gravíssims, que hagué de superar en la conjuntura oberta poc de temps després, la del conflicte amb els castellans, forçaren el rei d’Aragó a resignar–se a una estreta dependència de la corts per tal d’obtenir els subsidis de guerra. Sense autonomia financera, la implantació d’una monarquia autoritària, segons el model de la castellana o la francesa, es revelava impossible de tot punt.
L’altre element involucrat en la contesa, la disputa successòria, oberta maldestrament fora de temps, podem dir, des de la perspectiva moderna, que va debilitar gratuïtament la monarquia, i amb ella la Confederació dels regnes. El germà únic del rei —de pare i mare—, l’infortunat Jaume d’Urgell, va morir a Barcelona a les darreries del 1347, una mort voltada de sospites d’enverinament, mai no dissipades del tot. La seua reivindicació dels drets dinàstics fou heretada, llavors, pels altres dos fills d’Alfons el Benigne, els infants Ferran i Joan, procreats del segon matrimoni reial amb la infanta Elionor, germana d’Alfons XI de Castella i Lleó —uns mig-germans amb els quals el sempre malfiat Pere el Cerimoniós no s’avingué mai de debò—, que havien assumit des del principi les reivindicacions de les Unions d’Aragó i de València. Anys a venir, els dos moririen tràgicament. Ferran fou víctima dels rezels d’Enric de Trastàmara, l’aspirant bastard al tron de Castella en el conflicte civil que l’enfrontà amb el nou rei Pere I el Cruel, que, atesa la qualitat d’eventual hereu legítim de l’infant, el veia com un rival; Enric, amb l’anuència del rei Cerimoniós, el va fer matar a espasa a Castelló de la Plana, el 1363, un dels crims polítics necessaris per a l’elevació del Trastàmara a la corona. Joan ja havia caigut, mort brutalment pel mencionat Pere el Cruel, a Bilbao, l’any 1358.
La dinastia reial de Barcelona acabaria reduïda, a banda les línies dels Aragó-Urgell, els Aragó-Gandia i els Aragó-Prades, a la descendència directa de Pere el Cerimoniós. Ell mateix de migrades condicions físiques, els seus dos fills mascles i futurs monarques, Joan I i Martí I, tampoc no heretaren una salut forta. Les crítiques conseqüències de l’extinció de la línia directa el 1410, amb la mort de Martí l’Humà, són massa conegudes.
LES CORTS DE 1348–1349
L’últim capítol de la col·lecció recull el procés de les corts de València de 1348-1349, convocades per la Corona per tal de clausurar jurídicament la revolta de la Unió.2 L’abolició (rúbrica I dels furs aprovats en aquella reunió) dels privilegis dels reis Pere el Gran —del 28 de setembre de 1284— i Alfons el Franc —del 22 de setembre de 1286—, en què la ciutat de València havia fonamentat el seu dret a constituir la lliga, hi va anar unida a la seua efectiva destrucció material (rúb. VIII), a la qual el rei volgué donar un relleu particular, cerimonial o simbòlic, molt del seu gust. Els privilegis originals i altres escriptures foren tallats i cremats en la foguera que el monarca havia ordenat encendre a la sala capitular del monestir de Predicadors, seu de les corts, i les matrius d’argent dels segells —major i secret — de la Unió trencades i foses en el mateix foc, en acte públic de la sessió del dia 23 de gener del citat any 1349.
Alhora, el rei Pere proclamà la prohibició de formar unions o moviments organitzats, bé anassen contra la Corona, per part dels seus súbdits, o bé contra els senyors territorials per obra de llurs vassalls: els qui contravinguessen la severa prohibició caurien en la qualificació de traïdors, i consegüentment havien de ser castigats amb la pena de mort i confiscació de béns. Més encara, en plena excitació repressiva, les corts dictaven el manament, a qualsevol persona que posseís còpia de l’acta de constitució de la Unió i dels corresponents capítols, que estigués obligada a la seua entrega en el termini d’un mes; contràriament, li seria aplicada la pena de confiscació d’un terç dels seus béns, i, cas de no tenir propietats, de l’amputació de la llengua, en manera que no pusca parlar (rúb. II).
El monarca no oblidava la participació dels gremis en l’alçament, i a això es deu una altra prescripció; les juntes corporatives no podrien reunir–se sense llicència reial, o en defecte seu del governador del regne, en el benentés que no havien de tractar matèries alienes al seu ofici (rúb. III). Així mateix, fou decretada l’anul·lació de les nombroses alteracions de dominis i de béns immobles practicades de forma irregular d’ordre dels mandataris unionistes en el temps del conflicte, ensems amb la devolució de les propietats als titulars, i aquests serien indemnitzats pels perjudicis soferts (rúb.V).
Finalment, les corts aprovaren un fur dirigit tàcitament a la neutralització política de l’infant Ferran, el mig germà en qui el rei veia l’enemic natural del seu tron. En endavant, la procuració o governació del regne seria ocupada per un cavaller heretat dins del país, amb l’exclusió expressa d’alcun infant, comte o baró, i sempre per designació directa del sobirà (rúb. IX).
Un motiu particular d’interès del diari de les corts que s’inclou en aquesta edició, desconegut fins ara, es deu a la circumstància que constitueix el primer o més antic procés de corts conservat dels tres regnes de la Corona d’Aragó que posseïren assemblees parlamentàries, Aragó, Catalunya i València. Per part d’Aragó, el primer procés complet que ha arribat al nostre temps és els de les corts de Carinyena de 1357, custodiat (actualment perdut) a l’Arxiu de la Diputació de Saragossa.3 Pel que fa a Catalunya, les primeres corts del principat de què hi ha les actes del procés són les tingudes a Perpinyà els anys 1350-1351, també per Pere el Cerimoniós.4 Del regne de València, al seu torn, fins a les corts celebrades a la capital el 1354 no es coneixia la existència de processos parlamentaris.5
El text que conservem, fragmentat hui en dues sèries de la secció de Cancelleria de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Processos i Legislació, recull el diari de les sessions, del 27 de desembre de 1348 al 3 d’abril de l’any següent, mancant-hi la darrera, la del dissabte 4 del mateix mes, quan el rei Pere va cloure l’assemblea; justament és l’única sessió que legislà en matèria civil, amb la promulgació de dos furs nous, perquè totes les anteriors es varen ocupar íntegrament de la resolució i liquidació de la Unió. El document que ens ha pervingut és un esborrany, escrit en la seua major part de mà del competent secretari reial i futur protonotari, Mateu Adrià, i per dissort deteriorat parcialment, amb algunes pèrdues de text. Estés en llatí en trenta-tres folis de paper, entenem que ofereix un especial valor, car permet copsar les vacil·lacions i correccions del redactor en alguns punts, com és propi d’aquesta classe de documents.
CRITERIS D’EDICIÓ OBSERVATS
La majoria dels documents inclosos en aquest recull estan redactats en llengua catalana, ensems amb altres molts en llatí, i menys en aragonés o castellà. Per als texts en llatí i en castellà-aragonés, hem tingut en consideració les Normas difoses pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas el 1944.6 Per als texts en català, les regles de la col·lecció Els Nostres Clàssics de l’Editorial Barcino. Per als documents medievals, amb caràcter general, les instruccions de la Commission Internationale de Diplomatique, acordades el 1982.7
Ordenem els documents cronològicament, i la data es redueix a la manera moderna. Quan l’any no es correspon amb el còmput actual, perquè l’acta segueix l’estil de l’Encarnació (o annus Domini) o s’ha datat per l’Era hispànica, com passa sovint en texts aragonesos, es consigna aquesta variació amb el terme Enc. o Era entre parèntesis. La secció de Cancelleria Reial, tant de l’Arxiu de la Corona d’Aragó com del del Regne de València, la més utilitzada, s’indica per la sigla C.
Totes les abreviatures van desenvolupades. En els noms de persona, tanmateix, es transcriu la part abreviada entre parèntesis: B(ernat), A(rnau), per tal de preservar la possibilitat d’una interpretació alternativa.
Les llacunes del text, causades generalment per l’acció dels insectes, es reconstrueixen, sempre que es pot, entre claudàtors [ ]; si es deuen a altres causes (taca, esgarrany, forat), es fa constar en nota al peu. En canvi, els mots o expressions faltants per oblit o descura de l’escrivà, si poden ser restituïts amb garantia, van tancats entre parèntesis redons. De la mateixa forma es consignen les indicacions de caràcter intern, en cursiva, com