sie e hage ésser cullida, levada e administrada per los deputats del General del dit regne, e per mans d’aquells e de lurs clavaris, de manament d’ells, sie distribuïda, mesa e conservada solament en serveys, actes e afers de la dita guerra… e no en alscuns altres actes, afers e messions, ne per mans, ne per manament ne a coneguda de vós, senyor, ne del senyor duch [el primogènit reial], ni de tresorer o altre oficial o comissari vostre o seu, ne d’altra persona, e que axí mateix sie fet e observat per cascun dels altres regnes e principat…
I de nou, en 1403, quan li demanen al rei, en aquest cas Martí l’Humà, que ratifique l’autonomia de la institució:
Enaprés, com sia stat concordat en les presents corts per tots los dits tres braços del dit regne de València que per aquells sien elets sis diputats de la present proferta, és assaber dos de cascun braç, per los quals sis diputats e no per vós, senyor, ne per vostre primogènit ne per algun altre official vostre o seu la present proferta e totes e sengles coses que a aquella se pertanguen e poden o poran pertànyer sien administrades, fetes e complides… Plau al senyor rey.
En el trànsit del segle XIV al XV, la Diputació o Generalitat, d’exercir només funcions administratives, les úniques per a les quals estava facultada, passà a assumir també funcions de representació política del regne, com expressa molt bé aquesta declaració de 1409, recollida per Rosa Muñoz: «E, com lo offici de la Diputació representàs tot lo regne». Per oligàrquiques que fossen, i ho eren, les corts i en particular la seua comissió permanent, la Generalitat, representaven la societat política del regne, i n’eren conscients. El tipus d’Estat que s’estava configurant a la Corona d’Aragó era molt diferent, en la seua combinació de coerció i capital –per dir-ho en paraules de Charles Tilly– i sobretot en la forma en què s’estava organitzant l’administració fiscal i financera, del que s’estava desenvolupant paral·lelament en Castella i França, més articulats entorn de la figura i el poder executiu del monarca. El moment determinant sembla haver estat la guerra amb Castella, en la segona meitat del segle XIV, els enormes costos que va suposar, en particular la contractació de tropes assoldades, autòctones o estrangeres, i la debilitat del monarca per a imposar-se als estaments representats en les corts, en una conjuntura d’urgència bèl·lica i financera (i que es repetiria de nou, als anys setanta, amb els subsidis per a fer front a la revolta sarda).
El rei preferia negociar els subsidis ciutat a ciutat des d’una posició de força (inclosa la simbòlica) i no haver d’aprovar-los en unes assemblees representatives que li exigirien a canvi contraprestacions polítiques. Per la seua part, les elits polítiques de la Corona sabien que podrien exercir millor la seua força en unes corts generals, com finalment va passar en les de 1362-1363 (amb el precedent de les privatives catalanes el 1359 i valencianes el 1360), en les quals el monarca es va veure obligat a cedir la gestió del subsidi acordat per a finançar la guerra. Aquesta va tenir també moltes altres implicacions. Per un costat, en la capacitat de la Corona d’Aragó per a resistir i enfrontar-se amb èxit a un enemic molt més poderós –en extensió territorial, població i recursos econòmics i militars– degué influir, junt amb d’altres factors com la mateixa guerra civil castellana, la seua major capacitat per a accedir, i de manera més ràpida, a recursos financers, avançats en molts casos per les pròpies elits polítiques de les ciutats i les corts i recolzats per un sistema fiscal ja greixat, i, amb ells, contractar tropes mercenàries que poguessen igualar o fins i tot desequilibrar favorablement les forces en el camp de batalla. Per altre costat, els veritables beneficiaris d’aquesta victòria més política que militar serien les elits representades en les corts, que s’asseguraven amb el control de les finances i la fiscalitat de l’Estat una certa tutela sobre l’acció política d’aquest últim.
Convé tenir present, i més quan es tracta d’un volum com aquest, consagrat a la història secular de la Generalitat valenciana, entre la seua fundació al segle XIV i la seua abolició al XVIII, que ni les corts ni els diputats –com bé ens recorda Manuel Sánchez– no eren conscients d’estar creant una institució que perduraria fins als llindars del Set-cents, ni d’estar posant a punt un sistema fiscal que l’alimentaria fins aquesta data. Va ser la mateixa dinàmica del deute a llarg termini, que els responsables de la seua gestió no pogueren, no saberen o no volgueren, pels molts interessos en joc, controlar, la que acabà per donar consistència al sistema fiscal de l’Estat, de la mateix manera, continua Sánchez, que anys abans havia configurat el sistema fiscal i financer municipal.
Si el segle XIV és el del naixement i desenvolupament de la Generalitat, el segle XV és el de la seua consolidació i definitiva institucionalització. Aquesta tindrà lloc el 1418, durant el regnat d’Alfons el Magnànim, i ha estat la data que hem pres com a referència per a commemorar-ne els 600 anys i celebrar aquest congrés. En aquest any, en efecte, en les corts celebrades a València en el convent de predicadors, es van regular les seues funcions i competències, la seua estructura administrativa i la periodicitat i renovació dels càrrecs. I entre els sis primers diputats, dos per cada braç, de la nova Generalitat ja completament institucionalitzada, hi havia alguns dels personatges més rellevants del regne en aquell moment: el bisbe de València, Hug de Llupià, i el mestre de Montesa, Romeu de Corbera, per l’estament eclesiàstic; el duc de Gandia, Alfons d’Aragó, que només uns pocs anys abans havia estat candidat al tron, i el cavaller Lluís Carbonell, per l’estament nobiliari; i el ciutadà de València Bernat Joan i el veí d’Alzira Bernat Costejà, per l’estament reial. La Generalitat definida legalment el 1418 no naixia de zero, però, sinó que era la culminació d’un llarg procés iniciat, com hem vist, gairebé noranta anys abans, el 1330 i desenvolupat institucionalment sobretot a partir de les corts generals de Montsó de 1362-1363.
Després d’aquesta data, un veritable punt d’inflexió en el naixement de la nova fiscalitat d’Estat i en l’aparició i desenvolupament d’una nova institució creada per a gestionar-la, les corts i diputacions del General dels diferents territoris continuarien finançant les guerres del rei (a la campanya contra Sardenya, per exemple, Catalunya contribuí el 1371 amb 150.000 florins, el regne de València amb 75.000 i el de Mallorca amb 37.000). Aquests subsidis eren reunits cada vegada més mitjançant l’emissió de deute públic, gestionat per la mateixa Generalitat, que pagava els interessos dels inversors/censalistes amb els seus propis ingressos fiscals, i en primer lloc els impostos coneguts com a generalitats. Catalunya començà a emetre deute públic el 1365, poc després de les corts generals de Montsó, i els altres estats no tardarien a seguir els mateixos passos. En el cas de la Generalitat valenciana, sembla que la primera emissió data de 1390, un any després d’unes noves corts generals celebrades a Montsó, a partir de la qual les vendes de censals i violaris es fan quasi contínues. Rosa Muñoz ha estudiat les emissions de les dues primeres dècades del segle XV en el seu estudi sobre els orígens de la Generalitat valenciana, mentre que Laura Peris ha estès l’anàlisi a tot el Quatre-cents en la seua tesi doctoral en curs. Entre els ingressos anuals de la institució, el deute públic oscil·lava entre el 34% de 1418 i el 13% de 1500, encara que també hi havia anys en què no se n’emetia. Per contra, el servei del deute es mantingué molt alt durant tota la centúria: el 94% de totes les despeses el 1418 i el 96% el 1500, la major part absorbit pel pagament dels interessos (el 71% i el 92%, respectivament). Gairebé no quedava res per a les restants despeses, entre les quals el pagament dels salaris i el manteniment del propi aparell administratiu. Ben bé es pot dir que la major part –per no dir tota– dels ingressos de la Generalitat, tant fiscals com financers, estava destinada al servei del deute contret al llarg de la centúria.
Això no era cap catàstrofe ni implicava tampoc cap desnaturalització del sistema. Si bé es veritat que la major part de l’esforç fiscal de la població, canalitzat a través de les generalitats i altres imposicions, es desviava en benefici dels inversors en el deute públic, en forma de censals i violaris, també és veritat que, al mateix temps, ampliava el consens social entorn del sistema fiscal i financer, en la mesura que la nòmina de creditors era igualment àmplia i diversa i, al costat dels grans censalistes, també n’hi havia d’altres molt més humils. Per altra part, el sistema conferia seguretat als mercats, especialment als mercats de capitals, com mostra el descens progressiu dels tipus d’interès –del 7,14% el 1401 al 6,66% el 1501–, i, sens dubte, aquest desenvolupament dels mercats financers