havia tingut en compte el nivell de ràbia que el moviment feminista havia provocat en els homes igual que en les dones: de vegades semblava tan intens que podria encendre el món sencer. Cada dia es trencaven matrimonis, s’acabaven amistats, membres de famílies s’allunyaven i gent del tot decent es deien i es feien les coses més abominables els uns als altres. Una nit en un sopar, un parell de professors d’universitat –una dona alta i prima i un home baixet i gras– escoltaven amb atenció un historiador distingit el camp d’estudi del qual la dona coneixia bé. Ella anava fent alguna pregunta o comentari, fins que el seu col·lega va demanar-li amb impaciència que parés «d’interrompre». En qualsevol altre moment de la història recent, n’estava convençuda, aquella dona hauria callat després d’haver rebut una estirada d’orelles així. Però, en aquell moment, la cara se li va endurir i va etzibar: «Com? Tu, homenet fastigós, no em fas callar!». La taula va quedar en silenci i al cap de pocs minuts la vetllada es va donar per acabada. Jo em vaig quedar allà asseguda i atònita. Per una banda, m’entusiasmava la sortida de la dona; per l’altra, la pèrdua de civilitat entre nosaltres em va deixar mal gust de boca. Qui s’hauria imaginat que tant d’odi i de por s’havia anat podrint durant tant de temps dins de tants de nosaltres.
En una dècada, les feministes dels setanta es van adonar que, malgrat compartir l’enfocament polític, amb la ideologia no n’hi havia prou per alliberar-nos dels nostres jos ferits. Entre l’ardor de la nostra retòrica i els dictats de la realitat de carn i ossos semblava que hi hagués una terra erma de creences sense comprovar. Aleshores moltes de nosaltres ens vam tornar l’encarnació palpable del buit entre teoria i pràctica: la discrepància entre el que declaràvem que sentíem i la complexitat miserable del que de debò sentíem es feia cada vegada més evident.
Les contradiccions del meu caràcter s’alçaven cada dia per martiritzar-me, i patrons de conducta que mai no havia considerat de cop i volta m’amenaçaven. Sempre m’havia tingut per una d’aquelles persones normals i corrents, decents, que valoraven molt el que generalment es diu «tenir bon caràcter». Vaig adonar-me que no era gens el meu cas. Quan xerrava amb algú, era seca i buscabregues; a les trobades familiars, avorrida i despectiva; a la feina, egoista fins a dir prou. Tot i que enyorava constantment una connexió íntima (això pensava), no parava de sabotejar una relació rere l’altra concentrant-me gairebé exclusivament en el que jo considerava que eren les meves necessitats, no les de la meva amiga o del meu amant. L’estretor vital que m’havia acabat provocant el meu jo escindit... s’havia tornat insuportable!
En un tres i no res, davant meu es va obrir un univers inimaginable d’interioritat, equipat amb la seva pròpia teoria, lleis i llenguatge que constituïen una cosmovisió on semblava que hi hagués més veritat –és a dir, més realitat interior– que en cap altra; i va començar a desplegar-se tot un drama d’angoixa interna. Cada dia lluitava contra mi mateixa, una part de mi enfrontada a l’altra, el seny em deia de quins comportaments m’havia de desfer, la rauxa m’exigia que ignorés el seny. Un cop i un altre, patia la humiliació de la derrota constant de mi mateixa. Gràcies a la psicoanàlisi vaig entendre –encara que em va costar anys d’assumir– que només amb una idea no n’hi hauria mai prou. Que l’esforç que calia per obtenir alguna cosa semblant a un jo integrat seria la tasca d’una vida. Com va expressar memorablement Anton Txèkhov, tot i que «altres m’havien esclavitzat» era jo qui m’havia «de treure l’esclau de dins, gota a gota».
Un cop més, em vaig trobar llegint d’una altra manera. Vaig agafar els llibres –sobretot novel·les– que havia llegit i rellegit, i els vaig tornar a llegir. Aquell cop vaig entendre que fos la història que fos, o l’estil, o l’època, el drama central d’una obra literària gairebé sempre depenia dels perills del propi jo escindit: la por i la ignorància que genera, la vergonya que desencadena, el misteri afeblidor en què ens embolcalla. També vaig entendre que, invariablement, el que feia que un llibre emocionés –i això era una cosa implícita en l’escriptura, atrapada en algun racó dels nervis de la prosa– era un cert ideal recurrent (com si vingués de l’inconscient primitiu) de l’existència humana amb l’abisme salvat, les parts conjuminades i l’afany de connectar arreglat de manera brillant. La gran literatura, pensava llavors i encara ho penso, és una mostra, no d’haver aconseguit la plenitud vital sinó de l’esforç tenaç per aconseguir-la.
Encara llegeixo per sentir el poder de la Vida amb majúscula. Encara veig el protagonista sotmès a forces fora del seu control. I quan escric encara espero posar-me els lectors rere els ulls, que visquin el tema com jo el vaig viure, que el sentin tan visceralment com jo el vaig sentir. El que segueix és una col·lecció de peces escrites en agraïment a la tasca literària a partir de la lectura i la relectura de llibres que m’han tornat a fer sentir tot això d’aquí dalt.
U
Tenia vint anys el dia que un professor d’anglès em va fer a mans Sons and lovers. Fins llavors, mai no havia sentit el terme novel·la d’aprenentatge, però les sabia reconèixer; i D. H. Lawrence ho va exposar amb tanta claredat i dramatisme que, fins i tot en aquella tendra edat, vaig entrar en comunió amb el conflicte primordial al cor de la història. Em vaig empassar el llibre d’una tacada, vaig tornar a classe commocionada i des d’aquell dia que Sons and lovers m’és una bíblia. Vaig llegir-me la novel·la tres vegades en els quinze anys següents i cada cop m’identificava amb un protagonista diferent: l’heroi, en Paul Morel; la seva mare, la Gertrude; les seves joves amants, la Miriam i la Clara.
La primera vegada va ser amb la Miriam, la filla del granger amb qui Paul perd la virginitat. La vaig entendre immediatament. Se’n va al llit amb ell no perquè ho vulgui sinó perquè té por de perdre’l. Durant l’acte té tant de pànic que, en comptes de resignar-se a l’experiència, s’estira sota del Paul –perdut en el seu deliri sexual– i no para de pensar: «Sap qui soc? Sap que soc jo?». La necessitat primària de la Miriam és saber-se desitjada simplement per com és. El dilema era devastador: vaig sentir la calor, la por, l’ansietat que es menjava aquell parell, però sobretot ho vaig sentir com si fos la mateixa Miriam. Tenia vint anys: necessitava el que ella necessitava. La següent vegada que vaig llegir el llibre era la Clara, la dona treballadora que és apassionada sexualment, que vol tenir una vida eròtica però és conscient del potencial d’humiliació que amaga la seva necessitat de ser ella la desitjada i, altre cop, simplement per com és. La tercera vegada que vaig llegir el llibre, tenia uns trenta-cinc anys –casada dos cops, divorciada dos cops, acabada d’«alliberar»– i em vaig identificar amb el mateix Paul. En aquella època em preocupava més desitjar que ser desitjada, em vantava d’abandonar-me al plaer sorprenent de l’acte sexual en si –ric, ple, extasiant– i, com en Paul al final de la novel·la, m’imaginava a mi mateixa com l’heroïna de la meva vida.
Quan vaig tornar a rellegir Sons and lovers fa poc, en la meva diguem-ne maduresa avançada, vaig descobrir que no era que hagués entès malament molts detalls (que també) sinó que el meu record del tema principal –la passió sexual com l’experiència central en la vida– era erroni. El llibre, ara me n’adonava, no parlava d’això, en realitat; i encara em va fer més gràcia i em va semblar més entranyable que m’hagués passat tants anys considerant-lo un dels meus llibres més estimats per una sèrie de raons no errònies sinó insuficientment formades. També va ser una de les primeres vegades que vaig veure clarament que era jo, com a lectora, que havia hagut de fer el trajecte cap al sentit ple del llibre.
Situada al tombant del segle XX en un poble miner de les Midlands angleses, la història explica el progrés dels Morel i els seus quatre fills. La Gertrude (una professora amb sensibilitat romàntica) i en Walter (un miner eixelebrat) es coneixen en un ball, a ella en Walter l’atrau perquè és ben plantat, alegre i sap ballar, mentre que a ell la Getrude li agrada per com respon a la sensualitat d’ell. De mica en mica, creix la passió que senten i s’acaben casant. Ell li promet una casa pròpia, bons ingressos i una tendra fidelitat. Ella no triga a descobrir que ell no és capaç de complir res del que havia promès: «No tenia empenta, es deia amargament a si mateixa. El que li venia de gust en aquell moment, això era l’únic que li importava. No es podia comprometre a res. Darrere de tanta façana,