el costum, sempre, d’emmarcar un llibre en el seu context social i polític. Aquest punt de vista li permetia posar Proust i Dorothy Parker en una mateixa frase per seguir un raonament, o comparar Max Eastman favorablement amb André Gide. Per a Schwartz això era dolorosíssim. Per a mi, era inexplicablement gratificant. I què hi ha de més natural que començar a escriure tal com llegia.
Una nit cap a final de la dècada del 1960, vaig assistir a una xerrada al Vanguard, el famós club de jazz del Greenwich Village. Es titulava «Art i política» i a l’escenari hi havia el dramaturg LeRoi Jones (després conegut com a Amiri Baraka), el saxofonista Archie Shepp i el pintor Larry Rivers. De públic, tots els progres blancs de classe mitjana de la ciutat. En un tres i no res, va quedar clar que l’art no tenia cap possibilitat contra la política. Jones va agafar les regnes de la vetllada quan va proclamar que no només el moviment dels drets civils estava cansat del que anomenava intervencionisme blanc, sinó que ben aviat la sang correria per les butaques del Teatre de la Revolució i qui us penseu que seia en aquestes butaques? El local es va encendre, tothom cridava i bramava alhora diferents modalitats del «No hi ha dret!» i una veu en concret sobresortia de la resta i cridava: «Ja no dec res a ningú, LeRoi. Tu saps que ja no dec res a ningú!». Però Jones, impertèrrit i gens impressionat pel batibull, va continuar explicant que nosaltres, els blanquets, l’havíem cagat completament, però quan ells, els negres, se’n sortissin, ho farien d’una altra manera: es carregarien de dalt a baix el món tal com el coneixíem i començarien de nou. Recordo que vaig pensar: «No vol destruir el món tal com és, vol ocupar el lloc que li pertany a dreta llei en el món tal com és, el que passa és que ara li bull tant la sang que no ho sap».
Em moria de ganes de dir-ho en veu alta, com feia tothom, que cridava el que feia més mal, però ell m’esgarrifava (és difícil d’imaginar la força de la presència pública de Baraka en aquells dies dolorosament inspirats), així que vaig callar, vaig tornar a casa i, amb una urgència que em cremava per dins i no acabava d’entendre, vaig passar-me mitja nit descrivint la vetllada a partir de la meva gran troballa; i vaig descobrir, mentre escrivia, el que acabaria sent el meu estil natural. Al fer-me servir a mi mateixa com a narrador participatiu, intuïtivament bastia la història com si fos ficció («Aquella nit al Vanguard . . .») perquè els lectors ho veiessin tot amb els meus ulls i visquessin la vetllada com jo l’havia viscuda, tan visceralment com jo («Ja no dec res a ningú, LeRoi. Tu saps que ja no dec res a ningú!»), i que en sortissin tocats i alliçonats per la commoció, no de l’art i la política, sinó de la vida i la política. Tot i que llavors no ho sabia, el que havia començat a practicar era el periodisme en primera persona.
L’endemà vaig ficar en un sobre el que havia escrit, vaig anar a la bústia de la cantonada i vaig enviar-ho a The Village Voice. Uns dies després va sonar el telèfon. Vaig fer: «Digui» i una veu masculina va respondre: «Soc en Dan Wolf, l’editor del Voice, i tu qui collons ets?». Sense pensar-ho, vaig dir: «No ho sé, digue-m’ho tu». En Wolf va riure i em va dir que li enviés qualsevol cosa que tingués entre mans. Al cap d’un any li vaig enviar un altre article. I gairebé devia passar un altre any, crec, abans d’enviar-li el tercer.
Ho havia dit de debò, jo, allò de no saber qui era. Encara que en qualsevol moment deixava anar unes arengues que sovint qui m’escoltava deia: «Això ho hauries d’escriure», sempre que m’hi posava m’agafaven tots els dubtes del món i em quedava paralitzada. Només de tant en tant aquella urgència que em cremava per dins em permetia enllestir satisfactòriament algun text. I vet aquí que, després de la vetllada al Vanguard, vaig rebre aquella invitació oberta per abordar aquesta incapacitat dolorosa i començar a dedicar-me al que sempre havia desitjat, escriure professionalment. I què és el que vaig fer? Casar-me. Vaig casar-me i vaig canviar Nova York per un lloc perdut de l’interior on totes les connexions que tenia amb l’escriptura van quedar dramàticament escapçades. No vaig trigar a separar-me i tornar a la ciutat, però només per perdre el temps fent feines estranyes en el món editorial: ja no era jove però no volia ser adulta.
Llavors, un bon dia vaig anar a l’oficina del Voice –mai he sabut d’on vaig treure la gosadia– i li vaig demanar feina a en Dan Wolf.
–Ets una jueva neuròtica, només escrius un article a l’any, com vols que et doni feina?
Vaig dir que no, que ja no, que faria el que volgués –i, com es va veure, ho deia de debò. Al cap de dos encàrrecs, em van donar la feina.
Però quina era, exactament, la feina?
El Voice era un diari d’opinió fundat l’any 1955, al punt àlgid de la Guerra Freda, quan només calia pronunciar-se com a lliberal per ser considerat radical. La paraula clau era «pronunciar-se». El diari tenia una tendència a destapar escàndols que feia que semblés que els seus autors, tots i cadascun, sempre tractessin la societat a punta de pistola. En certa manera, l’empresa s’assemblava molt al realisme social de la meva infància, així que vaig encaixar-hi. Per altra banda, la meva predilecció pel periodisme en primera persona aviat va començar a complicar l’atractiva simplicitat de l’«ells» contra «nosaltres» que regia els reportatges del Voice. Com que m’utilitzava a mi mateixa d’instrument per il·luminar el tema que tenia entre mans, cada cop em calia més introspecció i també més observació cap enfora: havia d’aconseguir que «periodisme» i «en primera persona» estiguessin equilibrats, esbrinar com podien encaixar de debò, com s’estava vivint realment la situació al carrer. Em vaig passar molt de temps, segons sembla, sense aconseguir resoldre del tot aquest problema. Aleshores van irrompre els moviments d’alliberament dels setanta, la política va passar a ser fonamental i em vaig desfer del dilema de com practicar el periodisme en primera persona.
A final dels setanta, un editor del Voice em va dir:
–A Bleecker Street hi ha unes trobades feministes. Per què no hi vas i les investigues?
–Què és una feminista? –vaig preguntar-li.
Al cap d’una setmana, m’hi havia convertit.
En pocs dies vaig conèixer Kate Millett, Susan Brownmiller, Shulamith Firestone i Ti-Grace Atkinson. Era com si parlessin alhora però entenia tot el que deien. O, més aviat, devia sentir que deien el mateix perquè en acabar aquella setmana em va quedar gravat un sol pensament. Era aquest: la idea que els homes, per naturalesa, es prenen seriosament el que pensen i les dones, per naturalesa, no, és una creença i no una realitat; és una qüestió cultural; i les nostres vides en depenen completament. La incapacitat de prendre’s seriosament com a treballadora: aquest, ara ho veia, era el dilema principal de l’existència d’una dona.
La idea em semblava nova i profunda, i sobretot, emocionant. De cop i volta, vaig veure les vides no viscudes de les dones no només com un crim de proporcions històriques sinó com el drama psicològic que sortia a la llum tan bon punt algú feia servir la paraula masclisme –i aquesta era la paraula que regia la meva vida en aquella època. A tot arreu on mirava veia masclisme: cru i brutal, vulgar i proper, antic i sempre present. El veia al carrer i a les pel·lícules, al banc i a la botiga de queviures. El veia quan llegia els titulars, quan agafava el metro, quan m’aguantaven la porta. I, el que em xocava més, el veia en la literatura. Repassant molts dels llibres amb què havia crescut, per primera vegada vaig veure que la majoria dels personatges femenins eren maniquins sense carn ni sang, que només existien per impedir o fer avançar les peripècies del protagonista que tot just llavors vaig adonar-me que gairebé sempre era masculí. Vaig descobrir que durant tota la meva vida lectora m’havia identificat amb personatges que avançaven per la vida per camins totalment allunyats dels que jo agafaria.
L’eufòria que vaig sentir quan vaig entendre-ho! M’aixecava eufòrica, em passava el dia ballant d’alegria i me n’anava a dormir somrient. Era com si només la revelació ja pogués dur-me a la terra promesa no només de la igualtat política sinó també de l’alliberament interior. Al capdavall, què necessitava a més de la negació dels drets de la dona per explicar-me a mi mateixa? Quina petita anarquista més alegre que em vaig tornar! Com m’agradava l’emoció de bandejar els sentiments convencionals! Amb quina lleugeresa proclamava: «En l’amor no hi ha igualtat? Doncs ja me’n