i a l’altre de la data que ocupa dos línies en el centre mateix del marge superior. La data en què es va fer la cabrevació s’inicia en llatí amb la paraula die a qui segueix el dia de la setmana, el dia del mes en números romans, el mes i l’any també en romans expressat pel sistema de la Nativitat («anno a Nativitate Domini»). Si la data és la mateixa per al següent o següents censos s’indica per mitjà de la frase «dicta die», «dictis die et anno», «prepredictis die et anno», «iamdictis die et anno», «sepedictis die et anno», «eisdem die et anno» o «eodem die»; quan canvia el dia, però es manté l’any la frase canvia «a anno predicto» o «anno iamdicto».
Comença el formulari del cens, escrit en valencià en un sol bloc, amb una notificació («sia manifest que»), continua el procediment que es va a seguir davant del notari de València, Joan Perilles, jutge de la confraria nomenat pel majordom Pere Bou per a dur a terme la cabrevació. Segueix el nom del censatari, del qual dóna el nom, cognom, ofici o càrrec i condició de ciutadà; si aquest és una dona, n’indica el nom i diu de qui era muller i l’ofici del marit. Per mitjà de la intervenció de Francí Vidal, apotecari, síndic o procurador de la confraria, que insta la persona, aquesta «dix e confessa» la propietat (cases o terres) per la qual es paga el cens, on està situada (parròquia de la ciutat i carrer, si és una casa, o terme o partida de l’horta de València, si és una casa, alqueria o terres), que està «sots directa senyoria dels dites Òrfenes», amb qui limita la propietat, donant el nom i ofici del veí o nom dels carrers amb què limita. Segueix la indicació de